Per a celebrar l’any nou, els
italians mengen llenties i els japonesos, fideus. A la península Ibèrica mengem
dotze grans de raïm. Es veu que la cosa ve d’un any en què hi va haver
sobreproducció de raïm i es va pensar que d’aquesta manera es podria aprofitar
l’excedent. De llavors ençà, la majoria dels catalans ens hem menjat els dotze
grans de raïm al ritme de les campanades com si es tractés d’una tradició
ancestral, revestida a més d’una aurèola de superstició, segons la qual si no
te’ls has menjat tots quan sona la darrera campanada tindràs un any ple de
desgràcies i malvestats. Ben aclarit, l’únic que aconsegueixen molts és
començar l’any mig ennuegats.
Tenint en compte el dit origen d’aquest
costum, no seria més lògic que al país de la mandarina ho celebréssem amb dotze
galls de mandarina? És fruita de temporada i de proximitat. A més, varietats
com la clementina no tenen pinyols, i això és un avantatge respecte al raïm. I
si convé, es poden triar gallons xicotets, que sempre són més ràpids d’engolir.
