Microsismes i taques fosques a Alcanar

La diputada al Parlament de Catalunya Hortènsia Grau ha presentat una pregunta al Govern sobre els microsismes que s'han detectat davant de la costa d'Alcanar.

Del 9 de setembre ençà, l'Observatori de l'Ebre ha detectat més de setanta microsismes, alguns dels quals de fins a 2,8 graus en l'escala de Richter, a uns 20 km mar endins, en la zona on hi ha el magatzem de gas subterrani del projecte Castor. També han aparegut unes taques fosques davant de la costa d'Alcanar.

Grau pregunta quina informació té el Govern d'aquests fets i per què no n'ha informat l'Ajuntament d'Alcanar i els altres ajuntaments afectats. L'empresa Escal UGS va informar directament els ajuntaments de Vinaròs, Benicarló i Peníscola en una reunió a la qual no va ser convocat l'Ajuntament d'Alcanar.

La diputada també pregunta sobre la manera com els microsismes afecten l'ecosistema marí, la pesca i la ruta dels cetacis de la Mediterrània. Grau recorda que la Plataforma en Defensa de les Terres del Sénia ja va denunciar la manca d'estudis sobre els efectes geològics que podia provocar l'activitat de l'empresa Escal UGS.

Segons la diputada Hortènsia Grau, podria passar que s'extragués una part del gas coixí, amb el qual també sortiria petroli, que empastraria les parets de la roca. Cada vegada que es buiden o s'òmpliguen els vuit pous marins connectats, sortirà aquest petroli, que té un alt contingut en sofre. Per a poder depurar el gas, els cremadors hauran de cremar el petroli. Aquesta combustió afavoreix l'efecte hivernacle i produeix pluja àcida amb diòxids de sofre, carboni i nitrogen, monòxids de carboni i nitrogen, metà, sulfurs, etc.

Finalment, atès que la costa d'Alcanar és dins de l'àrea d'afectació de l'activitat d'Escal UGS, Grau pregunta si l'empresa ha informat el Govern de Catalunya dels seus plans, dels estudis de seguretat i d'impacte ambiental i de les mesures preventives i de control. Ens temem molt que no ha estat així.

Cadena humana per la independència a l’Haia

El dissabte 7 de setembre es va fer a la ciutat holandesa de l’Haia una cadena humana per la independència. Unes tres-centes persones, entre residents a Holanda i turistes, es van aplegar davant de la seu del Tribunal Internacional de Justícia de l’Haia, un lloc emblemàtic.

El Tribunal Internacional de Justícia

La concentració d’estelades cridava l’atenció de les persones que passaven per allí. La gent dels tramvies mirava encuriosida els participants de la cadena que cridaven «In-inde-independència». Una senyora va aturar la motocicleta per a demanar pel motiu de la cadena humana. Li vam explicar que es tractava d’una manifestació per la independència de Catalunya. La senyora va dir que ens donava tot el seu suport i que tots els pobles tenien «dret a ser lliures». Llàstima que a Espanya no tothom ho veja així.

Un tram de la cadena humana

Entre els participants se sentia parlar el neerlandès. Es tractava d’holandesos i holandeses casats amb catalans i catalanes, que havien vengut amb les seues famílies.

La convocatòria va ser un èxit i va aportar un granet de sorra més a la internacionalització del procés sobiranista.

També es va fer una asseguda

La Via Catalana a Campclar (Tarragona)

La Via Catalana ha estat un èxit. Des de Vinaròs i Alcanar fins al Pertús, més d’1.600.000 persones es van donar les mans per a mostrar al món la voluntat de llibertat de Catalunya.

Un dels trams més difícils és el que passava pel barrí tarragoní de Campclar. La carretera on es feia la Via passa just per davant de la Petroquímica de Tarragona, un ambient inhòspit i poc agradable. Així i tot, el tram es va omplir sense gaires dificultats. Dos autocars vinguts de Barcelona van reforçar el tram. Això sí, no es van poder fer rengs addicionals com en altres llocs.

Ambient festiu amb els fumerals de la Petroquímica al fons

A les finestres dels blocs d’edificis les estelades i senyeres eren escasses: en vaig comptar unes quatre o cinc. També hi havia alguna bandera espanyola.

Ni el cel  negre ni les torres elèctriques amenaçadores van dissuadir els participants

En una plaça, uns xiquets del barri miraven amb curiositat la invasió de forasters amb samarretes grogues i estelades. Els quatre o cinc bars de la zona que eren oberts van fer l’agost. Es van omplir de samarretes grogues que havien arribat a l’hora de dinar per a evitar els problemes de circulació. En un bar, un individu assegut a la barra intentava provocar els qui estaven dinant cridant coses sense gaire trellat: «Con el paro que hay y se gastan el dinero en autocares para traer gente aquí», «Como saben que aquí somos castellanos tienen que traer gente de fuera para llenar». Ningú no va respondre a les seues provocacions. Al final, l’amo del bar el va convidar a marxar. Entre els participants a la cadena se sentia molta gent parlant en castellà.

Campclar es va vestir de groc

Cadena humana per la independència a Gràcia

Els participants, una vegada acabada la cadena

Ahir es va fer al barri de Gràcia de Barcelona una cadena humana per la independència. La cadena, que vol ser un assaig per a la Via Catalana de l’Onze de Setembre, va aplegar milers de persones, que van enllaçar diverses places de la vila de Gràcia, en el marc de la Festa Major, davant de la sorpresa i curiositat de molts de turistes. Unes turistes japoneses es pensaven que la cadena tenia per objectiu impedir el pas a l’establiment del carrer Gran de Gràcia que tenien davant i preguntaven quin era el motiu del boicot. Els participants els van explicar que la cadena no era contra cap botiga, sinó per la independència de Catalunya.

Un dels punts de concentració van ser els Jardinets de Gràcia, davant de la Casa Fuster, edifici modernista de Lluís Domènech i Montaner que alberga un hotel de luxe (vegeu la fotografia).

La cadena humana davant de la Casa Fuster

S'ha mort el fotògraf Oriol Maspons

Vaig conèixer Oriol Maspons, el fotògraf de la gauche divine, fa uns dotze anys al Palau Robert, de Barcelona. Hi feien una presentació de la cuina del Montsià que incloïa una xarrada amb unes cuineres no professionals i una exposició amb fotografies de la comarca fetes per Maspons.

Ens va presentar una amiga comuna. Quan va saber que jo era filòleg, va començar a exposar-me les seues idees sobre el model de llengua estàndard. Es queixava que el model que s’havia imposat als mitjans de comunicació era, segons ell, pagès. Em va molestar que fes servir despectivament el terme pagès, com si una cosa pogués ser rebutjable pel simple fet de ser pagesa. A part que era absolutament fals que els mitjans de comunicació empressen un model de llengua pagès; més aviat era al contrari: feien (i fan) servir majoritàriament un model molt barceloní.

Entre altres exemples, recordo que em va dir que trobava que el mot got era pagesot i que era preferible usar la forma vas, que, al seu pensament, era molt més moderna. Li vaig intentar fer entendre que un got i un vas eren coses diferents, que un vas podia ser qualsevol tipus de recipient destinat a contenir líquids: un got, un porró, una engerra, un pitxer o, fins i tot, els vasos sanguinis. Però no hi va haver manera. Em va fer la impressió que era un home acostumat a tenir sempre la raó, fins i tot en matèries que no dominava. Em va quedar clar que la gauche divine mai no bevia amb gots.

Per cert, les fotografies de l’exposició no estaven gens malament.

Passejades agradables: el turó de la Rovira

El turó de la Rovira és un rogle de Barcelona apartat dels turistes i de la massificació. Al capdamunt hi ha l’espai de les bateries antiaèries que es van fer servir contra els avions italians durant la Guerra Civil Espanyola. Després, durant la postguerra, aquestes construccions militars van ser reconvertides en barraques on vivien els immigrants espanyols.

Vista de Barcelona, amb el carrer de Castillejos al mig

 Avui dia, aquest rogle poc conegut és un mirador que ofereix unes vistes espectaculars damunt de la ciutat. El visitant hi pot contemplar, en una volta de 360º, des dels Tres Fumerals del Besòs fins al port, Montjuïc i l’aeroport, i per darrere, els barris que queden entre el turó de la Rovira i Collserola.

Plafó a l'entrada de l'espai

 

A part de les vistes, l’espai mereix una visita per ell mateix. Hi podem veure les restes de les defenses antiaèries, encara amb els caragols de ferro on es collaven les bateries. Podem observar com algunes d’aquestes construccions van ser reconvertides en habitatges precaris pels immigrants espanyols: queden restes de terres enrajolats i de parets de dutxa emmanisades. Aquestes barraques van formar el que es va conèixer com a Barri dels Canons.

El Museu d’Història de Barcelona hi ha instal·lat plafons informatius amb plànols de les instal·lacions militars i amb fotografies de la postguerra que mostren la vida quotidiana dels veïns del Barri dels Canons. Al cim també hi trobem el depòsit d’aigua del Carmel.

 

Un plafó davall d'una figuera de pala

És molt recomanable d’anar-hi al tardet. Hi ha gent que s’hi endú entrepans i beguda i s’asseuen a contemplar com la nit cau i la ciutat s’il·lumina. Les vistes nocturnes de la ciutat, del cim del turó estant, són increïbles.
 

El turó de la Rovira ofereix també atractius naturals. L’arbre predominant és el pi, però hi abunden també les figueres de pala i les atzavares.

 

Accés

Per a arribar-hi, es pot agafar el metro fins a la parada del Carmel (L5). Després s’ha d’agafar el minibús 119, que us muntarà fins a la plaça de la Mitja Lluna, des d’on surt el carrer de Labèrnia. Seguiu-lo i, en cinc minuts, fareu cap al cim del turó. El tram final del carrer és un caminet emporlanat i estret que de nit s’il·lumina amb llums situats arran de terra.

La Sagrada Família del turó estant

 

Figueres de pala i pins

Ah!, per a qui no ho sàpiga, el carrer de Labèrnia està dedicat al lexicògraf i gramàtic de Traiguera (Baix Maestrat) Pere Labèrnia i Esteller, autor del famós Diccionari de la llengua catalana amb la correspondència castellana i llatina (1839), que va ser la base de molts de diccionaris posteriors.

Viu Espriu: Espriu al cementeri

En el marc de la celebració de l’Any Espriu, el cementeri de Sant Andreu (Barcelona) va acollir l’espectacle Viu Espriu, amb l’actuació de la cantant Llúcia Vives i de l’actriu Sílvia Bel, acompanyades dels músics Carles Beltran, Ernesto Briceño (violí), Lautaro Rosas i Joan Miró.

Sílvia Bel

El lloc triat per a l’ocasió era original i adequat a la temàtica de bona part dels poemes interpretats, que parlaven de la mort i dels cementeris. Però l’hora escollida, les sis de la vesprada, no era la més encertada, perquè en aquella hora el sol picava de valent sobre els espectadors. L’organització va repartir ampolletes d’aigua entre els assistents. És un detall a agrair. Llàstima que no fos fresca. També van regalar ventalls amb publicitat de l’empresa Cementiris de Barcelona. La gent els feia servir de para-sol.

També van aguantar estoicament la calor i el sol les dues intèrprets. En total, Llúcia Vives i Sílvia Bel van cantar o recitar 29 poemes o fragments de poemes. Van començar amb «M’han demanat que parli de la meva Europa», de l’obra Per a la bona gent. En reprodueixo el fragment en què Espriu descriu amb gran bellesa les fites del seu país (les palmeres d’Elx, les maresmes de Salses, les terres de la Franja i l’Alguer):

Unes palmeres que amb els ulls closos
miro sempre immòbils sota l’oreig
tanquen el meu país pel migjorn.
Pel nord, unes maresmes. I a posta de sol
hi ha unes altres terres que anuncien el desert,
les nobles, agostades, espirituals terres germanes
que jo estimo tant.
Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,
però una mateixa llengua és encara
parlada a banda i banda,
i en unes clares illes endinsades en el mar antic,
i en una contrada també insular, més llunyana,
que avui pertany a un tercer poder.

Llúcia Vives i Carles Beltran

Entre els altres poemes amb què Sílvia Bel i Llúcia Vives van delectar el públic destaquem «El meu poble i jo», «A vegades és necessari i forçós» i «La Princesa del Iang-Tsè» (de Les cançons d’Ariadna), adaptada amb música tradicional catalana per Carles Beltran, que va ser molt aplaudida i que va servir també per al bis reclamat pel públic.

Desitgem que aquesta experiència es repetisca per altres llocs dels Països Catalans i que l’organització prenga nota de les mancances esmentades.

 

Cantants i músics al final del recital