Viu Espriu: Espriu al cementeri

En el marc de la celebració de l’Any Espriu, el cementeri de Sant Andreu (Barcelona) va acollir l’espectacle Viu Espriu, amb l’actuació de la cantant Llúcia Vives i de l’actriu Sílvia Bel, acompanyades dels músics Carles Beltran, Ernesto Briceño (violí), Lautaro Rosas i Joan Miró.

Sílvia Bel

El lloc triat per a l’ocasió era original i adequat a la temàtica de bona part dels poemes interpretats, que parlaven de la mort i dels cementeris. Però l’hora escollida, les sis de la vesprada, no era la més encertada, perquè en aquella hora el sol picava de valent sobre els espectadors. L’organització va repartir ampolletes d’aigua entre els assistents. És un detall a agrair. Llàstima que no fos fresca. També van regalar ventalls amb publicitat de l’empresa Cementiris de Barcelona. La gent els feia servir de para-sol.

També van aguantar estoicament la calor i el sol les dues intèrprets. En total, Llúcia Vives i Sílvia Bel van cantar o recitar 29 poemes o fragments de poemes. Van començar amb «M’han demanat que parli de la meva Europa», de l’obra Per a la bona gent. En reprodueixo el fragment en què Espriu descriu amb gran bellesa les fites del seu país (les palmeres d’Elx, les maresmes de Salses, les terres de la Franja i l’Alguer):

Unes palmeres que amb els ulls closos
miro sempre immòbils sota l’oreig
tanquen el meu país pel migjorn.
Pel nord, unes maresmes. I a posta de sol
hi ha unes altres terres que anuncien el desert,
les nobles, agostades, espirituals terres germanes
que jo estimo tant.
Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,
però una mateixa llengua és encara
parlada a banda i banda,
i en unes clares illes endinsades en el mar antic,
i en una contrada també insular, més llunyana,
que avui pertany a un tercer poder.

Llúcia Vives i Carles Beltran

Entre els altres poemes amb què Sílvia Bel i Llúcia Vives van delectar el públic destaquem «El meu poble i jo», «A vegades és necessari i forçós» i «La Princesa del Iang-Tsè» (de Les cançons d’Ariadna), adaptada amb música tradicional catalana per Carles Beltran, que va ser molt aplaudida i que va servir també per al bis reclamat pel públic.

Desitgem que aquesta experiència es repetisca per altres llocs dels Països Catalans i que l’organització prenga nota de les mancances esmentades.

 

Cantants i músics al final del recital

 

La Via Verda no arribarà fins a les Cases d'Alcanar

En resposta a una pregunta de la diputada Hortènsia Grau, el 18 de juny el Govern ha informat que el projecte de via verda no arribarà fins a les Cases d'Alcanar, sinó que s'acabarà a la Ràpita. Segons el conseller de Territori i Sostenibilitat, l'essència del projecte vol aprofitar el patrimoni ferroviari que ha quedat en desús «per a convertir-lo en una infraestructura ciclista d'un gran valor social, turístic i ambiental». Atès que l'antic ferrocarril arribava fins a la Ràpita, el Govern no considera oportú perllongar la Via Verda fins a les Cases.

Realment, ens pareix que l'argument adduït pel Govern és molt poc consistent. Que l'antic ferrocarril només arribés fins a la Ràpita no pareix una raó de pes per a no allargar la Via Verda una mica més enllà, tenint en compte que el tram entre la Ràpita i les Cases també pot tenir «un gran valor social, turístic i ambiental».

II Jornades del Llangostí a Alcanar

Del 7 al 23 de juny se celebren a Alcanar les II Jornades Gastronòmiques del Llangostí. Llangostí és la manera com s'anomena aquest crustaci a les Terres de l'Ebre i del Sénia i al País Valencià. Són de la mateixa família els mots llangosta, que s'usa per a anomenar un altre crustaci paregut al llangostí però més gran, i llangosto, que fa referència a un insecte saltador. Aixumara les plagues fossen de llangostes, i no de llangostos!

Doncs bé, quinze restaurants canareus participen en aquestes jornades, en les quals es poden tastar els saborosos llangostins d'Alcanar cuinats de maneres molt diverses. Podem tastar les croquetes de verdura amb llangostins i abadejo del restaurant Chaparral, l'arròs a banda amb llangostins i calamarsons de Can Manel o un bon rom a la planxa farcit de llangostins al Tancat de Codorniu.

El Restaurant L'Esquella d'en Gaudí ofereix un viatge llangostiner per sis països, de Catalunya a la Xina, per a que puguem assaborir els llangostins cuinats d'acord amb la tradició culinària de cada cultura.

Hi ha menús que inclouen monets. Els monets són llangostins xicotets que, per la seua mida, no entren als circuits comercials, però que són molt apreciats a la costa dels Tarongers. En podem menjar al vapor al Restaurant Mar de Faiges o saltats al Racó de Jesús.

A més de llangostins i monets, els menús inclouen altres especialitats. Per posar alguns exemples: a Can Manel els entrants són aladroc i polp cuinats a l'estil de la casa; al Restaurant La Bocana, grúmols a la marinera i canyuts, i al Restaurant La Marinada, culleretes de polp a la gallega i amb allioli.

Entre els llevants de taula destaquem la sofisticació del sorbet de maduixes i tomaques amb crema de romer i coulis d'alfàbega que ofereix el Taller de Cuina Carmen Guillemot.

Es tracta, doncs, d'una bona oportunitat per a assaborir els llangostins, el marisc i la cuina marinera d'Alcanar.

Cademar: musclos de les Cases d'Alcanar

La revista L’Econòmic publica un article sobre l’empresa Cademar, dedicada a la producció i comercialització de musclos. Cademar té una depuradora amb venda directa al públic a la corba del Bou de la N-340, a Alcanar.

L’empresa ha instal·lat tres vivers surants a mar oberta, davant de les Cases. Cada un té 3.600 metres de llargada i està fixat amb un bloc de formigó de 7 tones a cada cap. A mar oberta han de posar proteccions corda per corda, però les moixarres els les trenquen. Això fa que la producció (uns 40.000 kg anuals) no siga tan alta com a la badia del Fangar, on, a causa de la poca fondària, hi ha menys depredadors. A més, a mar oberta els musclos creixen més a espaiet.

Cademar, que dóna faena a 23 treballadors, participa en un projecte per a cultivar grúmols a les goles de l’Ebre. També té el projecte d’oferir visites guiades a la musclera.

Olla de cardets amb gambes i sépia

La revista Alcanar inclou una secció titulada «Parem taula», per mitjà de la qual recupera plats de la cuina tradicional canareva. El número de maig publica una recepta de l’olla de cardets, fesols i arròs amb galeres i sépia. Es tracta d’una reinterpretació de la tradicional olla de cardets, a càrrec de Mamen Gil, propietària, juntament amb Philippe Guillemot, del restaurant Taller de Cuina Carmen Guillemot. Dissortadament, el web del restaurant no inclou una versió en la llengua d’Alcanar.

L’olla de cardets és un plat típic de la cuina canareva d’hivern. L’ingredient principal, el cardet, és una verdura que s’obté d’una espècie de carxofera. Els cardets són les fulles tendres d’aquesta carxofera, de les quals s’aprofita el tronxo. La varietat de cardets més apreciada a Alcanar és l’anomenat cardet de la cadeneta. Es tracta d’un cardet que té el tronxo formant una mena d’escaleta o cadeneta, a diferència de les altres varietats, que tenen el tronxo llis.

Els cardets de la cadeneta es comencen a collir a l’octubre, quan són tendres. A partir del desembre se’n cullen les carxofes.

L’olla de cardets es feia tradicionalment amb cardets, pataques, fesols, un tall de cansalada i un os de pernil. A vegades s’hi ficava una botifarra de ceba. Al final s’hi afegia arròs o fideus foradats.

Hem seguit la recepta de Mamen Gil, que reformula la recepta tradicional incorporant-hi galeres i sépia. Com que ara no és temps de cardets ni de galeres, hem fet servir cardets en conserva i hem substituït les galeres per gambes. Reproduïm tot seguit la recepta publicada per la revista Alcanar, amb les adaptacions que hi hem fet.

Olla de cardets amb gambes i sépia

Els cardets cuits i tallats

Ingredients: cardets cuits en conserva, bledes, fesols cuits, arròs, gambes, sépia, alls, ceba, porros, tomaca, brins de safrà, oli i sal d’herbes.

 

Preparació:

1.     Escaldem els cardets en aigua i sal.

2.    Saltem les gambes amb oli.

3.     En una cassola, fem un sofregit amb l’oli de coure les gambes, els brins de safrà i els alls, la ceba i els porros picats. Cap al final hi afegim la tomaca picada i la sal d’herbes.

4.     Una vegada tenim el sofregit ben confitat, hi afegim aigua i coem les bledes. En acabat, hi afegim els cardets i els fesols que ja tenim cuits.



La cassola de cardets

5.     En un cassó a part, daurem un parell d’alls pelats i tallats, la sépia trossejada i, finalment, hi tirem l’arròs.

6.     Pelem les gambes i les afegim a la cassola.

7.     Una vegada l’arròs estiga cuit, ja es pot servir.

Moros a les Terres de l'Ebre

Extrac del llibre Moros, jueus i cristians en terra catalana, de Dolors Bramon, algunes informacions que m’han paregut molt interessants amb relació al passat islàmic de les Terres de l’Ebre.

El comte Casius dominava la vall de l’Ebre en el moment de la invasió musulmana. Va anar a Damasc, on va abraçar l’islam en presència del califa. Els seus descendents, els Banû Qasî, tot i ser muladís (musulmans d’origen cristià),  van aconseguir governar el territori ebrenc de la Frontera Superior.

Segons fonts àrabs, els anys 788-789 va tindre lloc la revolta d’un fill d’al-Husayn ibn Yahya amb molts de partidaris iemenites «a la regió de Tortosa». Al pensament de Dolors Bramon, el lloc concret de la revolta va ser la vall de Segó (Camp de Morvedre).

Després de la conquesta de Barcelona pels carolingis, les terres que van quedar sota domini islàmic depenien de l’administració de Saragossa i estaven dividides en dues jurisdiccions: el sector occidental, que depenia de Lleida, i el sector oriental, que depenia de Tortosa i que les fonts àrabs anomenen la frontera oriental més allunyada. El 964 va haver-hi un atac comtal contra Tortosa que va fracassar.

Era important l’activitat de mercaders jueus que compraven esclaus als mercats centreeuropeus i que, a través del Roine, els importaven a Alandalús, on eren capats. Un d’aquests traficant d’esclaus va ser el viatger i escriptor tortosí Ibrâhîm ibn Ya’qub al- Isrâ’îlî al-Turtûxî (segle X), que, tot i la presència de l’apel·latiu al-Isrâ’îlî en el nom, podria ser que no fos un jueu, sinó un musulmà descendent de jueus. Ibrâhîm va fer un viatge de dos anys per Europa (Aquisgrà, Magúncia, Magdeburg...) amb la intenció de presentar-se de part del califa davant del papa Joan XII i de l’emperador romanogermànic Otó I. El seu relat del viatge és el primer report que tenim sobre Praga i una de les fonts més importants per a conèixer la Txèquia, la Polònia i l’Eslovènia de l’època.

Alguns grups d’esclaus manumesos, com els amirites del clan d’Almansor, van aconseguir governar taifes com Tortosa i València al segle XI. Del 1018 al 1035 la taifa de Tortosa va ser governada per l’eunuc Labîb al-Âmiri al-Fatâ, que es va annexar durant un temps la taifa de València. Els següents governadors també van ser eslaus (esclaus). El darrer governant conegut va ser Nabîl (1058-1059), que va ser derrocat per Ahmad I de Saragossa, el qual va unificar així la vall de l’Ebre. El 1082 Tortosa va passar a mans d’al-Mundhir.

En l’època de la taifa es va construir la suda de Tortosa. D’altra banda cal destacar la importància, a la primera meitat del segle XII, dels traductors que treballaven a la vall de l’Ebre. També és destacable la plèiade d’escriptors àrabs i jueus de la Tortosa andalusina, en contrast amb l’absència d’escriptors mossàrabs, com observava l’historiador tortosí Enric Bayerri.

La Suda de Tortosa (Viquìpèdia)

 

El 1099 la taifa de Tortosa va passar a dependre del valí almoràvit de València. Els almoràvits eren una tribu berber que defensava la pràctica d’un islam fanàtic. Molts dels seus cabdills ni tan sols sabien parlar àrab

Els cristians van atacar Tortosa per terra i per mar des del juliol del 1148 fins al 30 de desembre, en què es va rendir. El darrer taifa de Lleida la va lliurar a Ramon Berenguer IV i a Ermengol VI d’Urgell el 1149. El Matarranya encara va resistir fins al 1156. La conquesta cristiana dels actuals Països Catalans va finir a mitan segle XIII.

Les Terres de l’Ebre van deixar de ser andalusines, doncs, el 1156, molt de temps després que deixés de ser-ho Barcelona (801). Aquests tres-cents cinquanta anys de diferència expliquen el fet que la islamització de les Terres de l’Ebre fos molt més intensa i que la petjada deixada per la cultura islàmica siga molt més fonda.

En 1525-1526, durant les revoltes dels agermanats, els moros dels Països Catalans van ser obligats a batejar-se en massa. A partir de llavors hom els va anomenar moriscos.

Els moriscos eren especialment nombrosos al País Valencià i a les Terres de l’Ebre. Els moriscos de l’Ebre presentaven un grau d’assimilació més gran. Segons Ferrer Naranjo, a la zona de l’Ebre hi havia un 60 % de matrimonis mixtos.

A l’abril del 1609 s’aprova el decret d’expulsió general dels moriscos i al juny del 1610 uns 3.500 moriscos catalans van ser embarcats al port dels Alfacs i enviats al nord d’Àfrica, sobretot a Tunísia i Algèria. S’acabaven així nou segles de presència islàmica a les Terres de l’Ebre.

Moros, jueus i cristians en terra catalana

Aquest és el títol del darrer llibre de la doctora en història medieval Dolors Bramon. Ha estat publicat per Pagès Edicions i du el subtítol de “Memòria del nostre passat”.

Malgrat el títol, l’obra se centra sobretot en els moros, denominació que inclou àrabs i berbers. Un dels aspectes que més agraeix el lector és precisament el de l’aclariment dels termes historiogràfics (moros, sarraïns, berbers, mudèjars, moriscos, mossàrabs, musulmans, islàmic...). L’autora explica en cada cas quina és el terme més adequat per a cada concepte  i per què alguns dels termes tradicionalment emprats per la historiografia no són adequats (per què és millor parlar de moros que de mudèjars, per exemple).

L’obra estudia el passat islàmic de Catalunya, des de la invasió musulmana del 713 fins a l’expulsió dels moriscos el 1614, i les empremtes que aquests nou segles de presència islàmica han deixat en la nostra cultura.

Després del primer capítol (“Qüestió de noms”), dedicat precisament a aclarir l’ús precís de termes i noms propis, Bramon comença per explicar el naixement i l’expansió de l’islam, el concepte de gihad, la muslimització i l’arabització. En el següent capítol, dedicat a l’entrada dels musulmans a Hispània, l’autora critica alguns dels disbarats que s’han escrit sobre aquesta època. Tot seguit, s’estudia la societat andalusina i cada un dels col·lectius que la formaven i es descriuen les principals etapes de la història andalusina.

Sens dubte, una de les parts més interessants del llibre és la que fa referència a la influència del passat islàmic en la cultura catalana: els mots que el català ha amprat a l’àrab, els topònims d’origen àrab, etc. L’obra acaba amb el desterrament dels moriscos, amb una completa explicació de quina havia estat la pràctica religiosa dels moriscos. Finalment, en un apèndix, Bramon reflexiona sobre el possible origen jueu i musulmà del costum encara viu d’estrenar els qui s’acaben de xollar.

Al meu pensament, Moros, jueus i cristians en terra catalana és una obra apassionant i molt recomanable per a tots els qui estiguen interessats a conèixer millor nou segles de la nostra història que ens han afaiçonat com a poble.