Encarregar o encomanar pollastres?

Ahir vaig demanar per telèfon un pollastre a l'ast a una botiga de menjar preparat de Barcelona. A l'hora acordada el vaig anar a cercar.

- Bon dia! Tinc un pollastre encomanat.

Vaig veure que el dependent somreia divertit i no entenia per què.

- Feia molt de temps que no sentia aquesta paraula.

- Quina?

- "Encomanat".

- Doncs, la veritat és que no n'era conscient, que fos una paraula estranya.

- No, no. Si està molt bé. És com "cargol" i  "tornillo", que tothom diu "tornillo" però que hauríem de dir "cargol".

No sé si la comparació que feia el dependent era adequada, perquè, en aquest cas, tan correcte és "encomanar" com "encarregar", però el fet que un mot que per a mi és d'allò més normal, com "encomanar", puga sorprendre a una persona de Barcelona em va fer reflexionar. Potser sí que és una paraula més d'aquestes que anem abandonant sense adonar-mo'n.

Deu punts que la nova gramàtica normativa hauria de resoldre, segons Josep Ruaix

El lingüista Josep Ruaix va llegir una conferència en l’acte de cloenda del Postgrau de correcció de la UAB. Hi va exposar els deu punts que, al seu pensament, hauria de resoldre la Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans (GIEC). Són els següents:

1. Grafia dels mots greco-llatins que originalment terminen en –as

Proposa la terminació en –es per als mots més usats (àlies, Messies) i en –as per als menys usats, els que es prestarien a confusió i els no adaptats (Càritas).

2. Dièresis inconvenients

S’haurien d’admetre, mas que siga com a secundàries, les grafies sense dièresi de mots com traidor o veinatge i de cultismes com tiroidisme. Segons Ruaix, es tracta d’ultracorreccions o d’una rutina injustificada.

3. El guionet en els compostos

Les normes del 1996 sobre el guionet en els compostos presenten greus inconvenients. Ruaix troba que el guionet pot exercir set funcions: fonètica (pre-escolar / preestablir, amb pronúncia diferent del prefix en català central, però difícil d’aplicar per als occidentals), morfològica (una rata-penada / unes rates-penades, d’acord amb la flexió de nombre tradicional),  sintàctica (la Corona catalano-aragonesa / els catalanoparlants), semàntica (abans-d’ahir / abans d’ahir), fisiognòmica (cap-i-cua / capitost), diacrítica (bec-gros, compost paratètic / caragròs, compost sintètic) , estilística (fer el tant-se-me’n-dóna).

4. Ús dels signes admiratiu i interrogatiu inicials

Els consells de la Secció Filològica de l’IEC eren poc realistes. Hi ha tres sistemes: el de màxima claredat (inventat per l’espanyol; multiplica els signes sense necessitat), el de màxima economia (seguit per la majoria de llengües; es presta a dubtes interpretatius) i el sistema equilibrat (té en compte la llargària, l’estructura i la prosòdia de la frase, i el contrast entre enunciativa i interrogativa).

5. Admissió de cap en lloc de gens de

S’ha d’admetre l’ús de l’adjectiu cap en lloc de la locució gens de perquè és una evolució lingüística natural i té un ús popular i literari: Ell no em fa cap cas (Fabra).

6. Admissió de la combinació de pronoms es + pronom de 1a o 2a persona

El fenomen consisteix a canviar un pronom feble de 1a o 2a persona per un pronom reflexiu de 3a persona: No te m’espantis > No se m’espantis.

7. Oracions de relatiu sense verb

Cal evitar les oracions de relatiu amb verb implícit introduïdes pel pronom el qual precedit de preposició: El pare tenia uns quants llibres, entre els quals algun en italià > El pare tenia uns quants llibres, entre ells algun en italià.

8. Primera persona de plural de l’imperatiu d’alguns verbs

En alguns verbs de radical velaritzat, la 1a persona de plural de l'imperatiu pot no velaritzar-se: beguem nosaltres / bevem nosaltres; Mengem i bevem!.

9. Distribució de les preposicions per i per a

La proposta d’escriure sempre per davant d’infinitiu és filològicament infundada (el gir per + infinitiu simple amb valor causal ha existit sempre, des de Llull fins a l’actualitat), gramaticalment incongruent (Materials per a l’estudi de l’aragonès / Materials per a estudiar l’aragonès) i socialment disgregadora, demagògica i contraproduent (no té en compte el conjunt de la llengua).

10. D’aquí a mitja hora o d’aquí mitja hora?

Ruaix aconsella de no aplicar la proposta de Solà d’escriure aquestes construccions sense la preposició a.

Errors lingüístics en la publicitat

Alguns anuncis dels que podem veure al metro o pel carrer contenen errades lingüístiques greus. Se suposa que aquests anuncis han estat elaborats per agències publicitàries professionals i que el disseny, la fotografia i el text han estat estudiats meticulosament. Seguret que aquestes campanyes publicitàries tenen uns costos molt elevats, però, incomprensiblement, ningú no n'ha revisat el text des del punt de vista gramatical.

L'entitat Aldees Infantils SOS ha fet uns cartells que contenen errades de pronoms febles, com "Fes-te'n soci d'Aldees Infantils SOS", en què hi ha un clar pleonasme. La forma correcta seria: "Fes-te soci d'Aldees Infantils SOS".

En aquest mateix cartell hi podem llegir l'expressió "Trucan's", amb l'apòstrof mal posat. La forma correcta seria: "Truca'ns". Cal dir que hem pogut observar com en alguns cartells de format més menut (no en tots) aquesta segona errada ha estat esmenada, però no pas el pleonasme de la frase anterior.

Ara bé, Aldees Infantils SOS és una entitat sense ànim de lucre. Més greu ens pareixen les errades en la publicitat d'una multinacional de la restauració com McDonald's.

Com podem observar en la foto de més avall, l'anunci de McDonald's conté l'expressió "Tambè per portar". Els autors d'aquest anunci confonen els verbs portar i emportar-se. A més, accentuen malament l'adverbi també. En català correcte podríem dir: "També per a emportar-se" o "També per a endur-se".

En favor de McDonald's podem dir que és una empresa que empra habitualment el català, tant en la retolació interior i exterior com en la publicitat. 

Com a curiositat, podeu provar d'entrar en un McDonald's de qualsevol ciutat del món, per més recòndita que siga, i demanar un Happy Meal (un menú infantil). Podreu comprovar que l'embolcall de la joguina de regal inclou l'avís de seguretat també en català.

Fa cent anys

Comencem amb molta il·lusió un nou any, que és el del Tricentenari: fa 300 anys que Catalunya va perdre les llibertats nacionals i enguany pot ser l’any que comence a recuperar-les.

Però, sense anar tan lluny, què passava fa cent anys?

El 1914 es va constituir la Mancomunitat de Catalunya, amb Prat de la Riba com a president. El 9 de gener els presidents de les quatre diputacions van aprovar l’estatut de la Mancomunitat. Aquell mateix any la Lliga Regionalista va guanyar les eleccions.

En l’agricultura es produïen canvis importants. Al nord del País Valencià la introducció del regadiu feia que els tradicionals garroferals comencessen a ser substituïts per tarongerals. Al novembre del 1914, la revista Iberia publicava el text següent: «En Villarreal, Nules y Castellón los terrenos que fueron algarrobares hoy son ricos naranjales por los muchos motores que se han montado para regar».

Mentrestant, a Alcanar, Andreu Ulldemolins s’oferia per a ajudar en l’obra del Diccionari de la llengua catalana, promogut per Antoni Maria Alcover i que acabaria essent conegut com a Diccionari català-valencià-balear.

Onomàstica de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant

Acaba d'aparèixer el llibre Onomàstica del terme municipal de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant, de Ferran Jové i Hortoneda, publicat per l'Institut d'Estudis Catalans dins la col·lecció «Treballs de l'Oficina d'Onomàstica». Es tracta d'un estudi molt complet dels noms propis (topònims i antropònims) documentats històricament al terme de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (Baix Camp). L'obra té 664 pàgines i conté diversos mapes de la zona estudiada.

El doctor Pere Navarro hi fa una breu introducció lingüística. El municipi de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant se situa just al límit entre el català occidental i el català oriental. Pel seu terme hi passen diverses de les isoglosses que es fan servir per a delimitar els dos blocs dialectals. El nucli de Vandellòs participa majoritàriament dels trets del català occidental, concretament del dialecte tortosí o occidental central, mentre que el nucli de l'Hospitalet de l'Infant s'inscriu bàsicament en el català oriental, concretament en el dialecte oriental central.

Així, tenim que els parlants de Vandellòs distingeixen els parells de vocals a/e i o/u en posició àtona, mentre que els de l'Hospitalet les neutralitzen. A Vandellòs fan els verbs incoatius amb -ix- (compartixo) i, en canvi, a l'Hospitalet els fan amb -eix- (comparteixo). Es pot dir, doncs, que la isoglossa que separa el català occidental i l'oriental passa ben bé pel mig del terme municipal.

Tanmateix, tots dos pobles comparteixen el lèxic propi del català occidental: tant a Vandellòs com a l'Hospitalet diuen cementeri i roig, per exemple. També comparteixen els mots que són comuns a les Terres de l'Ebre i del Sénia i al Camp de Tarragona, com ara abadia (rectoria), fadrí, fesol i romer. (Els exemples són els que dóna Pere Navarro.)

La llista de topònims ens permet d'observar les coincidències entre les designacions genèriques de lloc pròpies de Vandellòs i les de les Terres del Sénia. Així, veiem que a Vandellòs també empren sénia per a fer referència als trossos de terra en què hi ha una mota o sénia que permet traure l'aigua d'un pou: la sénia del Prudéncio, la sénia de cal Boter, etc. També hi trobem el terme sort aplicat a un tros de terra menut: la sort de ca l'Agustinet, les Sortetes, les Sorts, etc.

Com a la serra del Montsià, al terme de Vandellòs hi ha cocons (clots naturals amb aigua de pluja), com el cocó dels Adalacs, i racons, com el racó del Bosquet o el racó del Bou. Els racons de Vandellòs són descrits al llibre com a fondals, rases o valls. I els colls també poden ser turons: el collet de la Bassa Nova (indret enlairat), el coll de les Basses (part superior d'una partida), etc.

Així mateix, destaquem l'ús dels mots això i allò per a indicar una propietat d'algú: això de l'Agustinet, allò del Balfegó, etc. Observem que hi ha algunes diferències respecte a l'ús que se'n fa a les Terres del Sénia: el pronom pot ser això o allò (a les Terres del Sénia, només això), va seguit de la preposició de i s'aplica sobretot a propietats agrícoles (a les TS, a cases).

L'obra també arreplega els cognoms documentats històricament a Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant. Per exemple, respecte al cognom Sanxo (ortografiat Sancho), veiem que ja apareix documentat el 1672 en el Llibre de baptismes de Vandellòs, quan Josep Sancho «actuà de padrí». L'autor també ens informa que apareix anotat en els censos de començament del segle XX i que avui dia és corrent. Aquest cognom ha donat lloc a topònims com la font d'en Sanxo o el mas d'en Sanxo.

Un altre exemple és el del cognom Cras, més rar. El Llibre de baptismes en documenta un l'any 1726, fill de Batiste Cras i Rosa Cras i Gil, cònjuges de la vila d'Alcanar («del Cana»).

En definitiva, es tracta d'una obra d'onomàstica d'àmbit local molt completa i exhaustiva, d'un gran valor sens dubte per als habitants de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant, però que també pot atraure tots els qui s'interessen per la toponímia, l'antroponímia i, en general, l'estudi de la llengua catalana.

 

 

 

S'ha mort el fotògraf Oriol Maspons

Vaig conèixer Oriol Maspons, el fotògraf de la gauche divine, fa uns dotze anys al Palau Robert, de Barcelona. Hi feien una presentació de la cuina del Montsià que incloïa una xarrada amb unes cuineres no professionals i una exposició amb fotografies de la comarca fetes per Maspons.

Ens va presentar una amiga comuna. Quan va saber que jo era filòleg, va començar a exposar-me les seues idees sobre el model de llengua estàndard. Es queixava que el model que s’havia imposat als mitjans de comunicació era, segons ell, pagès. Em va molestar que fes servir despectivament el terme pagès, com si una cosa pogués ser rebutjable pel simple fet de ser pagesa. A part que era absolutament fals que els mitjans de comunicació empressen un model de llengua pagès; més aviat era al contrari: feien (i fan) servir majoritàriament un model molt barceloní.

Entre altres exemples, recordo que em va dir que trobava que el mot got era pagesot i que era preferible usar la forma vas, que, al seu pensament, era molt més moderna. Li vaig intentar fer entendre que un got i un vas eren coses diferents, que un vas podia ser qualsevol tipus de recipient destinat a contenir líquids: un got, un porró, una engerra, un pitxer o, fins i tot, els vasos sanguinis. Però no hi va haver manera. Em va fer la impressió que era un home acostumat a tenir sempre la raó, fins i tot en matèries que no dominava. Em va quedar clar que la gauche divine mai no bevia amb gots.

Per cert, les fotografies de l’exposició no estaven gens malament.

Valencians encara, de Vicent Sanchis

 

El llibre du el subtítol de «Cinquanta anys després de Fuster». Amb aquesta obra, el periodista Vicent Sanchis (València, 1961) va guanyar el Premi Carles Rahola d’Assaig del 2012.

L’autor repassa l’evolució del valencianisme des dels seus orígens fins avui: el renaixement del segle XIX, que no va acabar de reeixir; els prefusterians; l’impacte de Joan Fuster i la seua obra Nosaltres, els valencians; la reacció a les propostes de Fuster, i l’hegemonia del Partit Popular. El llibre acaba amb unes propostes d’actuació i una reflexió sobre la validesa del terme Països Catalans.

Sanchis dedica l’obra a son pare, «cavaller de la ciutat de València», que li va dir «que no pregava en valencià perquè Déu no l’entendria».

Les fronteres del Regne de València van quedar definides al segle XIII, però amb la divisió provincial imposada al segle XIX s’hi van afegir territoris hispanoparlants. En aquests territoris avui el català no és oficial.

Es pot prendre com a punt de partida simbòlic de la decadència de la cultura valenciana la mort el 1497 de Roís de Corella, el darrer gran escriptor clàssic de les lletres catalanes. Al segle XVI tot el teatre es produeix en espanyol, llevat dels diàlegs bilingües d’El Cortesano, de Lluís del Milà i Eixarc, i La vesita, de Ferrandis d’Herèdia. L’aristocràcia es castellanitza i la burgesia urbana es va adherint gradualment al castellà. Així i tot, un noble com el cronista Guillem Català de Valleriola, impulsor de l’Academia de los Nocturnos, va escriure el seu dietari en català. Un altre cronista, Pere Antoni Beuter, va redactar encara en català, el 1538, la primera part de la Història de València, però va passar-se al castellà en la segona part. Ho justificava així: «No es razón que a nadie parezca mal que siendo yo valenciano natural y escribiendo de Valencia [...] por el respeto del provecho común y la divulgación mayor en toda España [...] que no se le hace a la lengua valenciana perjuicio en ello, ni pierde por ello el ser habla polida, dulce y muy linda».

L’editor Onofre Almudèver, en una reimpressió de Lo procés de les olives del 1561, denuncia l’abandó de la llengua: «Si no fósseu ingrats a la llet que haveu mamat i a la pàtria on sou nats, no dormiríeu amb tan gran descuit. Ans, oberts els ulls de la consideració, veuríeu com se’ns van perdent les perles i les margarides que amb contínues vigílies els vostres avantpassats adquiriren».

L’expulsió dels moriscos el 1609 va comportar la pèrdua d’un terç de la població rural del País Valencià, que va ser substituïda per població castellana. Al Principat de Catalunya, aquest fet va tenir una repercussió molt menor. Tot i amb això, al segle XVII l’ús culte de la llengua també hi era molt minoritari. Per això, el jesuïta reusenc Pere Gil se sentia obligat a justificar la traducció del llatí al català de l’obra de Kempis Contemptus mundi: «Alguns per ventura judicaran que en aquest temps no era necessari imprimir-se lo present llibre en esta llengua, puix la castellana, dita ja espanyola, és casi universalment entesa». És interessant veure que el 1621 el castellà ja s’anomenava espanyol. «Però com se veja [...] que, exceptuant algunes poques ciutats, com són Barcelona [...], Tortosa i Lleida, i algunes poques viles, com Perpinyà [...], Fraga, Montsó [...], en les altres no és ben entesa la llengua castellana de la gent comuna, i ningunes dones la usen [...], per ço me ha paregut ser de Glòria de Déu vertir est llibre en [...] llengua catalana». Remarquem també que Gil esmenta Montsó, ciutat aragonesa avui dia completament espanyolitzada, com a vila catalana on el castellà és entès.

A partir d’ací, la llengua dels valencians viurà tota mena de vicissituds: decadències, renúncies, intents de recuperació i renaixement, dictadures, la irrupció de Fuster, la il·lusió de la recuperació de la normalitat, l’anticatalanisme irracional i el recent revifament del valencianisme polític. Tots aquests moments històrics són analitzats per Sanchis. Les seues reflexions i les seues propostes adreçades al nou valencianisme mereixen ser llegides.

Els parlars del Pirineu, d’Eugeni Casanova

Acabo de llegir amb fruïció Els parlars del Pirineu (Pagès Editors, 2012), subtitulat Un viatge lingüístic per totes les valls del sud de la serralada, del periodista i filòsof Eugeni Casanova (Lleida, 1958). Casanova recorre tot el vessant sud del Pirineu, des del cap de Roses fins al cap d’Higer, entrevistant les persones més grans dels pobles més amagats de les valls més recòndites per a trobar sien els darrers vestigis d’un fenomen lingüístic (com l’article salat) sien els darrers parlants d’una llengua moribunda (com l’aragonès).

L’obra té una introducció («El viatge de les llengües») i set capítols, dedicats al català de la costa, al català septentrional de transició al rossellonès, al català occidental pirinenc, al benasquès, a l’aragonès (dos capítols) i al basc.

Casanova comença el recorregut a Arenys de Mar i va muntant per la costa fins a Cadaqués amb l’objectiu d’esbrinar si l’article salat (es, sa) encara és viu. La toponímia (Sant Joan Despí, Collserola...) demostra que a la Catalunya Vella s’havia salat a tot arreu, però a poc a poc l’article literari (el, la) s’ha anat imposant. A Barcelona pareix que es va salar fins al segle XVI.

El poble més meridional on Casanova troba un parlant que encara sala és Blanes: es tracta d’un pescador nascut el 1937. A Lloret es poden trobar alguns parlants que encara el fan servir. A Tossa encara és possible de sentir-lo al carrer. Una dona de 92 anys diu que «abantes salava tothom, però ara ja parlen fi». Continuant cap al nord, a Sant Feliu de Guíxols queden tres germans pescadors que salen: el més jove té (en el moment en què Casanova hi parla) 87 anys. El germà gran, de 93 anys, és l’únic que sala sempre. El més menut només ho fa en família.

L’article salat solament perviu ran de costa, però en pobles de segona línia de mar, com Santa Cristina d’Aro, encara hi ha el record dels vells que als anys quaranta i cinquanta salaven. Ara ja no hi queda ningú que ho faça.

Casanova continua arreplegant testimonis. A Calonge hi troba un pagès de 69 anys que explica que ell havia salat, però que va deixar de fer-ho als anys seixanta: «no en vaig ser conscient, però tothom ho va deixar de fer». Un dels reductes més importants del parlar salat és Begur. «Begur, es teu poble», diu l’eslògan municipal. Queden una quinzena de saladors. Més cap a la costa, a Masos de Pals, encara hi ha una dona gran que sala.

Finalment, Casanova arriba a Cadaqués, el poble on l’article salat manté més vitalitat. La xica que ven les entrades de la casa de Dalí a Portlligat fa servir l’article. És interessant el seu testimoni. Diu que t’ho has de proposar molt per a no abandonar-lo. Ella el feia servir a casa però no amb els forasters. Son pare li deia: «Sembla que no siguis de Cadaqués». Al final va decidir d’emprar-lo sempre.

Després de Cadaqués el rastre de l’article salat desapareix. Casanova continua recorrent la Costa Brava i ens dóna dades molt interessants, com ara que a Palamós s’hi va establir una colònia molt important de pescadors caleros (de l’Ametlla de Mar). Arriba fins a la Vajol, el poble més alt de l’Empordà i s’allunya de la mar, terra endins. A cada poble parla amb la gent gran i pren nota dels mots i expressions que diuen. Passa pel Pla de l’Estany i arriba a la Garrotxa. Recorda que a Olot l’article salat es feia encara a la segona meitat del segle XIX i decideix provar sort i demanar a una masovera d’un mas isolat del coll de Santa Magdalena, nascuda el 1939, si ha sentit mai l’article salat, però no li sona de res.

Abandonada ja tota esperança de retrobar-lo tan lluny de la mar, Casanova arriba a Maià de Montcal, on entrevista Quimeta Trias i Despujol («cognom ben revelador»), nascuda el 1919. Li demana si diuen nen o nin:

– Aquí diem nen sempre. La meua té 55 anys i encara és sa nena.

Podem imaginar-nos la sorpresa i l’emoció que devia sentir Casanova en aquell moment.

– Com ho heu dit això?

– Jo sempre li he dit sa nena, i també dic ses meus néts i ses meus bisnéts.

Sens dubte, un moment impagable. El llibre és ple de testimonis de persones que són una font de riquesa lingüística. Paga molt la pena de llegir-lo.

Canvis en el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans

L’Institut d’Estudis Catalans ha fet pública la llista d’esmenes que s’han introduït en el Diccionari de la llengua catalana amb data del febrer del 2013. Moltes d’aquestes esmenes afecten les definicions de termes d’àmbits especialitzats, com els compostos químics i la nàutica. En aquest darrer camp, suposem que s’hi deuen haver tingut en compte les aportacions d’Alexandre Ribó, un gran coneixedor del vocabulari català de la navegació i del qual hem parlat adés en aquest mateix blog en fer la ressenya de la seua obra pòstuma.

S’hi introdueixen mots nous, com anxovat (‘que no té ventilació’), i gentilicis de la Catalunya Nord i de la zona castellanoparlant del País Valencià: ademusser, aiorí, ceretà, etc. Altres mots canvien de forma, com bloc  i blocaire, que ara són blog i bloguer.

Els noms que fins ara designaven els signes del zodíac ara passen a designar les persones que tenen aquest signe. S’entén que els signes zodiacals són noms propis i com a tals desapareixen del diccionari.

També hi ha algun canvi de preferències entre sinònims. Així, per exemple, s’ha invertit la remissió entre badaloc i badoc (‘flor masculina de la carabassera i d’altres cucurbitàcies’). Ara badaloc remet a badoc com a forma preferent i la definició s’ha ampliat incloent-hi el mangraner (‘flor masculina del magraner, de la carabassera i d’altres cucurbitàcies’) .

Un canvi que m’ha cridat l’atenció és que ara ja no s’arromanguen les calces, sinó els pantalons. En la definició de arromangar (‘Tirar amunt, replegant-les, les mànigues i, per extensió, les faldilles, les calces’), s’ha canviat “les calces” per “els pantalons”. No sabem si la raó d’aquest canvi és que les calces no es poden “tirar amunt”, sinó que en tot cas es tiren avall, i per tant, no s’acaben d’ajustar a la definició de arromangar, o bé és que s’ha pensat que els usuaris podrien confondre les calces amb les bragues (que en català nord-oriental s’anomenen calces). Les calces són una peça de vestir femenina que s’adapta al peu i a la cama fins més amunt del genoll (en català nord-oriental en diuen mitges). Encara que el més probable és que el sentit del mot calces que apareixia en la definició no fos el que hem indicat adés, sinó el de ‘pantalons”, sentit que ha caigut en desús i que justificaria l’esmena introduïda.

Les «culmines» de les abelles

Avui m’he trobat un text que parlava de «la síndrome del despoblament de les culmines de les abelles». «Les culmines»? D’on deu haver sortit aquest mot tan estrany? Pel context he comprès que es referia als basos (també anomenats ruscos), és a dir, aquelles caixes destinades a allotjar els eixams d’abelles per a aprofitar-ne la mel.

Seguret que l’autor deu haver escrit el castellanisme «colmenes» i hi deu haver passat el corrector automàtic. Si teniu el corrector automàtic de català del Word activat i escriviu «colmenes», veureu que el corrector marca com a error aquest mot, perquè no existeix en català, i us proposa com a alternativa el mot més paregut que troba, que en aquest cas és «culmines» (del verb culminar). Ja només cal que l’autor incaut es cregue que realment la manera correcta de dir «colmenes» en català és «culmines» i ja tenim l’empastre servit.

«A les nostres espatles»

 

L’altre dia vaig sentir a la tele un notari que deia que, la reforma legislativa de les funcions dels notaris, el Govern espanyol l’havia feta “a les seues espatles”, és a dir, “a les espatles dels notaris”. Realment ha de ser dur haver d’aguantar damunt dels muscles el pes dels membres del Govern que estan elaborant el projecte de llei. Entenc que els notaris se séntiguen xafats pel Govern. És una càrrega molt feixuga per a les espatles dels notaris.

Però el context de l’entrevista més aviat feia pensar que els mots del notari eren una queixa pel fet que el Govern no els havia consultat en el procés d’elaboració de la norma, és a saber, que el Govern havia amanit el projecte de llei d’amagat dels notaris o, com dirien en espanyol, “a sus espaldas”. Vet-ho aquí: ja n’hem tret l’entrellat! El notari ha partit d’aquesta locució espanyola i, a l’hora de traduir-la, ha confós “las espaldas” amb “les espatles” i ha fet un calc que ha donat com a resultat en català “a les nostres espatles”, una expressió amb un significat literal completament diferent del que tenia la locució original.

Podríem dir que el notari ha donat fe que els calcs de l’espanyol són freqüents en català i són font de maldecaps i malentesos.