Moros a les Terres de l'Ebre

Extrac del llibre Moros, jueus i cristians en terra catalana, de Dolors Bramon, algunes informacions que m’han paregut molt interessants amb relació al passat islàmic de les Terres de l’Ebre.

El comte Casius dominava la vall de l’Ebre en el moment de la invasió musulmana. Va anar a Damasc, on va abraçar l’islam en presència del califa. Els seus descendents, els Banû Qasî, tot i ser muladís (musulmans d’origen cristià),  van aconseguir governar el territori ebrenc de la Frontera Superior.

Segons fonts àrabs, els anys 788-789 va tindre lloc la revolta d’un fill d’al-Husayn ibn Yahya amb molts de partidaris iemenites «a la regió de Tortosa». Al pensament de Dolors Bramon, el lloc concret de la revolta va ser la vall de Segó (Camp de Morvedre).

Després de la conquesta de Barcelona pels carolingis, les terres que van quedar sota domini islàmic depenien de l’administració de Saragossa i estaven dividides en dues jurisdiccions: el sector occidental, que depenia de Lleida, i el sector oriental, que depenia de Tortosa i que les fonts àrabs anomenen la frontera oriental més allunyada. El 964 va haver-hi un atac comtal contra Tortosa que va fracassar.

Era important l’activitat de mercaders jueus que compraven esclaus als mercats centreeuropeus i que, a través del Roine, els importaven a Alandalús, on eren capats. Un d’aquests traficant d’esclaus va ser el viatger i escriptor tortosí Ibrâhîm ibn Ya’qub al- Isrâ’îlî al-Turtûxî (segle X), que, tot i la presència de l’apel·latiu al-Isrâ’îlî en el nom, podria ser que no fos un jueu, sinó un musulmà descendent de jueus. Ibrâhîm va fer un viatge de dos anys per Europa (Aquisgrà, Magúncia, Magdeburg...) amb la intenció de presentar-se de part del califa davant del papa Joan XII i de l’emperador romanogermànic Otó I. El seu relat del viatge és el primer report que tenim sobre Praga i una de les fonts més importants per a conèixer la Txèquia, la Polònia i l’Eslovènia de l’època.

Alguns grups d’esclaus manumesos, com els amirites del clan d’Almansor, van aconseguir governar taifes com Tortosa i València al segle XI. Del 1018 al 1035 la taifa de Tortosa va ser governada per l’eunuc Labîb al-Âmiri al-Fatâ, que es va annexar durant un temps la taifa de València. Els següents governadors també van ser eslaus (esclaus). El darrer governant conegut va ser Nabîl (1058-1059), que va ser derrocat per Ahmad I de Saragossa, el qual va unificar així la vall de l’Ebre. El 1082 Tortosa va passar a mans d’al-Mundhir.

En l’època de la taifa es va construir la suda de Tortosa. D’altra banda cal destacar la importància, a la primera meitat del segle XII, dels traductors que treballaven a la vall de l’Ebre. També és destacable la plèiade d’escriptors àrabs i jueus de la Tortosa andalusina, en contrast amb l’absència d’escriptors mossàrabs, com observava l’historiador tortosí Enric Bayerri.

La Suda de Tortosa (Viquìpèdia)

 

El 1099 la taifa de Tortosa va passar a dependre del valí almoràvit de València. Els almoràvits eren una tribu berber que defensava la pràctica d’un islam fanàtic. Molts dels seus cabdills ni tan sols sabien parlar àrab

Els cristians van atacar Tortosa per terra i per mar des del juliol del 1148 fins al 30 de desembre, en què es va rendir. El darrer taifa de Lleida la va lliurar a Ramon Berenguer IV i a Ermengol VI d’Urgell el 1149. El Matarranya encara va resistir fins al 1156. La conquesta cristiana dels actuals Països Catalans va finir a mitan segle XIII.

Les Terres de l’Ebre van deixar de ser andalusines, doncs, el 1156, molt de temps després que deixés de ser-ho Barcelona (801). Aquests tres-cents cinquanta anys de diferència expliquen el fet que la islamització de les Terres de l’Ebre fos molt més intensa i que la petjada deixada per la cultura islàmica siga molt més fonda.

En 1525-1526, durant les revoltes dels agermanats, els moros dels Països Catalans van ser obligats a batejar-se en massa. A partir de llavors hom els va anomenar moriscos.

Els moriscos eren especialment nombrosos al País Valencià i a les Terres de l’Ebre. Els moriscos de l’Ebre presentaven un grau d’assimilació més gran. Segons Ferrer Naranjo, a la zona de l’Ebre hi havia un 60 % de matrimonis mixtos.

A l’abril del 1609 s’aprova el decret d’expulsió general dels moriscos i al juny del 1610 uns 3.500 moriscos catalans van ser embarcats al port dels Alfacs i enviats al nord d’Àfrica, sobretot a Tunísia i Algèria. S’acabaven així nou segles de presència islàmica a les Terres de l’Ebre.

Moros, jueus i cristians en terra catalana

Aquest és el títol del darrer llibre de la doctora en història medieval Dolors Bramon. Ha estat publicat per Pagès Edicions i du el subtítol de “Memòria del nostre passat”.

Malgrat el títol, l’obra se centra sobretot en els moros, denominació que inclou àrabs i berbers. Un dels aspectes que més agraeix el lector és precisament el de l’aclariment dels termes historiogràfics (moros, sarraïns, berbers, mudèjars, moriscos, mossàrabs, musulmans, islàmic...). L’autora explica en cada cas quina és el terme més adequat per a cada concepte  i per què alguns dels termes tradicionalment emprats per la historiografia no són adequats (per què és millor parlar de moros que de mudèjars, per exemple).

L’obra estudia el passat islàmic de Catalunya, des de la invasió musulmana del 713 fins a l’expulsió dels moriscos el 1614, i les empremtes que aquests nou segles de presència islàmica han deixat en la nostra cultura.

Després del primer capítol (“Qüestió de noms”), dedicat precisament a aclarir l’ús precís de termes i noms propis, Bramon comença per explicar el naixement i l’expansió de l’islam, el concepte de gihad, la muslimització i l’arabització. En el següent capítol, dedicat a l’entrada dels musulmans a Hispània, l’autora critica alguns dels disbarats que s’han escrit sobre aquesta època. Tot seguit, s’estudia la societat andalusina i cada un dels col·lectius que la formaven i es descriuen les principals etapes de la història andalusina.

Sens dubte, una de les parts més interessants del llibre és la que fa referència a la influència del passat islàmic en la cultura catalana: els mots que el català ha amprat a l’àrab, els topònims d’origen àrab, etc. L’obra acaba amb el desterrament dels moriscos, amb una completa explicació de quina havia estat la pràctica religiosa dels moriscos. Finalment, en un apèndix, Bramon reflexiona sobre el possible origen jueu i musulmà del costum encara viu d’estrenar els qui s’acaben de xollar.

Al meu pensament, Moros, jueus i cristians en terra catalana és una obra apassionant i molt recomanable per a tots els qui estiguen interessats a conèixer millor nou segles de la nostra història que ens han afaiçonat com a poble.

Plàncton: passió per la mar

El setmanari L'Econòmic publica un reportatge sobre l'empresa Plàncton, amb seu a Tortosa. L'empresa, creada per Aurora Requena i Eli Bonfill, totes dues amb un màster en ciències de la mar, es dedica, entre altres activitats, a dissenyar itineraris interpretatius submarins i costaners. Plàncton ha fet un projecte per a l'Ajuntament d'Alcanar que ha consistit en la instal·lació de plafons al front marítim que expliquen els valors naturals de les platges i de la pesca de la zona.

Per a aquest estiu han amanit un interessant itinerari submarí a les platges de l'Ametlla de Mar. Es tracta d'un itinerari guiat que mostra la praderia de posidònia i els altres elements que configuren la riquesa marina d'aquesta població de la Costa Daurada.

Plafó dissenyat per Plàncton a la platja de Sòl de Riu (Alcanar). Foto: Plàncton.

És una bona idea, que es podria traslladar al sud de les goles de l'Ebre, a la Costa dels Tarongers, on hi ha meravelloses platges de còdols, com les d'Alcanar, amb timbes vora la mar. Seria una manera de difondre els valors ambientals i de traure un profit econòmic, de manera respectuosa amb el medi, de la riquesa submarina, és a dir, dels polps, les sépies, els capellanets i les ortigues de la platges que envolten el Caputxet.

El Born Centre Cultural: la memòria del 1714

L'Onze de Setembre està previst que s’inaugure l’espai de l’antic mercat del Born dedicat a la Barcelona del 1714, com a inici dels actes de commemoració dels 300 anys d’aquells fets, actes que s’han de dur a terme durant tot el 2014. Les obres ja estan molt avançades i permeten fer-se una idea del que serà l’espai una vegada obert al públic.

 

Quan fa uns anys es van començar a fer les excavacions per a fer la que havia de ser la gran biblioteca de la ciutat, van sortir a la llum les restes de les cases de l’antic barri de la Ribera. Una vegada Barcelona va caure en mans de les tropes de Felip V després d’un setge llarguíssim i d’haver resistit heroicament les abornades del duc de Berwick, com la de l’agost del 1714, es va iniciar una duríssima repressió contra els barcelonins. Es va construir una impressionant ciutadella militar de grans murs on avui hi ha el parc de la Ciutadella i es va ordenar l’assolament de les cases del barri de la Ribera, que eren just davant de la Ciutadella.

Gràcies a les faenes de recuperació que s’han fet els darrers anys, ara podem contemplar les restes d’aquelles cases i d’aquells carrers, sorprenentment ben conservats, amb gairebé totes les llambordes originals. Podem saber els noms dels carrers recuperats i fins i tot podem saber a què es destinava cada edifici o qui vivia a cada casa: el carrer dels corders de viola, la casa del marquès de Sant Vicenç dels Horts...

Rec Comtal

L’espai és travessat pel Rec Comtal, on els diversos gremis abocaven les deixalles. Els detalls de les cases també criden molt l’atenció: els pous, les escales, els safaretjos... Està previst que es puguen fer visites amb audioguies que explicaran els fets històrics més rellevants i les històries personals que s’han pogut conèixer de la gent que vivia en aquestes cases.

 

El Mercat del Born serà un espai obert a la ciutat: la gent podrà entrar-hi, contemplar les restes i travessar-lo de cap a cap perquè les dues portes principals seran permanentment obertes. Hi haurà un museu on s’exposarà una selecció dels milers d’objectes que s’han trobat durant els treballs arqueològics. Són els objectes que els propietaris van abandonar quan van haver de deixar les cases que s’havien d’assolar, objectes que llavors es consideraven de poc valor però que avui ens donen una informació valuosa sobre la vida quotidiana dels barcelonins de l’època: ceràmica, pipes, etc.

Les llambordes d'un dels carrers redescoberts

Santa Maria del Mar vista des de dins de l'Espai del Born

A més del museu, al Born hi haurà una llibreria, un restaurant i una sala auditori on es faran tota mena d’activitats culturals.

 

Sens dubte, la posada en marxa d’aquest espai de memòria històrica és una gran notícia per a Barcelona i per a tot Catalunya.

Els Fibla, una nissaga de carnissers de Badalona

La revista L’Econòmic publica un reportatge sobre la carnisseria Karns Fibla, de Badalona, un establiment amb més de cent anys d’història impulsat per un canareu i la seua dona badalonina.

Al final del segle XIX hi va haver una emigració massiva de canareus per a treballar en la indústria emergent de Badalona. Com sol passar en aquests casos, les persones que emigraven eren les d’extracció social més baixa, per la qual cosa els canareus de Badalona, al principi, no tenien gaire bona imatge. Però molts d’aquests canareus humils, gràcies al seu esforç, van aconseguir prosperar i assolir una bona posició social. Un d’aquests va ser Josep Fibla.

Josep Fibla va arribar a Badalona a la darreria del segle XIX. Allà va conèixer Aurora Vila, amb qui es va casar. Aurora havia començat treballant de dependenta en una carnisseria, però el 1897 va obtenir la concessió d’una parada al mercat de Maignon. Tots dos van haver de treballar de valent per a tirar avant el negoci. Josep Fibla anava al Maresme a comprar els vedells, que emmagatzemava al pou de casa. A pur de temps es van anar fent una clientela fidel.

Aurora Vila i Josep Fibla

 

Els actuals descendents de Josep Fibla que han continuat el negoci familiar són Pere Joan Fibla, que regenta una parada al mercat Torner, i Jordi Fibla, que és el responsable de Karns Fibla, una carnisseria situada al centre de Badalona que és famosa per la qualitat dels productes que ven, sobretot per les seues hamburgueses: de formatge, d’all i julivert, de panses i pinyons, de melmelada de ceba, i de xocolata i tot.

Valencians encara, de Vicent Sanchis

 

El llibre du el subtítol de «Cinquanta anys després de Fuster». Amb aquesta obra, el periodista Vicent Sanchis (València, 1961) va guanyar el Premi Carles Rahola d’Assaig del 2012.

L’autor repassa l’evolució del valencianisme des dels seus orígens fins avui: el renaixement del segle XIX, que no va acabar de reeixir; els prefusterians; l’impacte de Joan Fuster i la seua obra Nosaltres, els valencians; la reacció a les propostes de Fuster, i l’hegemonia del Partit Popular. El llibre acaba amb unes propostes d’actuació i una reflexió sobre la validesa del terme Països Catalans.

Sanchis dedica l’obra a son pare, «cavaller de la ciutat de València», que li va dir «que no pregava en valencià perquè Déu no l’entendria».

Les fronteres del Regne de València van quedar definides al segle XIII, però amb la divisió provincial imposada al segle XIX s’hi van afegir territoris hispanoparlants. En aquests territoris avui el català no és oficial.

Es pot prendre com a punt de partida simbòlic de la decadència de la cultura valenciana la mort el 1497 de Roís de Corella, el darrer gran escriptor clàssic de les lletres catalanes. Al segle XVI tot el teatre es produeix en espanyol, llevat dels diàlegs bilingües d’El Cortesano, de Lluís del Milà i Eixarc, i La vesita, de Ferrandis d’Herèdia. L’aristocràcia es castellanitza i la burgesia urbana es va adherint gradualment al castellà. Així i tot, un noble com el cronista Guillem Català de Valleriola, impulsor de l’Academia de los Nocturnos, va escriure el seu dietari en català. Un altre cronista, Pere Antoni Beuter, va redactar encara en català, el 1538, la primera part de la Història de València, però va passar-se al castellà en la segona part. Ho justificava així: «No es razón que a nadie parezca mal que siendo yo valenciano natural y escribiendo de Valencia [...] por el respeto del provecho común y la divulgación mayor en toda España [...] que no se le hace a la lengua valenciana perjuicio en ello, ni pierde por ello el ser habla polida, dulce y muy linda».

L’editor Onofre Almudèver, en una reimpressió de Lo procés de les olives del 1561, denuncia l’abandó de la llengua: «Si no fósseu ingrats a la llet que haveu mamat i a la pàtria on sou nats, no dormiríeu amb tan gran descuit. Ans, oberts els ulls de la consideració, veuríeu com se’ns van perdent les perles i les margarides que amb contínues vigílies els vostres avantpassats adquiriren».

L’expulsió dels moriscos el 1609 va comportar la pèrdua d’un terç de la població rural del País Valencià, que va ser substituïda per població castellana. Al Principat de Catalunya, aquest fet va tenir una repercussió molt menor. Tot i amb això, al segle XVII l’ús culte de la llengua també hi era molt minoritari. Per això, el jesuïta reusenc Pere Gil se sentia obligat a justificar la traducció del llatí al català de l’obra de Kempis Contemptus mundi: «Alguns per ventura judicaran que en aquest temps no era necessari imprimir-se lo present llibre en esta llengua, puix la castellana, dita ja espanyola, és casi universalment entesa». És interessant veure que el 1621 el castellà ja s’anomenava espanyol. «Però com se veja [...] que, exceptuant algunes poques ciutats, com són Barcelona [...], Tortosa i Lleida, i algunes poques viles, com Perpinyà [...], Fraga, Montsó [...], en les altres no és ben entesa la llengua castellana de la gent comuna, i ningunes dones la usen [...], per ço me ha paregut ser de Glòria de Déu vertir est llibre en [...] llengua catalana». Remarquem també que Gil esmenta Montsó, ciutat aragonesa avui dia completament espanyolitzada, com a vila catalana on el castellà és entès.

A partir d’ací, la llengua dels valencians viurà tota mena de vicissituds: decadències, renúncies, intents de recuperació i renaixement, dictadures, la irrupció de Fuster, la il·lusió de la recuperació de la normalitat, l’anticatalanisme irracional i el recent revifament del valencianisme polític. Tots aquests moments històrics són analitzats per Sanchis. Les seues reflexions i les seues propostes adreçades al nou valencianisme mereixen ser llegides.

4 Jutges 4 Gats: la nova Nova Cançó

Ahir el grup 4 Jutges 4 Gats va oferir un concert a la Casa Elizalde, de Barcelona. La sala d’actes era plena de gom a gom per a escoltar les versions que aquest grup ha fet d’alguns temes de la Nova Cançó. Aquest moviment musical dels anys seixanta i setanta ens ha deixat un patrimoni musical tan immens com desconegut. Algunes cançons, les més famoses, han perdurat en la memòria musical dels catalans, però la gran majoria han caigut injustament en l’oblit. 4 Jutges vol revalorar aqueixes cançons. En paraules de Bernat Capell, cantant presentador del grup, «ens interessa aquella cançó de Pau Riba que no és Noia de porcellana».

4 Jutges ha editat el seu primer disc, 14+1. Revisem la Nova Cançó. Malauradament el disc no va arribar a temps per a aquest concert. Com diu Capell, «es veu que fer discos no és tan fàcil com fer fotocòpies».

Els set components del grup posen al dia cançons de Llach, Raimon, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Pi de la Serra i Pere Tàpies, entre d’altres. L’acompanyament instrumental (piano, baix, guitarra, bateria) i les quatre veus donen colors musicals diferents a les velles cançons. Les versions que en fan introdueixen arranjaments nous, però són molt respectuoses amb la cançó original. Tanmateix, en algun cas, la versió modernitzada de la cançó sona molt diferent de l’original, com passa amb Al Vent, del cantant de cantants, Raimon. Aquesta cançó podríem dir que és l’excepció pel que fa a la condició de selecció de les cançons esmentada adés: que no siguen de les més conegudes. Al Vent és la cançó +1 del disc 14+1.

Ara que Lluís Llach és una veu que ja s’ha apagat, si més no musicalment, fa goig poder tornar a escoltar Per un tros del teu cos i Irene interpretades per «nous ocells del meu paisatge». Especialment destacable, al meu pensament, va ser la interpretació que Loida Baró, amb la seua preciosa veu, va fer de Què volen aquesta gent?, de Maria del Mar Bonet.

En el concert d’ahir, 4 Jutges 4 Gats va tenir la col·laboració de la cantant de jazz Alba Cols, que va fer una magnífica interpretació d’una cançó de Sisa.

Alba Cols

El públic va obligar el grup a fer tres bisos. Al final, Bernat Capell, somrient i satisfet, va dir que no en podien fer més perquè ja no tenien més repertori. No hi fa res. De moment podem reviure la Nova Cançó amb 14+1 boniques cançons.