Taronges de Sud-àfrica a Alcanar

Som en plena temporada de la collita de la taronja i som a Alcanar, un poble on la producció de cítrics és molt important. Doncs bé, en un supermercat d'Alcanar es venen taronges de Sud-àfrica, concretament de la varietat nàvel (vegeu la foto).

El poble està envoltat de tarongerals, però les taronges que es venen al supermercat han fet un llarguíssim viatge de milers de quilòmetres per a que els consumidors d'Alcanar en puguen comprar (s'entén que els consumidors que no són pagesos i no tenen tarongers propis). A més, es venen a 1,19 euros, un molt bon preu. No me'n puc fer raó!

Quin sentit té que a les cases canareves es mengen taronges de Sud-àfrica? És la globalització, clar! Però no trobeu que és absurd? Per què hem de menjar taronges de l'altre cap del món, quan en podríem menjar de quilòmetre 0, de fet, gairebé de metre 0?

La Cooperativa Exportadora d'Agris d'Alcanar

El setmanari L’Econòmic publica un reportatge sobre la Cooperativa Exportadora d’Agris d’Alcanar. També el darrer número de la revista Alcanar hi dedica quatre pàgines, que inclouen una entrevista al gerent de la Cooperativa, Federico Tarazona.

Federico Tarazona. Foto: L'Econòmic

 

Malauradament, el nom de la Cooperativa conté un error lingüístic. El mot «agris» és un castellanisme. La forma correcta en català és cítrics. L’error és degut al fet que, quan es va crear la Cooperativa, el 1963, el nom era en espanyol, i després, quan es va voler catalanitzar, se’n va fer una mala traducció a partir del mot espanyol agrios. Confiem que, ara que acaba de complir cinquanta anys i inicia una nova etapa, aprofite per a corregir el nom, perquè, si algú hi entén, de cítrics, és precisament la Cooperativa Exportadora de Cítrics d’Alcanar.

La Cooperativa produeix 27.000 tones de cítrics (18.000 de mandarines i 9.000 de taronges) a l’any i factura uns 12 milions d’euros. Dóna faena a 335 treballadors i té 214 socis (d’Alcanar i d’altres pobles del Montsià i el Baix Maestrat).

La Cooperativa té una marca pròpia (Montsià), però la major part de la producció es comercialitza amb marca blanca. Ara es planteja de comercialitzar mandarina amb fulla, per a que el consumidor puga comprovar que es tracta d’un producte fresc. La fulla no enganya: si veem que es comença a semar, vol dir que fa massa temps que es va collir la fruita.

Lectures recomanades: A cavall de la utopia

 

Aquesta obra es va publicar fa dotze anys: al desembre del 2001. Tanmateix, encara es pot trobar amb facilitat. Es pot comprar al web de l’editorial Cossetània per 21 euros.

L’autor és Ramon Puig Puigcerver (Vinaròs, 1944). És doctor en història per la Universitat de València i va ser un destacat sindicalista. És autor també de Els corcs de la Restauració (1876-1923).

A cavall de la utopia és la biografia d’Esteve Fibla des del seu naixement (Alcanar, 1905) fins a la fi de la Guerra Civil Espanyola. L’autor va arreplegar a manta informació per a escriure el llibre, amb entrevistes al mateix Esteve Fibla i a moltes de les persones que el van conèixer i el van tractar.

Esteve Fibla era un home sense estudis, fill d’una humil família pagesa d’Alcanar, els Bertolos, que de ben jove es va interessar per la situació política i per la lluita de classes. Aquest interès el va dur a militar al Partit Comunista de Catalunya, que posteriorment es va integrar al PSUC. Fibla va demostrar una gran capacitat de treball i d’organització, cosa que li va fer tindre un paper destacat des del PCC i el PSUC en els temps convulsos que li van tocar viure, especialment durant els primers anys de la República i durant la Guerra Civil. Va demostrar que, per damunt de la fidelitat a la ideologia comunista, era sobretot un humanista amb un gran sentit de la justícia.

Podríem dir que l’obra, a l’encop que una biografia d’un personatge, és un llibre d’història del període 1905-1939 amb dos nivells superposats: la història local (d’Alcanar i, en part, de Reus) i la història de Catalunya i de l’Estat. La vida d’Esteve Fibla és el nexe entre l’una i l’altra. Ell viu en primera persona els esdeveniments polítics més rellevants: la proclamació de la República Catalana el 14 d’abril de 1934 des de la plaça de Sant Jaume, l’esclat del moviment revolucionari, la reorganització de la Generalitat republicana, la batalla de l’Ebre des del front, etc.

Un altre dels valors destacables del llibre, que té 440 pàgines, són les fotografies. Moltes corresponen a l'arreplega que va fer Jacint Bort i es van publicar en la secció "Regirant la calaixera" del Butlletí Informatiu d'Alcanar. D'altres han estat cedides per diversos particulars. Són imatges de persones i llocs d'Alcanar datades a la primera meitat del segle XX.

Ramon Puig empelta la història de reflexions teòriques sobre l’estalinisme, l’anarquisme, el col·lectivisme i els errors dels uns i dels altres que van dur al fracàs del moviment revolucionari i de la mateixa República.
 

II Jornades del Llangostí a Alcanar

Del 7 al 23 de juny se celebren a Alcanar les II Jornades Gastronòmiques del Llangostí. Llangostí és la manera com s'anomena aquest crustaci a les Terres de l'Ebre i del Sénia i al País Valencià. Són de la mateixa família els mots llangosta, que s'usa per a anomenar un altre crustaci paregut al llangostí però més gran, i llangosto, que fa referència a un insecte saltador. Aixumara les plagues fossen de llangostes, i no de llangostos!

Doncs bé, quinze restaurants canareus participen en aquestes jornades, en les quals es poden tastar els saborosos llangostins d'Alcanar cuinats de maneres molt diverses. Podem tastar les croquetes de verdura amb llangostins i abadejo del restaurant Chaparral, l'arròs a banda amb llangostins i calamarsons de Can Manel o un bon rom a la planxa farcit de llangostins al Tancat de Codorniu.

El Restaurant L'Esquella d'en Gaudí ofereix un viatge llangostiner per sis països, de Catalunya a la Xina, per a que puguem assaborir els llangostins cuinats d'acord amb la tradició culinària de cada cultura.

Hi ha menús que inclouen monets. Els monets són llangostins xicotets que, per la seua mida, no entren als circuits comercials, però que són molt apreciats a la costa dels Tarongers. En podem menjar al vapor al Restaurant Mar de Faiges o saltats al Racó de Jesús.

A més de llangostins i monets, els menús inclouen altres especialitats. Per posar alguns exemples: a Can Manel els entrants són aladroc i polp cuinats a l'estil de la casa; al Restaurant La Bocana, grúmols a la marinera i canyuts, i al Restaurant La Marinada, culleretes de polp a la gallega i amb allioli.

Entre els llevants de taula destaquem la sofisticació del sorbet de maduixes i tomaques amb crema de romer i coulis d'alfàbega que ofereix el Taller de Cuina Carmen Guillemot.

Es tracta, doncs, d'una bona oportunitat per a assaborir els llangostins, el marisc i la cuina marinera d'Alcanar.

Cademar: musclos de les Cases d'Alcanar

La revista L’Econòmic publica un article sobre l’empresa Cademar, dedicada a la producció i comercialització de musclos. Cademar té una depuradora amb venda directa al públic a la corba del Bou de la N-340, a Alcanar.

L’empresa ha instal·lat tres vivers surants a mar oberta, davant de les Cases. Cada un té 3.600 metres de llargada i està fixat amb un bloc de formigó de 7 tones a cada cap. A mar oberta han de posar proteccions corda per corda, però les moixarres els les trenquen. Això fa que la producció (uns 40.000 kg anuals) no siga tan alta com a la badia del Fangar, on, a causa de la poca fondària, hi ha menys depredadors. A més, a mar oberta els musclos creixen més a espaiet.

Cademar, que dóna faena a 23 treballadors, participa en un projecte per a cultivar grúmols a les goles de l’Ebre. També té el projecte d’oferir visites guiades a la musclera.

Olla de cardets amb gambes i sépia

La revista Alcanar inclou una secció titulada «Parem taula», per mitjà de la qual recupera plats de la cuina tradicional canareva. El número de maig publica una recepta de l’olla de cardets, fesols i arròs amb galeres i sépia. Es tracta d’una reinterpretació de la tradicional olla de cardets, a càrrec de Mamen Gil, propietària, juntament amb Philippe Guillemot, del restaurant Taller de Cuina Carmen Guillemot. Dissortadament, el web del restaurant no inclou una versió en la llengua d’Alcanar.

L’olla de cardets és un plat típic de la cuina canareva d’hivern. L’ingredient principal, el cardet, és una verdura que s’obté d’una espècie de carxofera. Els cardets són les fulles tendres d’aquesta carxofera, de les quals s’aprofita el tronxo. La varietat de cardets més apreciada a Alcanar és l’anomenat cardet de la cadeneta. Es tracta d’un cardet que té el tronxo formant una mena d’escaleta o cadeneta, a diferència de les altres varietats, que tenen el tronxo llis.

Els cardets de la cadeneta es comencen a collir a l’octubre, quan són tendres. A partir del desembre se’n cullen les carxofes.

L’olla de cardets es feia tradicionalment amb cardets, pataques, fesols, un tall de cansalada i un os de pernil. A vegades s’hi ficava una botifarra de ceba. Al final s’hi afegia arròs o fideus foradats.

Hem seguit la recepta de Mamen Gil, que reformula la recepta tradicional incorporant-hi galeres i sépia. Com que ara no és temps de cardets ni de galeres, hem fet servir cardets en conserva i hem substituït les galeres per gambes. Reproduïm tot seguit la recepta publicada per la revista Alcanar, amb les adaptacions que hi hem fet.

Olla de cardets amb gambes i sépia

Els cardets cuits i tallats

Ingredients: cardets cuits en conserva, bledes, fesols cuits, arròs, gambes, sépia, alls, ceba, porros, tomaca, brins de safrà, oli i sal d’herbes.

 

Preparació:

1.     Escaldem els cardets en aigua i sal.

2.    Saltem les gambes amb oli.

3.     En una cassola, fem un sofregit amb l’oli de coure les gambes, els brins de safrà i els alls, la ceba i els porros picats. Cap al final hi afegim la tomaca picada i la sal d’herbes.

4.     Una vegada tenim el sofregit ben confitat, hi afegim aigua i coem les bledes. En acabat, hi afegim els cardets i els fesols que ja tenim cuits.



La cassola de cardets

5.     En un cassó a part, daurem un parell d’alls pelats i tallats, la sépia trossejada i, finalment, hi tirem l’arròs.

6.     Pelem les gambes i les afegim a la cassola.

7.     Una vegada l’arròs estiga cuit, ja es pot servir.

La torrada canareva

El número de febrer de la revista Alcanar publica la recepta de la torrada canareva.  Aquesta torrada se l’enduien els pagesos quan anaven a plegar olives i se la menjaven a mitan matí, però també es feia --i encara es fa-- a casa per a sopar. La recepta que publica Alcanar és de la cuinera Rosa Samper, de Can Bunyoles, un restaurant molt recomanable.

Ingredients: una llesca de pa de pagès, una sardina de casco (arengada), una tomaca de penjar, alls i oli.

Preparació:

1.       Es torra lleugerament la llesca de pa.

2.      Es lleven el cap i l’espina de la sardina. Tradicionalment la sardina es menjava sense dessalar, però Samper, amb bon criteri, aconsella de dessalar-la.

3.       Es frigen els alls. Amb el mateix oli es frigen les sardines tomba i tomba i es retiren.

4.       Es talla la tomaca en rodanxes i es frigen.

Muntatge:

5.       Es posen les rodanxes de tomaca damunt de la torrada amb una miqueta de l’oli amb què l’hem fregida.

6.       Hi posem damunt la sardina i els alls. Tradicionalment els grans d’all es posaven sencers i amb la pell, però són més mengívols si, després de fregits, els pelem i els tallem en dos o tres trossos. També recomano de llevar una mica la pell de la sardina.

L’assentament del primer ferro de Sant Jaume – Mas d’en Serrà

Tribuna d’Arqueologia. Conferència a Barcelona

El 5 de desembre va tenir lloc al Palau Marc de Barcelona una conferència sobre els resultats de la recerca dels darrers anys a l’assentament de Sant Jaume – Mas d’en Serrà, d’Alcanar. Els conferenciants van ser els arqueòlegs de la Universitat de Barcelona David Garcia i Isabel Moreno. L’acte va ser moderat per Gabriel de Prado.

D'esquerra a dreta, De Prado, Moreno i Garcia

 

Els arqueòlegs van expressar el seu agraïment al propietari del terreny, Julián Sancho, al descobridor del jaciment, Ramon Esteban, i molt especialment a l’Ajuntament d’Alcanar, de qui van dir que sempre havia donat ple suport a la recerca arqueològica, cosa que malauradament no passa en molts altres ajuntaments.

La conferència va estar dividida en tres parts: l’estructura del jaciment, els objectes trobats i les tasques de conservació. Pel que fa a l’estructura, van destacar la troballa feta enguany d’una segona torre, que confirma el caràcter defensiu de Sant Jaume. La muralla, en algun lloc, arriba a tindre 4 metres d’amplada i, a més, s’ha trobat una segona línia defensiva més avançada.

Van repassar els diversos àmbits que ja s’han acabat d’explorar. La seua exposició va estar molt ben il·lustrada amb plànols i fotografies. Va destacar el fet que en la majoria dels àmbits no s’han trobat llars de foc, la qual cosa reforça la hipòtesi que, més que un poblat, Sant Jaume era una casa fortificada d’un cabdill, que devia tenir el control dels poblats de la Moleta del Remei i de la Ferradura.

Plànol de Sant Jaume. En roig, els àmbits ja excavats

 

Pel que fa als béns mobles, la gran quantitat de pesos de teler (pondera) trobats, en comparació de les poques llars de foc, fa pensar que Sant Jaume podria ser una mena de factoria. També és destacable la gran quantitat de ceràmica fenícia, en un percentatge del 30%, molt superior al dels altres jaciments d’aquesta època. A part de les àmfores i la vaixella, destaquen un plat trípode i una clepsidra.

Finalment, van fer referència als problemes de conservació, provocats principalment per la vegetació que creix a la zona. Les raïls de les herbes fan malbé els fonaments dels murs. Per a evitar-ho, al final de cada campanya, tapen el terra amb unes teles negres que impedeixen el creixement de les herbes.

A l’acte hi van assistir unes quaranta persones, entre les quals hi havia arqueòlegs, historiadors i molts d’estudiants universitaris. També hi va assistir l’alcalde d’Alcanar, Alfons Montserrat.

 

L’ERO de la fàbrica de ciment, al Parlament

 

A la Diputació Permanent del Parlament ha comparegut el conseller de Treball, F. X. Mena, per a informar sobre la situació de l’ERO de la fàbrica de ciment d’Alcanar. El conseller ha explicat que han proposat a Cemex de dragar el port de la fàbrica uns quatre metres per a que els bucs de gran tonatge hi puguen atracar. Aquesta operació de dragatge tindria un pressupost d’uns 6 milions d’euros. El conseller ha exposat altres mesures que poden ajudar al manteniment de l’activitat de la fàbrica: aprofitar el forn per a cremar residus com a activitat complementària, ajustar la plantilla i usar combustibles alternatius. El representant d’ERC, J. Puigcercós, li ha replicat que en la fabricació de ciment de qualitat no tots els combustibles serveixen.

El conseller ha afegit que el Govern pot fer polítiques orientades a l’increment del consum intern de ciment i a favor del corredor ferroviari mediterrani, que serien positives per a la fàbrica.

També hi ha intervingut el director general de Relacions Laborals, Ramon Bonastre, que ha explicat les característiques de l’ERO, que afecta 147 treballadors. Cemex proposa reduir les fases i que quede actiu només el molí. El Govern treballa per a que quede en funcionament un forn. L’oferta de l’empresa als treballadors consisteix a recol·locar-ne en una altra planta i crear una borsa de treball. El Govern s’ha oferit per a fer de mediador entre les parts la setmana del 10 de desembre.

El representant del Grup Socialista ha proposta modificar la Llei de l’Estat que regula les emissions de CO₂ per a que la fàbrica tingue més marge de maniobra. El representant d’ICV ha manifestat la seua estranyesa pel fet que Cemex propose un ERO tan dràstic quan el 2011 va fer una inversió molt important en millores ambientals i enguany ha incrementat l’exportació.

Joan Puigcercós ha apuntat la possibilitat de redistribuir les quotes d’emissió de CO₂ amb les altres plantes del grup, particularment amb la de Sant Feliu. També ha afirmat que la fàbrica d’Alcanar, que té port propi, no és menys competitiva que la d’Alacant i que això fa pensar que potser hi ha hagut un acord entre diferents companyies i que a Alcanar li ha tocat la pitjor part. Finalment, ha remarcat que els treballadors han presentat diverses propostes, com rebaixar-se el sou o fer un ERO de mig any, però que l’empresa no s’ha avingut a negociar.

En darrer lloc, el representant de CiU, Fernàndez Teixidó, ha valorat com a element esperançador el manteniment de l’activitat de mòlta, que permet creure que, amb la recuperació econòmica, la fàbrica podria tornar a funcionar a ple rendiment.

Han assistit a aquesta reunió de la Diputació Permanent el regidor d’ERC d’Alcanar Josep Maria Sancho i un representant del comitè d’empresa de la fàbrica.