Ramon Berenguer IV: la conquesta de Tortosa

Com hem dit en l’entrada anterior, un dels fets històrics més importants protagonitzats per Ramon Berenguer IV va ser la conquesta de Tortosa. El llibre Ramon Berenguer IV, de Josep-David Garrido, explica amb precisió i detalls aquest esdeveniment.

Sulayman ibn Mundhir Sayyid ad-Dawla era el senyor de Tortosa, Lleida i Dénia (capital del soldanat) quan el comte Artau II del Pallars Sobirà va atacar Tortosa. Aleshores, la ciutat de Tortosa, que exercia la seua influència fins a Peníscola, era regida per un dels fills de Betyr. Com explica Garrido, «d’aquest moment és l’erecció del castell d’Amposta, alçat contra els tortosins». Barata l’ajuda militar, el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, va reconèixer a Artau II la possessió de la Suda de Tortosa.

Des de la caiguda de Saragossa a mans dels aragonesos (1118), les terres de la Frontera Superior d’Alandalús eren governades de València estant.

Ramon Berenguer III havia aconseguit sotmetre al pagament de paries les ciutats de Tortosa i València, però la derrota de Corbins (1124) va comportar la pèrdua dels ingressos procedents de la coacció als governants d’aquestes ciutats.

El 1134, governant ja a Catalunya Ramon Berenguer IV, els almoràvits, amb la col·laboració de contingents lleidatans i tortosins, van vèncer els aragonesos a Fraga, i el 1136, els van prendre el castell de Mequinensa amb la participació de contingents de Tortosa, Lleida i Fraga. Segons Garrido, «Ramon Berenguer IV no mogué cap dit per a impedir-ho».

El 1145 es va morir estimbat l’emir almoràvit d’Alandalús, Taxufín. Hom no sap qui governava Tortosa en aquell moment.

Entre 1145 i 1147, el poder almoràvit va desaparèixer de les regions orientals d’Alandalús. Abd Al·lah Ibn Iyad, cap de la guarnició de València, d’origen lleidatà, que havia conspirat contra els almoràvits, va aconseguir ampliar el seu poder fins a les terres de l’Ebre. Ibn Iyad es va morir el 1147 i va ser succeït per Muhammad ibn Mardanix, el rei Llop.

La Tortosa del segle XII era una societat profundament arabitzada i d’un islamisme exacerbat, per la situació de frontera religiosa en què es trobava. Per això, hi havia molts d’alfaquins (teòlegs) i ulemes (estudiosos de la llei islàmica). A l’entorn rural de Tortosa, «hi havia un gran nombre de mesquites i llocs de culte, i fins i tot una ràbita, una mena de cenobi  islàmic amb funcions religioses i militars, al delta de l’Ebre: la Ràpita de Cascall».

L’1 de juliol de 1148 l’armada catalana era a la boca de l’Ebre. La host del comte de Barcelona que va assetjar Tortosa estava formada per 200 cavallers i mil peons. A aquests s’hi ha d’afegir els hòmens del senescal i la milícia de la ciutat de Barcelona, més les forces aragoneses. Tot plegat, uns 5.000 hòmens. També hi van prendre part l’exèrcit genovès, que acabava de participar en la presa d’Almeria, cavallers templers i cavallers anglesos, flamencs, lorenesos i borgonyons.

Garrido explica que «l’orde de l’Hospital, convertit en militar, també aportà cavallers, la qual cosa li permetria l’expansió futura per terres del Montsià».

Completaven les hosts cristianes les forces occitanes, encapçalades per Guillem VI de Montpeller.

La conquesta de Tortosa va resultar molt complicada i va estar a punt de fracassar per esgotament dels recursos econòmics del comte de Barcelona, però, finalment, el 30 de desembre de 1148 la Suda es va donar, però amb condicions.

Els tortosins tindrien un any de coll per a abandonar casa seua i instal·lar-se, si volien, a les ravals.

Ramon Berenguer IV s’annexionava la ciutat i el terme de Tortosa, que anava del coll de Balaguer a Ulldecona. Hi restava una comunitat musulmana minoritzada i hi arribaven nous pobladors. Un terç del total restava en mans dels genovesos. Gènova es va comprometre a respectar els súbdits de Mardanix que havien restat a Tortosa.

El 30 de setembre de 1149, el comte de Barcelona atorga la carta de poblament als nous habitants de Tortosa, i el 1153 adquireix als genovesos la seua tercera part de la ciutat. Ara bé, Gènova va conservar l’illot de Sant Llorenç (l’actual barri de Ferreries).

La voluntat de Ramon Berenguer IV d’expandir els seus dominis no s’acaba amb Tortosa. Així, el 1157 es compromet a donar als hospitalers, quan el conquerisca, el castell de Cervera del Maestrat.

Ramon Berenguer IV, de Josep-David Garrido

Aquest llibre, publicat a l’abril del 2014, és una dels llibres d’història més interessants que han aparegut enguany. L’historiador medievalista Josep-David Garrido (Alacant, 1965) ens ofereix una completa biografia del comte Ramon Berenguer IV (1113-1162). L’obra, de 350 pàgines, està escrita en un to divulgatiu i és de lectura molt amena. Per a redactar-la l'autor ha consultat a manta documents de l'època.

Comença amb una contextualització històrica de l’incipient Principat de Catalunya i de la família comtal de Barcelona, entre els membres de la qual destaquen el pare del protagonista (Ramon Berenguer III) i la mare (Dolça de Provença). El capítol següent tracta de la infantesa i l’adolescència de Ramon Berenguer IV.

Una de les fites més importants de la vida de Ramon Berenguer IV és la unió amb Aragó, regne que li va ser donat per Ramir II. El llibre també explica episodis com l’enfrontament amb Ponç Hug I d’Empúries i l’acord amb els templers. També destaquen fets militars com la Primera Guerra Baussenca, la campanya contra Almeria i, sobretot, les conquestes de Tortosa, Lleida i Fraga.

Els darrers capítols del llibre estan dedicats a l’apogeu del regnat de Ramon Berenguer IV i al seu traspàs i  el seu sepeli a Ripoll.

El llibre conté una genealogia del comte i uns mapes històrics molt útils de la Provença i els estats de la península Ibèrica de l’època. També resulta molt pràctic l’índex onomàstic del final.

El llibre ha estat publicat per Rafael Dalmau, Editor i costa 20 euros.

Fa cent anys

Comencem amb molta il·lusió un nou any, que és el del Tricentenari: fa 300 anys que Catalunya va perdre les llibertats nacionals i enguany pot ser l’any que comence a recuperar-les.

Però, sense anar tan lluny, què passava fa cent anys?

El 1914 es va constituir la Mancomunitat de Catalunya, amb Prat de la Riba com a president. El 9 de gener els presidents de les quatre diputacions van aprovar l’estatut de la Mancomunitat. Aquell mateix any la Lliga Regionalista va guanyar les eleccions.

En l’agricultura es produïen canvis importants. Al nord del País Valencià la introducció del regadiu feia que els tradicionals garroferals comencessen a ser substituïts per tarongerals. Al novembre del 1914, la revista Iberia publicava el text següent: «En Villarreal, Nules y Castellón los terrenos que fueron algarrobares hoy son ricos naranjales por los muchos motores que se han montado para regar».

Mentrestant, a Alcanar, Andreu Ulldemolins s’oferia per a ajudar en l’obra del Diccionari de la llengua catalana, promogut per Antoni Maria Alcover i que acabaria essent conegut com a Diccionari català-valencià-balear.

Casanova en directe

En un acte emmarcat en la Commemoració del Tricentenari del 1714 que s'havia organitzat a la Casa Elizalde, de Barcelona, el públic s'ha trobat de cop traslladat al dia 3 de setembre de 1714. Quan el presentador de l'acte tot just havia començat a parlar de la Guerra de Successió, han irromput a la sala Rafael Casanova, conseller en cap de Barcelona, i Mateu Hereu, soldat del gremi de barbers cirurgians. Davant d'aquesta distorsió de l'eix espai-temps, la sorpresa ha estat generalitzada tant entre el públic del segle XXI com entre Casanova i Hereu, que de sobte s'han trobat envoltats de gent estranyament «vestida de Carnestoltes».

Rafael Casanova i el soldat Hereu

 

Afortunadament, l'acte s'ha pogut reconduir i s'ha convertit en una mena de conferència de premsa en què el conseller en cap de Barcelona i el seu soldat han explicat quina era la situació de la defensa de Barcelona en data del 3 de setembre de 1714. Situació molt crítica, per cert.

Aquest és el punt de partida d'una interessant proposta de teatre de xicotet format que dilluns es va estrenar a la Casa Elizalde i que recorrerà els diversos centres cívics de Barcelona.

El públic té l'oportunitat de formular directament als personatges històrics tota mena de qüestions: com s'ho fan per a resistir?, fins quan creuen que podran resistir?, què menja la població?, tenen aigua?, per què van vestits amb aquesta roba?, què és la Junta de Braços?, què és la Coronela?, etc. De tant en tant se sent alguna bomba llançada per les tropes borbòniques.

Els actors saludant al final de l'espectacle

 

L'espectacle, que du el nom de Casanova en directe i és dirigit per Oriol Broggi, combina la divulgació històrica amb l'humor. I a més, és debades.

Lectures recomanades: A cavall de la utopia

 

Aquesta obra es va publicar fa dotze anys: al desembre del 2001. Tanmateix, encara es pot trobar amb facilitat. Es pot comprar al web de l’editorial Cossetània per 21 euros.

L’autor és Ramon Puig Puigcerver (Vinaròs, 1944). És doctor en història per la Universitat de València i va ser un destacat sindicalista. És autor també de Els corcs de la Restauració (1876-1923).

A cavall de la utopia és la biografia d’Esteve Fibla des del seu naixement (Alcanar, 1905) fins a la fi de la Guerra Civil Espanyola. L’autor va arreplegar a manta informació per a escriure el llibre, amb entrevistes al mateix Esteve Fibla i a moltes de les persones que el van conèixer i el van tractar.

Esteve Fibla era un home sense estudis, fill d’una humil família pagesa d’Alcanar, els Bertolos, que de ben jove es va interessar per la situació política i per la lluita de classes. Aquest interès el va dur a militar al Partit Comunista de Catalunya, que posteriorment es va integrar al PSUC. Fibla va demostrar una gran capacitat de treball i d’organització, cosa que li va fer tindre un paper destacat des del PCC i el PSUC en els temps convulsos que li van tocar viure, especialment durant els primers anys de la República i durant la Guerra Civil. Va demostrar que, per damunt de la fidelitat a la ideologia comunista, era sobretot un humanista amb un gran sentit de la justícia.

Podríem dir que l’obra, a l’encop que una biografia d’un personatge, és un llibre d’història del període 1905-1939 amb dos nivells superposats: la història local (d’Alcanar i, en part, de Reus) i la història de Catalunya i de l’Estat. La vida d’Esteve Fibla és el nexe entre l’una i l’altra. Ell viu en primera persona els esdeveniments polítics més rellevants: la proclamació de la República Catalana el 14 d’abril de 1934 des de la plaça de Sant Jaume, l’esclat del moviment revolucionari, la reorganització de la Generalitat republicana, la batalla de l’Ebre des del front, etc.

Un altre dels valors destacables del llibre, que té 440 pàgines, són les fotografies. Moltes corresponen a l'arreplega que va fer Jacint Bort i es van publicar en la secció "Regirant la calaixera" del Butlletí Informatiu d'Alcanar. D'altres han estat cedides per diversos particulars. Són imatges de persones i llocs d'Alcanar datades a la primera meitat del segle XX.

Ramon Puig empelta la història de reflexions teòriques sobre l’estalinisme, l’anarquisme, el col·lectivisme i els errors dels uns i dels altres que van dur al fracàs del moviment revolucionari i de la mateixa República.
 

Moros a les Terres de l'Ebre

Extrac del llibre Moros, jueus i cristians en terra catalana, de Dolors Bramon, algunes informacions que m’han paregut molt interessants amb relació al passat islàmic de les Terres de l’Ebre.

El comte Casius dominava la vall de l’Ebre en el moment de la invasió musulmana. Va anar a Damasc, on va abraçar l’islam en presència del califa. Els seus descendents, els Banû Qasî, tot i ser muladís (musulmans d’origen cristià),  van aconseguir governar el territori ebrenc de la Frontera Superior.

Segons fonts àrabs, els anys 788-789 va tindre lloc la revolta d’un fill d’al-Husayn ibn Yahya amb molts de partidaris iemenites «a la regió de Tortosa». Al pensament de Dolors Bramon, el lloc concret de la revolta va ser la vall de Segó (Camp de Morvedre).

Després de la conquesta de Barcelona pels carolingis, les terres que van quedar sota domini islàmic depenien de l’administració de Saragossa i estaven dividides en dues jurisdiccions: el sector occidental, que depenia de Lleida, i el sector oriental, que depenia de Tortosa i que les fonts àrabs anomenen la frontera oriental més allunyada. El 964 va haver-hi un atac comtal contra Tortosa que va fracassar.

Era important l’activitat de mercaders jueus que compraven esclaus als mercats centreeuropeus i que, a través del Roine, els importaven a Alandalús, on eren capats. Un d’aquests traficant d’esclaus va ser el viatger i escriptor tortosí Ibrâhîm ibn Ya’qub al- Isrâ’îlî al-Turtûxî (segle X), que, tot i la presència de l’apel·latiu al-Isrâ’îlî en el nom, podria ser que no fos un jueu, sinó un musulmà descendent de jueus. Ibrâhîm va fer un viatge de dos anys per Europa (Aquisgrà, Magúncia, Magdeburg...) amb la intenció de presentar-se de part del califa davant del papa Joan XII i de l’emperador romanogermànic Otó I. El seu relat del viatge és el primer report que tenim sobre Praga i una de les fonts més importants per a conèixer la Txèquia, la Polònia i l’Eslovènia de l’època.

Alguns grups d’esclaus manumesos, com els amirites del clan d’Almansor, van aconseguir governar taifes com Tortosa i València al segle XI. Del 1018 al 1035 la taifa de Tortosa va ser governada per l’eunuc Labîb al-Âmiri al-Fatâ, que es va annexar durant un temps la taifa de València. Els següents governadors també van ser eslaus (esclaus). El darrer governant conegut va ser Nabîl (1058-1059), que va ser derrocat per Ahmad I de Saragossa, el qual va unificar així la vall de l’Ebre. El 1082 Tortosa va passar a mans d’al-Mundhir.

En l’època de la taifa es va construir la suda de Tortosa. D’altra banda cal destacar la importància, a la primera meitat del segle XII, dels traductors que treballaven a la vall de l’Ebre. També és destacable la plèiade d’escriptors àrabs i jueus de la Tortosa andalusina, en contrast amb l’absència d’escriptors mossàrabs, com observava l’historiador tortosí Enric Bayerri.

La Suda de Tortosa (Viquìpèdia)

 

El 1099 la taifa de Tortosa va passar a dependre del valí almoràvit de València. Els almoràvits eren una tribu berber que defensava la pràctica d’un islam fanàtic. Molts dels seus cabdills ni tan sols sabien parlar àrab

Els cristians van atacar Tortosa per terra i per mar des del juliol del 1148 fins al 30 de desembre, en què es va rendir. El darrer taifa de Lleida la va lliurar a Ramon Berenguer IV i a Ermengol VI d’Urgell el 1149. El Matarranya encara va resistir fins al 1156. La conquesta cristiana dels actuals Països Catalans va finir a mitan segle XIII.

Les Terres de l’Ebre van deixar de ser andalusines, doncs, el 1156, molt de temps després que deixés de ser-ho Barcelona (801). Aquests tres-cents cinquanta anys de diferència expliquen el fet que la islamització de les Terres de l’Ebre fos molt més intensa i que la petjada deixada per la cultura islàmica siga molt més fonda.

En 1525-1526, durant les revoltes dels agermanats, els moros dels Països Catalans van ser obligats a batejar-se en massa. A partir de llavors hom els va anomenar moriscos.

Els moriscos eren especialment nombrosos al País Valencià i a les Terres de l’Ebre. Els moriscos de l’Ebre presentaven un grau d’assimilació més gran. Segons Ferrer Naranjo, a la zona de l’Ebre hi havia un 60 % de matrimonis mixtos.

A l’abril del 1609 s’aprova el decret d’expulsió general dels moriscos i al juny del 1610 uns 3.500 moriscos catalans van ser embarcats al port dels Alfacs i enviats al nord d’Àfrica, sobretot a Tunísia i Algèria. S’acabaven així nou segles de presència islàmica a les Terres de l’Ebre.

Moros, jueus i cristians en terra catalana

Aquest és el títol del darrer llibre de la doctora en història medieval Dolors Bramon. Ha estat publicat per Pagès Edicions i du el subtítol de “Memòria del nostre passat”.

Malgrat el títol, l’obra se centra sobretot en els moros, denominació que inclou àrabs i berbers. Un dels aspectes que més agraeix el lector és precisament el de l’aclariment dels termes historiogràfics (moros, sarraïns, berbers, mudèjars, moriscos, mossàrabs, musulmans, islàmic...). L’autora explica en cada cas quina és el terme més adequat per a cada concepte  i per què alguns dels termes tradicionalment emprats per la historiografia no són adequats (per què és millor parlar de moros que de mudèjars, per exemple).

L’obra estudia el passat islàmic de Catalunya, des de la invasió musulmana del 713 fins a l’expulsió dels moriscos el 1614, i les empremtes que aquests nou segles de presència islàmica han deixat en la nostra cultura.

Després del primer capítol (“Qüestió de noms”), dedicat precisament a aclarir l’ús precís de termes i noms propis, Bramon comença per explicar el naixement i l’expansió de l’islam, el concepte de gihad, la muslimització i l’arabització. En el següent capítol, dedicat a l’entrada dels musulmans a Hispània, l’autora critica alguns dels disbarats que s’han escrit sobre aquesta època. Tot seguit, s’estudia la societat andalusina i cada un dels col·lectius que la formaven i es descriuen les principals etapes de la història andalusina.

Sens dubte, una de les parts més interessants del llibre és la que fa referència a la influència del passat islàmic en la cultura catalana: els mots que el català ha amprat a l’àrab, els topònims d’origen àrab, etc. L’obra acaba amb el desterrament dels moriscos, amb una completa explicació de quina havia estat la pràctica religiosa dels moriscos. Finalment, en un apèndix, Bramon reflexiona sobre el possible origen jueu i musulmà del costum encara viu d’estrenar els qui s’acaben de xollar.

Al meu pensament, Moros, jueus i cristians en terra catalana és una obra apassionant i molt recomanable per a tots els qui estiguen interessats a conèixer millor nou segles de la nostra història que ens han afaiçonat com a poble.

El Born Centre Cultural: la memòria del 1714

L'Onze de Setembre està previst que s’inaugure l’espai de l’antic mercat del Born dedicat a la Barcelona del 1714, com a inici dels actes de commemoració dels 300 anys d’aquells fets, actes que s’han de dur a terme durant tot el 2014. Les obres ja estan molt avançades i permeten fer-se una idea del que serà l’espai una vegada obert al públic.

 

Quan fa uns anys es van començar a fer les excavacions per a fer la que havia de ser la gran biblioteca de la ciutat, van sortir a la llum les restes de les cases de l’antic barri de la Ribera. Una vegada Barcelona va caure en mans de les tropes de Felip V després d’un setge llarguíssim i d’haver resistit heroicament les abornades del duc de Berwick, com la de l’agost del 1714, es va iniciar una duríssima repressió contra els barcelonins. Es va construir una impressionant ciutadella militar de grans murs on avui hi ha el parc de la Ciutadella i es va ordenar l’assolament de les cases del barri de la Ribera, que eren just davant de la Ciutadella.

Gràcies a les faenes de recuperació que s’han fet els darrers anys, ara podem contemplar les restes d’aquelles cases i d’aquells carrers, sorprenentment ben conservats, amb gairebé totes les llambordes originals. Podem saber els noms dels carrers recuperats i fins i tot podem saber a què es destinava cada edifici o qui vivia a cada casa: el carrer dels corders de viola, la casa del marquès de Sant Vicenç dels Horts...

Rec Comtal

L’espai és travessat pel Rec Comtal, on els diversos gremis abocaven les deixalles. Els detalls de les cases també criden molt l’atenció: els pous, les escales, els safaretjos... Està previst que es puguen fer visites amb audioguies que explicaran els fets històrics més rellevants i les històries personals que s’han pogut conèixer de la gent que vivia en aquestes cases.

 

El Mercat del Born serà un espai obert a la ciutat: la gent podrà entrar-hi, contemplar les restes i travessar-lo de cap a cap perquè les dues portes principals seran permanentment obertes. Hi haurà un museu on s’exposarà una selecció dels milers d’objectes que s’han trobat durant els treballs arqueològics. Són els objectes que els propietaris van abandonar quan van haver de deixar les cases que s’havien d’assolar, objectes que llavors es consideraven de poc valor però que avui ens donen una informació valuosa sobre la vida quotidiana dels barcelonins de l’època: ceràmica, pipes, etc.

Les llambordes d'un dels carrers redescoberts

Santa Maria del Mar vista des de dins de l'Espai del Born

A més del museu, al Born hi haurà una llibreria, un restaurant i una sala auditori on es faran tota mena d’activitats culturals.

 

Sens dubte, la posada en marxa d’aquest espai de memòria històrica és una gran notícia per a Barcelona i per a tot Catalunya.

Valencians encara, de Vicent Sanchis

 

El llibre du el subtítol de «Cinquanta anys després de Fuster». Amb aquesta obra, el periodista Vicent Sanchis (València, 1961) va guanyar el Premi Carles Rahola d’Assaig del 2012.

L’autor repassa l’evolució del valencianisme des dels seus orígens fins avui: el renaixement del segle XIX, que no va acabar de reeixir; els prefusterians; l’impacte de Joan Fuster i la seua obra Nosaltres, els valencians; la reacció a les propostes de Fuster, i l’hegemonia del Partit Popular. El llibre acaba amb unes propostes d’actuació i una reflexió sobre la validesa del terme Països Catalans.

Sanchis dedica l’obra a son pare, «cavaller de la ciutat de València», que li va dir «que no pregava en valencià perquè Déu no l’entendria».

Les fronteres del Regne de València van quedar definides al segle XIII, però amb la divisió provincial imposada al segle XIX s’hi van afegir territoris hispanoparlants. En aquests territoris avui el català no és oficial.

Es pot prendre com a punt de partida simbòlic de la decadència de la cultura valenciana la mort el 1497 de Roís de Corella, el darrer gran escriptor clàssic de les lletres catalanes. Al segle XVI tot el teatre es produeix en espanyol, llevat dels diàlegs bilingües d’El Cortesano, de Lluís del Milà i Eixarc, i La vesita, de Ferrandis d’Herèdia. L’aristocràcia es castellanitza i la burgesia urbana es va adherint gradualment al castellà. Així i tot, un noble com el cronista Guillem Català de Valleriola, impulsor de l’Academia de los Nocturnos, va escriure el seu dietari en català. Un altre cronista, Pere Antoni Beuter, va redactar encara en català, el 1538, la primera part de la Història de València, però va passar-se al castellà en la segona part. Ho justificava així: «No es razón que a nadie parezca mal que siendo yo valenciano natural y escribiendo de Valencia [...] por el respeto del provecho común y la divulgación mayor en toda España [...] que no se le hace a la lengua valenciana perjuicio en ello, ni pierde por ello el ser habla polida, dulce y muy linda».

L’editor Onofre Almudèver, en una reimpressió de Lo procés de les olives del 1561, denuncia l’abandó de la llengua: «Si no fósseu ingrats a la llet que haveu mamat i a la pàtria on sou nats, no dormiríeu amb tan gran descuit. Ans, oberts els ulls de la consideració, veuríeu com se’ns van perdent les perles i les margarides que amb contínues vigílies els vostres avantpassats adquiriren».

L’expulsió dels moriscos el 1609 va comportar la pèrdua d’un terç de la població rural del País Valencià, que va ser substituïda per població castellana. Al Principat de Catalunya, aquest fet va tenir una repercussió molt menor. Tot i amb això, al segle XVII l’ús culte de la llengua també hi era molt minoritari. Per això, el jesuïta reusenc Pere Gil se sentia obligat a justificar la traducció del llatí al català de l’obra de Kempis Contemptus mundi: «Alguns per ventura judicaran que en aquest temps no era necessari imprimir-se lo present llibre en esta llengua, puix la castellana, dita ja espanyola, és casi universalment entesa». És interessant veure que el 1621 el castellà ja s’anomenava espanyol. «Però com se veja [...] que, exceptuant algunes poques ciutats, com són Barcelona [...], Tortosa i Lleida, i algunes poques viles, com Perpinyà [...], Fraga, Montsó [...], en les altres no és ben entesa la llengua castellana de la gent comuna, i ningunes dones la usen [...], per ço me ha paregut ser de Glòria de Déu vertir est llibre en [...] llengua catalana». Remarquem també que Gil esmenta Montsó, ciutat aragonesa avui dia completament espanyolitzada, com a vila catalana on el castellà és entès.

A partir d’ací, la llengua dels valencians viurà tota mena de vicissituds: decadències, renúncies, intents de recuperació i renaixement, dictadures, la irrupció de Fuster, la il·lusió de la recuperació de la normalitat, l’anticatalanisme irracional i el recent revifament del valencianisme polític. Tots aquests moments històrics són analitzats per Sanchis. Les seues reflexions i les seues propostes adreçades al nou valencianisme mereixen ser llegides.

Tresor cartogràfic de Catalunya

Dimarts es va presentar a l’Espai Vilaweb el Tresor Cartogràfic de Catalunya, una obra magna dirigida per Jordi Estruga, amb la col·laboració de l’historiador Jaume Sobrequés, i editada per l’Editorial Base, de l’editor Santiago Sobrequés. Es tracta de làmines que reprodueixen en edició facsímil 65 mapes de Catalunya dels segles XVII i XVIII. L’edició és de gran qualitat i els mapes són reproduïts a mida natural, és a dir que s’han respectat les dimensions originals dels mapes reproduïts.

La majoria d’aquesta mapes es van fer fora de Catalunya. D’alguns només se n’ha conservat un exemplar. Arreplegar-los no ha estat una tasca fàcil. Els autors han hagut d’anar, per exemple, a la Biblioteca Nacional de París i demanar-los que els deixessen el mapa per a poder-lo reproduir. En alguns casos, el mapa era tan gran que no s’ha trobat cap impremta a Catalunya capaç de reproduir-lo a mida natural i s’ha hagut de recórrer a impremtes de fora.

Molts dels mapes reproduïts provenen de la col·lecció particular de Jordi Estruga, que ha aplegat una de les més valuoses col·leccions privades de cartografia catalana.

Consultar aquests 65 mapes ordenats cronològicament permet descobrir-hi aspectes interessants, com per exemple que mapes de Catalunya fets molts d’anys després del Tractat dels Pirineus (1659) encara mostraven el país complet, amb els comtats del Rosselló i de la Cerdanya, la qual cosa demostra que a Europa encara es tenia consciència de la unitat de Catalunya al nord i al sud de la serra de l’Albera.

Els mapes es presenten en un estoig de grans dimensions i acompanyats d’un llibre on s’explica l’autor, la finalitat i la història de cada mapa. A causa de les característiques tan especials d’aquesta obra, de la qual s’han fet 998 exemplars numerats, el preu és poc assequible –més de 800 euros–, però l’editorial permet el pagament a terminis. I si no, sempre queda l'opció de consultar-la en una biblioteca, com ara la de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Segons el responsable de vendes d'Editorial Base, a hores d’ara ja se n’han venut uns 600 exemplars.

L’Editorial Base, que és una editorial especialitzada en llibres d’història, pensa destinar els beneficis obtinguts d’aquesta obra a finançar el seu pròxim projecte: la Història gràfica del 1714.

 

 

Benet XVI com Blanquerna

El papa Benet XVI acaba de fer públic que ha decidit abdicar. És un fet realment inusual que un papa abdique.

Això m’ha fet recordar que el primer papa de la història que va abdicar va ser un papa de ficció: el Blanquerna de Ramon Llull. Blanquerna, que és el protagonista de l’obra de Llull Llibre d’Evast e Aloma e de Blanquerna son fill, era un ermità que va arribar a papa i que, de Roma estant, va solucionar tots els problemes de la cristiandat. Fet això, va decidir plegar.

Quan Llull va escriure aquesta novel·la (1283-1285) cap papa no havia abdicat. Era una cosa impensable, que no havia passat mai. Pocs anys després, el papa Celestí V va abdicar (1295). Es va inspirar en Blanquerna?

L’assentament del primer ferro de Sant Jaume – Mas d’en Serrà

Tribuna d’Arqueologia. Conferència a Barcelona

El 5 de desembre va tenir lloc al Palau Marc de Barcelona una conferència sobre els resultats de la recerca dels darrers anys a l’assentament de Sant Jaume – Mas d’en Serrà, d’Alcanar. Els conferenciants van ser els arqueòlegs de la Universitat de Barcelona David Garcia i Isabel Moreno. L’acte va ser moderat per Gabriel de Prado.

D'esquerra a dreta, De Prado, Moreno i Garcia

 

Els arqueòlegs van expressar el seu agraïment al propietari del terreny, Julián Sancho, al descobridor del jaciment, Ramon Esteban, i molt especialment a l’Ajuntament d’Alcanar, de qui van dir que sempre havia donat ple suport a la recerca arqueològica, cosa que malauradament no passa en molts altres ajuntaments.

La conferència va estar dividida en tres parts: l’estructura del jaciment, els objectes trobats i les tasques de conservació. Pel que fa a l’estructura, van destacar la troballa feta enguany d’una segona torre, que confirma el caràcter defensiu de Sant Jaume. La muralla, en algun lloc, arriba a tindre 4 metres d’amplada i, a més, s’ha trobat una segona línia defensiva més avançada.

Van repassar els diversos àmbits que ja s’han acabat d’explorar. La seua exposició va estar molt ben il·lustrada amb plànols i fotografies. Va destacar el fet que en la majoria dels àmbits no s’han trobat llars de foc, la qual cosa reforça la hipòtesi que, més que un poblat, Sant Jaume era una casa fortificada d’un cabdill, que devia tenir el control dels poblats de la Moleta del Remei i de la Ferradura.

Plànol de Sant Jaume. En roig, els àmbits ja excavats

 

Pel que fa als béns mobles, la gran quantitat de pesos de teler (pondera) trobats, en comparació de les poques llars de foc, fa pensar que Sant Jaume podria ser una mena de factoria. També és destacable la gran quantitat de ceràmica fenícia, en un percentatge del 30%, molt superior al dels altres jaciments d’aquesta època. A part de les àmfores i la vaixella, destaquen un plat trípode i una clepsidra.

Finalment, van fer referència als problemes de conservació, provocats principalment per la vegetació que creix a la zona. Les raïls de les herbes fan malbé els fonaments dels murs. Per a evitar-ho, al final de cada campanya, tapen el terra amb unes teles negres que impedeixen el creixement de les herbes.

A l’acte hi van assistir unes quaranta persones, entre les quals hi havia arqueòlegs, historiadors i molts d’estudiants universitaris. També hi va assistir l’alcalde d’Alcanar, Alfons Montserrat.