Onomàstica de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant

Acaba d'aparèixer el llibre Onomàstica del terme municipal de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant, de Ferran Jové i Hortoneda, publicat per l'Institut d'Estudis Catalans dins la col·lecció «Treballs de l'Oficina d'Onomàstica». Es tracta d'un estudi molt complet dels noms propis (topònims i antropònims) documentats històricament al terme de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (Baix Camp). L'obra té 664 pàgines i conté diversos mapes de la zona estudiada.

El doctor Pere Navarro hi fa una breu introducció lingüística. El municipi de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant se situa just al límit entre el català occidental i el català oriental. Pel seu terme hi passen diverses de les isoglosses que es fan servir per a delimitar els dos blocs dialectals. El nucli de Vandellòs participa majoritàriament dels trets del català occidental, concretament del dialecte tortosí o occidental central, mentre que el nucli de l'Hospitalet de l'Infant s'inscriu bàsicament en el català oriental, concretament en el dialecte oriental central.

Així, tenim que els parlants de Vandellòs distingeixen els parells de vocals a/e i o/u en posició àtona, mentre que els de l'Hospitalet les neutralitzen. A Vandellòs fan els verbs incoatius amb -ix- (compartixo) i, en canvi, a l'Hospitalet els fan amb -eix- (comparteixo). Es pot dir, doncs, que la isoglossa que separa el català occidental i l'oriental passa ben bé pel mig del terme municipal.

Tanmateix, tots dos pobles comparteixen el lèxic propi del català occidental: tant a Vandellòs com a l'Hospitalet diuen cementeri i roig, per exemple. També comparteixen els mots que són comuns a les Terres de l'Ebre i del Sénia i al Camp de Tarragona, com ara abadia (rectoria), fadrí, fesol i romer. (Els exemples són els que dóna Pere Navarro.)

La llista de topònims ens permet d'observar les coincidències entre les designacions genèriques de lloc pròpies de Vandellòs i les de les Terres del Sénia. Així, veiem que a Vandellòs també empren sénia per a fer referència als trossos de terra en què hi ha una mota o sénia que permet traure l'aigua d'un pou: la sénia del Prudéncio, la sénia de cal Boter, etc. També hi trobem el terme sort aplicat a un tros de terra menut: la sort de ca l'Agustinet, les Sortetes, les Sorts, etc.

Com a la serra del Montsià, al terme de Vandellòs hi ha cocons (clots naturals amb aigua de pluja), com el cocó dels Adalacs, i racons, com el racó del Bosquet o el racó del Bou. Els racons de Vandellòs són descrits al llibre com a fondals, rases o valls. I els colls també poden ser turons: el collet de la Bassa Nova (indret enlairat), el coll de les Basses (part superior d'una partida), etc.

Així mateix, destaquem l'ús dels mots això i allò per a indicar una propietat d'algú: això de l'Agustinet, allò del Balfegó, etc. Observem que hi ha algunes diferències respecte a l'ús que se'n fa a les Terres del Sénia: el pronom pot ser això o allò (a les Terres del Sénia, només això), va seguit de la preposició de i s'aplica sobretot a propietats agrícoles (a les TS, a cases).

L'obra també arreplega els cognoms documentats històricament a Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant. Per exemple, respecte al cognom Sanxo (ortografiat Sancho), veiem que ja apareix documentat el 1672 en el Llibre de baptismes de Vandellòs, quan Josep Sancho «actuà de padrí». L'autor també ens informa que apareix anotat en els censos de començament del segle XX i que avui dia és corrent. Aquest cognom ha donat lloc a topònims com la font d'en Sanxo o el mas d'en Sanxo.

Un altre exemple és el del cognom Cras, més rar. El Llibre de baptismes en documenta un l'any 1726, fill de Batiste Cras i Rosa Cras i Gil, cònjuges de la vila d'Alcanar («del Cana»).

En definitiva, es tracta d'una obra d'onomàstica d'àmbit local molt completa i exhaustiva, d'un gran valor sens dubte per als habitants de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant, però que també pot atraure tots els qui s'interessen per la toponímia, l'antroponímia i, en general, l'estudi de la llengua catalana.

 

 

 

Canvis en el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans

L’Institut d’Estudis Catalans ha fet pública la llista d’esmenes que s’han introduït en el Diccionari de la llengua catalana amb data del febrer del 2013. Moltes d’aquestes esmenes afecten les definicions de termes d’àmbits especialitzats, com els compostos químics i la nàutica. En aquest darrer camp, suposem que s’hi deuen haver tingut en compte les aportacions d’Alexandre Ribó, un gran coneixedor del vocabulari català de la navegació i del qual hem parlat adés en aquest mateix blog en fer la ressenya de la seua obra pòstuma.

S’hi introdueixen mots nous, com anxovat (‘que no té ventilació’), i gentilicis de la Catalunya Nord i de la zona castellanoparlant del País Valencià: ademusser, aiorí, ceretà, etc. Altres mots canvien de forma, com bloc  i blocaire, que ara són blog i bloguer.

Els noms que fins ara designaven els signes del zodíac ara passen a designar les persones que tenen aquest signe. S’entén que els signes zodiacals són noms propis i com a tals desapareixen del diccionari.

També hi ha algun canvi de preferències entre sinònims. Així, per exemple, s’ha invertit la remissió entre badaloc i badoc (‘flor masculina de la carabassera i d’altres cucurbitàcies’). Ara badaloc remet a badoc com a forma preferent i la definició s’ha ampliat incloent-hi el mangraner (‘flor masculina del magraner, de la carabassera i d’altres cucurbitàcies’) .

Un canvi que m’ha cridat l’atenció és que ara ja no s’arromanguen les calces, sinó els pantalons. En la definició de arromangar (‘Tirar amunt, replegant-les, les mànigues i, per extensió, les faldilles, les calces’), s’ha canviat “les calces” per “els pantalons”. No sabem si la raó d’aquest canvi és que les calces no es poden “tirar amunt”, sinó que en tot cas es tiren avall, i per tant, no s’acaben d’ajustar a la definició de arromangar, o bé és que s’ha pensat que els usuaris podrien confondre les calces amb les bragues (que en català nord-oriental s’anomenen calces). Les calces són una peça de vestir femenina que s’adapta al peu i a la cama fins més amunt del genoll (en català nord-oriental en diuen mitges). Encara que el més probable és que el sentit del mot calces que apareixia en la definició no fos el que hem indicat adés, sinó el de ‘pantalons”, sentit que ha caigut en desús i que justificaria l’esmena introduïda.

Les «culmines» de les abelles

Avui m’he trobat un text que parlava de «la síndrome del despoblament de les culmines de les abelles». «Les culmines»? D’on deu haver sortit aquest mot tan estrany? Pel context he comprès que es referia als basos (també anomenats ruscos), és a dir, aquelles caixes destinades a allotjar els eixams d’abelles per a aprofitar-ne la mel.

Seguret que l’autor deu haver escrit el castellanisme «colmenes» i hi deu haver passat el corrector automàtic. Si teniu el corrector automàtic de català del Word activat i escriviu «colmenes», veureu que el corrector marca com a error aquest mot, perquè no existeix en català, i us proposa com a alternativa el mot més paregut que troba, que en aquest cas és «culmines» (del verb culminar). Ja només cal que l’autor incaut es cregue que realment la manera correcta de dir «colmenes» en català és «culmines» i ja tenim l’empastre servit.