Models d'embarcacions catalanes dels segles XIX i XX

Al Consorci El Far, del port de Barcelona, s'ha fet una interessant exposició: «Models d'embarcacions de la costa catalana i de les illes Balears (XIX-XX)». S'hi han mostrat maquetes dels vaixells de vela que han navegat per la mar i els rius catalans. Les maquetes són fetes amb molta precisió i detallisme, i són els resultats d'uns estudis minuciosos dels seus autors.



Barques de pesca tradicionals

S'hi ha pogut veure, per exemple, un enginyós molí de riu, muntat sobre dos llaguts, que es feia servir a l'Ebre per a cercar sempre el punt del riu on hi havia el màxim corrent per a moure la roda. Els molins de riu depenien molt seguit de les variacions del cabal o de l’acumulació de sediments. Amb aquest sistema podien menejar el molí segons les necessitats de cada moment.

Molí de riu

També podem veure una reproducció d’una barca arrossera de Tortosa, la Garxal, que rep el nom d’un marjal que hi ha a l’esquerra del Delta.

Barca arrossera

Una altra embarcació tradicional de les goles de l’Ebre és la pontona. De pontonetes, més menudes que la pontona, també en navegaven per la badia dels Alfacs i pels espills d’aigua de Sòl de Riu, a Alcanar.

Pontona del Delta

I encara hi trobem una altra barca de les que es feien servir al delta de l’Ebre: la muleta.

Muleta

L'estany del parc de la Ciutadella

Continuo traient suc de l’excel·lent obra d’Alexandre Ribó Els bastiments menors catalans, ja comentada en aquest blog.



Faenes de neteja a l'estany de la Ciutadella

L’estany del parc de la Ciutadella, de Barcelona, ha canviat molt al llarg de la història. A mitan segle XX estava unit amb la cascada del mateix parc per un canal navegable que passava per davall de tres ponts i tenia una illeta a mitan camí. Al mig de l’estany hi havia una illa, l’illa de les Esfinxs, anomenada així perquè la seua costa era plena d’esfinxs, de la boca de les quals sortia un raig d’aigua.

El primer vaixell que va navegar per l’estany de la Ciutadella, segons Ribó, va ser un bot amb aires de clíper, que apareix fotografiat el 1902. En segon lloc, hi ha el bot elegant, fotografiat el 1906. A cada amura (la part externa del buc) hi duia un xicotet escut de Barcelona. Entre 1925 i 1932 per l’estany hi navegaven unes góndoles amb quatre bancs menades per gondolers. Els hidrocicles de dos bucs, en què el tripulant anava assegut com si anés amb bicicleta, van coexistir amb les góndoles. També hi ha constància de l’existència d’una canoa canadenca. Després de la Guerra Civil, apareixen els botets, que eren un bots rústics de tall català. Apareixen en una fotografia del 1951 en què encara es veuen els animals quimèrics de l’illa de les Esfinxs, però sense llançar aigua.

Les actuals llanxetes de plàstic

Actualment, les naus que solquen l’estany són llanxetes de plàstic de color verd, lletges i sense glamur. Creiem que l’Ajuntament hauria de fer que a l’estany hi tornessen a navegar naus elegants de fusta. La imatge turística de Barcelona hi guanyaria d’allò més.

Els bastiments menors catalans

Acaba de sortir publicat el llibre Els bastiments menors catalans de construcció artesanal del segle XX, d’Alexandre Ribó Golobart (Barcelona, 1942-2010). Ha estat editat per l’Institut d’Estudis Catalans.

Alexandre Ribó (imatge del llibre)

Alexandre Ribó era oficial de la marina mercant i geògraf. Va fer un màster en lexicografia i es va doctorar en ciències de la mar. Les seues dues passions eren la cultura marina i la llengua catalana. Al llarg de la seua vida, va anar arreplegant tota mena d’informació sobre les barques catalanes.  Va formar una extensa biblioteca particular i una impressionant col·lecció de postals de barques. Fruit de la seua recerca són les més de dues-centes mil fitxes amb informacions de tota mena sobre els bastiments (vaixells) catalans, fitxes manuals que va començar a fer quan encara no existien els ordinadors.

En l’obra (de més de 300 pàgines) explica els trets més característics de l’arquitectura naval catalana i classifica els bastiments segons el nom, la forma i la construcció. De cada un en dóna una descripció minuciosa.

Ribó fa servir un vocabulari amplíssim i precís. Molts dels mots que empra no apareixen al Diccionari de la llengua catalana. Són mots que l’autor ha arreplegat al llarg de la seua vida parlant amb mariners, mestres d’aixa, etc., i representen un autèntic tresor lexicogràfic. Ribó presta una atenció especial a les diferents denominacions catalanes i a l’etimologia, tenint en compte sobretot l’occità i l’italià.

Així, per exemple, en l’apartat que dedica a les xalupes, es queixa que el diccionari de Fabra i els altres diccionaris definisquen la xalupa «com si es tractés d’un bastiment català, i no de diferents bastiments exòtics». Ribó repassa el tractament lexicogràfic d’aquest terme des del Promtuario trilingüe, de Josep Broc (segle XVIII) fins al Diccionari etimològic de Coromines i conclou que «Fabra no va anar mai al moll per tal d’esbrinar què era una xalupa». Al seu pensament, es pot acceptar com a català el terme xalupa, però el que no es pot fer és acceptar que la xalupa siga un bastiment català.

Alexandre Ribó era un investigador apassionat i un patriota. La divisió territorial de Catalunya que empra en el seu llibre no és ni la de les províncies ni la de les comarques: Ribó divideix Catalunya en comtats i marquesats, la mateixa divisió territorial que fan servir nacions importants com el Regne Unit i Irlanda i que van adoptar els Estats Units i tot, malgrat que allà històricament no hi ha hagut mai ni comtes ni marquesos.

En conclusió, Els bastiments menors catalans... és una obra rigorosa i minuciosa que ens permetrà conèixer molt millor la història dels bastiments catalans i el ric vocabulari que s’hi relaciona.