Per a una història de la pesca dels Països Catalans

S’acaba de publicar Per a una història de la pesca dels Països Catalans. Recerca i reflexions historiogràfiques, que és accessible en línia. L’obra, impulsada pel Museu de la Pesca de Palamós, arreplega onze aportacions de recercadors de diversos centres, com les universitats de Girona d’Alacant. El llibre pretén rellançar els estudis històrics sobre la pesca marítima, especialment entre els jóvens estudiants.

Entre els diversos estudis que conté, m’ha resultat especialment interessant «La pesca en blanc i negre», de Miquel Martí i Joan Lluís Alegret. L’article original s’havia publicat el 2003 dins La pesca a Catalunya. Els autors hi expliquen com s’han organitzat els pescadors catalans, com s’ha desenvolupat amb el pas del temps el procés extractiu, quins sistemes de pesca s’han utilitzat tradicionalment i com eren les embarcacions de pesca, entre altres aspectes relacionats amb la història de la pesca a Catalunya.

Portada del llibre

 

 L’estudi comença fent una mica d’història, remuntant-se a les indústries de salaó que els fenicis van establir al litoral català. Es parla de la inseguretat a la mar a causa dels atacs continus dels pirates barbarescos. Per a protegir-se, els habitants de las poblacions costaneres es van instal·lar a l’interior, en llocs protegits o no visibles des de la costa. Això explica per què moltes poblacions tenen dos assentaments: un d’origen medieval a l’interior i un altre a la costa, ocupat inicialment pels pescadors, moltes voltes només temporalment, com és el cas d’Alcanar i les Cases d’Alcanar.
 

Martí i Alegret tracten també de la feudalització de l’espai marítim i pesquer, que va tindre lloc durant l’alta edat mitjana. Les servituds feudals no es van derogar fins al 1817. A la Ràpita, per exemple, l’amo formal de la mar era el rei, però el Gremi de Pescadors tenia el dret d’explotació dels recursos.

Es fa referència també als orígens de l’associacionisme pesquer. La primera associació de pescadors documentada a la Mediterrània occidental és la Confraria de Sant Pere de Tortosa (document del 1114), que agrupava els pescadors de les llacunes del Delta.

El pas següent, a partir del segle XVI, és la corporativització de l’activitat pesquera, seguida de l’inici de la intervenció de l’Estat en la gestió de la pesca. A l’inici del segle XIX els gremis de pescadors comencen a desaparèixer i s’inicia la gestió estatal de la pesca, que comporta l’hegemonia de l’art d’arrossegament.

El 1935 se celebra a Tarragona la Primera Assemblea d’Associacions Nacionals de Pescadors de la Mediterrània, amb la finalitat d’ordenar la pesca d’arrossegament. Es van crear les juntes locals, que havien de determinar les distàncies mínimes a la costa que les embarcacions d’arrossegament haurien de respectar. En el cas de Catalunya, es van aprovar les distàncies que ja s’aplicaven consuetudinàriament, adaptades a les especificitats geogràfiques de cada comunitat. Així, per exemple, des de les Cases d’Alcanar fins a la Farola de les Goles de l’Ebre, la distància es va fixar en 10 braces de profunditat, és a dir, una fondària d’uns dèsset metres si fa no fa.

Al llarg de Per a una història de la pesca dels Països Catalans, els lectors hi trobaran a manta informació sobre aspectes diversos relacionats amb la història, l’antropologia, la biologia o l’ecologia de la pesca a la nostra mar.

 

Ramon Berenguer IV, de Josep-David Garrido

Aquest llibre, publicat a l’abril del 2014, és una dels llibres d’història més interessants que han aparegut enguany. L’historiador medievalista Josep-David Garrido (Alacant, 1965) ens ofereix una completa biografia del comte Ramon Berenguer IV (1113-1162). L’obra, de 350 pàgines, està escrita en un to divulgatiu i és de lectura molt amena. Per a redactar-la l'autor ha consultat a manta documents de l'època.

Comença amb una contextualització històrica de l’incipient Principat de Catalunya i de la família comtal de Barcelona, entre els membres de la qual destaquen el pare del protagonista (Ramon Berenguer III) i la mare (Dolça de Provença). El capítol següent tracta de la infantesa i l’adolescència de Ramon Berenguer IV.

Una de les fites més importants de la vida de Ramon Berenguer IV és la unió amb Aragó, regne que li va ser donat per Ramir II. El llibre també explica episodis com l’enfrontament amb Ponç Hug I d’Empúries i l’acord amb els templers. També destaquen fets militars com la Primera Guerra Baussenca, la campanya contra Almeria i, sobretot, les conquestes de Tortosa, Lleida i Fraga.

Els darrers capítols del llibre estan dedicats a l’apogeu del regnat de Ramon Berenguer IV i al seu traspàs i  el seu sepeli a Ripoll.

El llibre conté una genealogia del comte i uns mapes històrics molt útils de la Provença i els estats de la península Ibèrica de l’època. També resulta molt pràctic l’índex onomàstic del final.

El llibre ha estat publicat per Rafael Dalmau, Editor i costa 20 euros.

Onomàstica de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant

Acaba d'aparèixer el llibre Onomàstica del terme municipal de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant, de Ferran Jové i Hortoneda, publicat per l'Institut d'Estudis Catalans dins la col·lecció «Treballs de l'Oficina d'Onomàstica». Es tracta d'un estudi molt complet dels noms propis (topònims i antropònims) documentats històricament al terme de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (Baix Camp). L'obra té 664 pàgines i conté diversos mapes de la zona estudiada.

El doctor Pere Navarro hi fa una breu introducció lingüística. El municipi de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant se situa just al límit entre el català occidental i el català oriental. Pel seu terme hi passen diverses de les isoglosses que es fan servir per a delimitar els dos blocs dialectals. El nucli de Vandellòs participa majoritàriament dels trets del català occidental, concretament del dialecte tortosí o occidental central, mentre que el nucli de l'Hospitalet de l'Infant s'inscriu bàsicament en el català oriental, concretament en el dialecte oriental central.

Així, tenim que els parlants de Vandellòs distingeixen els parells de vocals a/e i o/u en posició àtona, mentre que els de l'Hospitalet les neutralitzen. A Vandellòs fan els verbs incoatius amb -ix- (compartixo) i, en canvi, a l'Hospitalet els fan amb -eix- (comparteixo). Es pot dir, doncs, que la isoglossa que separa el català occidental i l'oriental passa ben bé pel mig del terme municipal.

Tanmateix, tots dos pobles comparteixen el lèxic propi del català occidental: tant a Vandellòs com a l'Hospitalet diuen cementeri i roig, per exemple. També comparteixen els mots que són comuns a les Terres de l'Ebre i del Sénia i al Camp de Tarragona, com ara abadia (rectoria), fadrí, fesol i romer. (Els exemples són els que dóna Pere Navarro.)

La llista de topònims ens permet d'observar les coincidències entre les designacions genèriques de lloc pròpies de Vandellòs i les de les Terres del Sénia. Així, veiem que a Vandellòs també empren sénia per a fer referència als trossos de terra en què hi ha una mota o sénia que permet traure l'aigua d'un pou: la sénia del Prudéncio, la sénia de cal Boter, etc. També hi trobem el terme sort aplicat a un tros de terra menut: la sort de ca l'Agustinet, les Sortetes, les Sorts, etc.

Com a la serra del Montsià, al terme de Vandellòs hi ha cocons (clots naturals amb aigua de pluja), com el cocó dels Adalacs, i racons, com el racó del Bosquet o el racó del Bou. Els racons de Vandellòs són descrits al llibre com a fondals, rases o valls. I els colls també poden ser turons: el collet de la Bassa Nova (indret enlairat), el coll de les Basses (part superior d'una partida), etc.

Així mateix, destaquem l'ús dels mots això i allò per a indicar una propietat d'algú: això de l'Agustinet, allò del Balfegó, etc. Observem que hi ha algunes diferències respecte a l'ús que se'n fa a les Terres del Sénia: el pronom pot ser això o allò (a les Terres del Sénia, només això), va seguit de la preposició de i s'aplica sobretot a propietats agrícoles (a les TS, a cases).

L'obra també arreplega els cognoms documentats històricament a Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant. Per exemple, respecte al cognom Sanxo (ortografiat Sancho), veiem que ja apareix documentat el 1672 en el Llibre de baptismes de Vandellòs, quan Josep Sancho «actuà de padrí». L'autor també ens informa que apareix anotat en els censos de començament del segle XX i que avui dia és corrent. Aquest cognom ha donat lloc a topònims com la font d'en Sanxo o el mas d'en Sanxo.

Un altre exemple és el del cognom Cras, més rar. El Llibre de baptismes en documenta un l'any 1726, fill de Batiste Cras i Rosa Cras i Gil, cònjuges de la vila d'Alcanar («del Cana»).

En definitiva, es tracta d'una obra d'onomàstica d'àmbit local molt completa i exhaustiva, d'un gran valor sens dubte per als habitants de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant, però que també pot atraure tots els qui s'interessen per la toponímia, l'antroponímia i, en general, l'estudi de la llengua catalana.

 

 

 

Lectures recomanades: A cavall de la utopia

 

Aquesta obra es va publicar fa dotze anys: al desembre del 2001. Tanmateix, encara es pot trobar amb facilitat. Es pot comprar al web de l’editorial Cossetània per 21 euros.

L’autor és Ramon Puig Puigcerver (Vinaròs, 1944). És doctor en història per la Universitat de València i va ser un destacat sindicalista. És autor també de Els corcs de la Restauració (1876-1923).

A cavall de la utopia és la biografia d’Esteve Fibla des del seu naixement (Alcanar, 1905) fins a la fi de la Guerra Civil Espanyola. L’autor va arreplegar a manta informació per a escriure el llibre, amb entrevistes al mateix Esteve Fibla i a moltes de les persones que el van conèixer i el van tractar.

Esteve Fibla era un home sense estudis, fill d’una humil família pagesa d’Alcanar, els Bertolos, que de ben jove es va interessar per la situació política i per la lluita de classes. Aquest interès el va dur a militar al Partit Comunista de Catalunya, que posteriorment es va integrar al PSUC. Fibla va demostrar una gran capacitat de treball i d’organització, cosa que li va fer tindre un paper destacat des del PCC i el PSUC en els temps convulsos que li van tocar viure, especialment durant els primers anys de la República i durant la Guerra Civil. Va demostrar que, per damunt de la fidelitat a la ideologia comunista, era sobretot un humanista amb un gran sentit de la justícia.

Podríem dir que l’obra, a l’encop que una biografia d’un personatge, és un llibre d’història del període 1905-1939 amb dos nivells superposats: la història local (d’Alcanar i, en part, de Reus) i la història de Catalunya i de l’Estat. La vida d’Esteve Fibla és el nexe entre l’una i l’altra. Ell viu en primera persona els esdeveniments polítics més rellevants: la proclamació de la República Catalana el 14 d’abril de 1934 des de la plaça de Sant Jaume, l’esclat del moviment revolucionari, la reorganització de la Generalitat republicana, la batalla de l’Ebre des del front, etc.

Un altre dels valors destacables del llibre, que té 440 pàgines, són les fotografies. Moltes corresponen a l'arreplega que va fer Jacint Bort i es van publicar en la secció "Regirant la calaixera" del Butlletí Informatiu d'Alcanar. D'altres han estat cedides per diversos particulars. Són imatges de persones i llocs d'Alcanar datades a la primera meitat del segle XX.

Ramon Puig empelta la història de reflexions teòriques sobre l’estalinisme, l’anarquisme, el col·lectivisme i els errors dels uns i dels altres que van dur al fracàs del moviment revolucionari i de la mateixa República.
 

Moros, jueus i cristians en terra catalana

Aquest és el títol del darrer llibre de la doctora en història medieval Dolors Bramon. Ha estat publicat per Pagès Edicions i du el subtítol de “Memòria del nostre passat”.

Malgrat el títol, l’obra se centra sobretot en els moros, denominació que inclou àrabs i berbers. Un dels aspectes que més agraeix el lector és precisament el de l’aclariment dels termes historiogràfics (moros, sarraïns, berbers, mudèjars, moriscos, mossàrabs, musulmans, islàmic...). L’autora explica en cada cas quina és el terme més adequat per a cada concepte  i per què alguns dels termes tradicionalment emprats per la historiografia no són adequats (per què és millor parlar de moros que de mudèjars, per exemple).

L’obra estudia el passat islàmic de Catalunya, des de la invasió musulmana del 713 fins a l’expulsió dels moriscos el 1614, i les empremtes que aquests nou segles de presència islàmica han deixat en la nostra cultura.

Després del primer capítol (“Qüestió de noms”), dedicat precisament a aclarir l’ús precís de termes i noms propis, Bramon comença per explicar el naixement i l’expansió de l’islam, el concepte de gihad, la muslimització i l’arabització. En el següent capítol, dedicat a l’entrada dels musulmans a Hispània, l’autora critica alguns dels disbarats que s’han escrit sobre aquesta època. Tot seguit, s’estudia la societat andalusina i cada un dels col·lectius que la formaven i es descriuen les principals etapes de la història andalusina.

Sens dubte, una de les parts més interessants del llibre és la que fa referència a la influència del passat islàmic en la cultura catalana: els mots que el català ha amprat a l’àrab, els topònims d’origen àrab, etc. L’obra acaba amb el desterrament dels moriscos, amb una completa explicació de quina havia estat la pràctica religiosa dels moriscos. Finalment, en un apèndix, Bramon reflexiona sobre el possible origen jueu i musulmà del costum encara viu d’estrenar els qui s’acaben de xollar.

Al meu pensament, Moros, jueus i cristians en terra catalana és una obra apassionant i molt recomanable per a tots els qui estiguen interessats a conèixer millor nou segles de la nostra història que ens han afaiçonat com a poble.

Els parlars del Pirineu, d’Eugeni Casanova

Acabo de llegir amb fruïció Els parlars del Pirineu (Pagès Editors, 2012), subtitulat Un viatge lingüístic per totes les valls del sud de la serralada, del periodista i filòsof Eugeni Casanova (Lleida, 1958). Casanova recorre tot el vessant sud del Pirineu, des del cap de Roses fins al cap d’Higer, entrevistant les persones més grans dels pobles més amagats de les valls més recòndites per a trobar sien els darrers vestigis d’un fenomen lingüístic (com l’article salat) sien els darrers parlants d’una llengua moribunda (com l’aragonès).

L’obra té una introducció («El viatge de les llengües») i set capítols, dedicats al català de la costa, al català septentrional de transició al rossellonès, al català occidental pirinenc, al benasquès, a l’aragonès (dos capítols) i al basc.

Casanova comença el recorregut a Arenys de Mar i va muntant per la costa fins a Cadaqués amb l’objectiu d’esbrinar si l’article salat (es, sa) encara és viu. La toponímia (Sant Joan Despí, Collserola...) demostra que a la Catalunya Vella s’havia salat a tot arreu, però a poc a poc l’article literari (el, la) s’ha anat imposant. A Barcelona pareix que es va salar fins al segle XVI.

El poble més meridional on Casanova troba un parlant que encara sala és Blanes: es tracta d’un pescador nascut el 1937. A Lloret es poden trobar alguns parlants que encara el fan servir. A Tossa encara és possible de sentir-lo al carrer. Una dona de 92 anys diu que «abantes salava tothom, però ara ja parlen fi». Continuant cap al nord, a Sant Feliu de Guíxols queden tres germans pescadors que salen: el més jove té (en el moment en què Casanova hi parla) 87 anys. El germà gran, de 93 anys, és l’únic que sala sempre. El més menut només ho fa en família.

L’article salat solament perviu ran de costa, però en pobles de segona línia de mar, com Santa Cristina d’Aro, encara hi ha el record dels vells que als anys quaranta i cinquanta salaven. Ara ja no hi queda ningú que ho faça.

Casanova continua arreplegant testimonis. A Calonge hi troba un pagès de 69 anys que explica que ell havia salat, però que va deixar de fer-ho als anys seixanta: «no en vaig ser conscient, però tothom ho va deixar de fer». Un dels reductes més importants del parlar salat és Begur. «Begur, es teu poble», diu l’eslògan municipal. Queden una quinzena de saladors. Més cap a la costa, a Masos de Pals, encara hi ha una dona gran que sala.

Finalment, Casanova arriba a Cadaqués, el poble on l’article salat manté més vitalitat. La xica que ven les entrades de la casa de Dalí a Portlligat fa servir l’article. És interessant el seu testimoni. Diu que t’ho has de proposar molt per a no abandonar-lo. Ella el feia servir a casa però no amb els forasters. Son pare li deia: «Sembla que no siguis de Cadaqués». Al final va decidir d’emprar-lo sempre.

Després de Cadaqués el rastre de l’article salat desapareix. Casanova continua recorrent la Costa Brava i ens dóna dades molt interessants, com ara que a Palamós s’hi va establir una colònia molt important de pescadors caleros (de l’Ametlla de Mar). Arriba fins a la Vajol, el poble més alt de l’Empordà i s’allunya de la mar, terra endins. A cada poble parla amb la gent gran i pren nota dels mots i expressions que diuen. Passa pel Pla de l’Estany i arriba a la Garrotxa. Recorda que a Olot l’article salat es feia encara a la segona meitat del segle XIX i decideix provar sort i demanar a una masovera d’un mas isolat del coll de Santa Magdalena, nascuda el 1939, si ha sentit mai l’article salat, però no li sona de res.

Abandonada ja tota esperança de retrobar-lo tan lluny de la mar, Casanova arriba a Maià de Montcal, on entrevista Quimeta Trias i Despujol («cognom ben revelador»), nascuda el 1919. Li demana si diuen nen o nin:

– Aquí diem nen sempre. La meua té 55 anys i encara és sa nena.

Podem imaginar-nos la sorpresa i l’emoció que devia sentir Casanova en aquell moment.

– Com ho heu dit això?

– Jo sempre li he dit sa nena, i també dic ses meus néts i ses meus bisnéts.

Sens dubte, un moment impagable. El llibre és ple de testimonis de persones que són una font de riquesa lingüística. Paga molt la pena de llegir-lo.

Els bastiments menors catalans

Acaba de sortir publicat el llibre Els bastiments menors catalans de construcció artesanal del segle XX, d’Alexandre Ribó Golobart (Barcelona, 1942-2010). Ha estat editat per l’Institut d’Estudis Catalans.

Alexandre Ribó (imatge del llibre)

Alexandre Ribó era oficial de la marina mercant i geògraf. Va fer un màster en lexicografia i es va doctorar en ciències de la mar. Les seues dues passions eren la cultura marina i la llengua catalana. Al llarg de la seua vida, va anar arreplegant tota mena d’informació sobre les barques catalanes.  Va formar una extensa biblioteca particular i una impressionant col·lecció de postals de barques. Fruit de la seua recerca són les més de dues-centes mil fitxes amb informacions de tota mena sobre els bastiments (vaixells) catalans, fitxes manuals que va començar a fer quan encara no existien els ordinadors.

En l’obra (de més de 300 pàgines) explica els trets més característics de l’arquitectura naval catalana i classifica els bastiments segons el nom, la forma i la construcció. De cada un en dóna una descripció minuciosa.

Ribó fa servir un vocabulari amplíssim i precís. Molts dels mots que empra no apareixen al Diccionari de la llengua catalana. Són mots que l’autor ha arreplegat al llarg de la seua vida parlant amb mariners, mestres d’aixa, etc., i representen un autèntic tresor lexicogràfic. Ribó presta una atenció especial a les diferents denominacions catalanes i a l’etimologia, tenint en compte sobretot l’occità i l’italià.

Així, per exemple, en l’apartat que dedica a les xalupes, es queixa que el diccionari de Fabra i els altres diccionaris definisquen la xalupa «com si es tractés d’un bastiment català, i no de diferents bastiments exòtics». Ribó repassa el tractament lexicogràfic d’aquest terme des del Promtuario trilingüe, de Josep Broc (segle XVIII) fins al Diccionari etimològic de Coromines i conclou que «Fabra no va anar mai al moll per tal d’esbrinar què era una xalupa». Al seu pensament, es pot acceptar com a català el terme xalupa, però el que no es pot fer és acceptar que la xalupa siga un bastiment català.

Alexandre Ribó era un investigador apassionat i un patriota. La divisió territorial de Catalunya que empra en el seu llibre no és ni la de les províncies ni la de les comarques: Ribó divideix Catalunya en comtats i marquesats, la mateixa divisió territorial que fan servir nacions importants com el Regne Unit i Irlanda i que van adoptar els Estats Units i tot, malgrat que allà històricament no hi ha hagut mai ni comtes ni marquesos.

En conclusió, Els bastiments menors catalans... és una obra rigorosa i minuciosa que ens permetrà conèixer molt millor la història dels bastiments catalans i el ric vocabulari que s’hi relaciona.