S'ha mort el fotògraf Oriol Maspons

Vaig conèixer Oriol Maspons, el fotògraf de la gauche divine, fa uns dotze anys al Palau Robert, de Barcelona. Hi feien una presentació de la cuina del Montsià que incloïa una xarrada amb unes cuineres no professionals i una exposició amb fotografies de la comarca fetes per Maspons.

Ens va presentar una amiga comuna. Quan va saber que jo era filòleg, va començar a exposar-me les seues idees sobre el model de llengua estàndard. Es queixava que el model que s’havia imposat als mitjans de comunicació era, segons ell, pagès. Em va molestar que fes servir despectivament el terme pagès, com si una cosa pogués ser rebutjable pel simple fet de ser pagesa. A part que era absolutament fals que els mitjans de comunicació empressen un model de llengua pagès; més aviat era al contrari: feien (i fan) servir majoritàriament un model molt barceloní.

Entre altres exemples, recordo que em va dir que trobava que el mot got era pagesot i que era preferible usar la forma vas, que, al seu pensament, era molt més moderna. Li vaig intentar fer entendre que un got i un vas eren coses diferents, que un vas podia ser qualsevol tipus de recipient destinat a contenir líquids: un got, un porró, una engerra, un pitxer o, fins i tot, els vasos sanguinis. Però no hi va haver manera. Em va fer la impressió que era un home acostumat a tenir sempre la raó, fins i tot en matèries que no dominava. Em va quedar clar que la gauche divine mai no bevia amb gots.

Per cert, les fotografies de l’exposició no estaven gens malament.

Passejades agradables: el turó de la Rovira

El turó de la Rovira és un rogle de Barcelona apartat dels turistes i de la massificació. Al capdamunt hi ha l’espai de les bateries antiaèries que es van fer servir contra els avions italians durant la Guerra Civil Espanyola. Després, durant la postguerra, aquestes construccions militars van ser reconvertides en barraques on vivien els immigrants espanyols.

Vista de Barcelona, amb el carrer de Castillejos al mig

 Avui dia, aquest rogle poc conegut és un mirador que ofereix unes vistes espectaculars damunt de la ciutat. El visitant hi pot contemplar, en una volta de 360º, des dels Tres Fumerals del Besòs fins al port, Montjuïc i l’aeroport, i per darrere, els barris que queden entre el turó de la Rovira i Collserola.

Plafó a l'entrada de l'espai

 

A part de les vistes, l’espai mereix una visita per ell mateix. Hi podem veure les restes de les defenses antiaèries, encara amb els caragols de ferro on es collaven les bateries. Podem observar com algunes d’aquestes construccions van ser reconvertides en habitatges precaris pels immigrants espanyols: queden restes de terres enrajolats i de parets de dutxa emmanisades. Aquestes barraques van formar el que es va conèixer com a Barri dels Canons.

El Museu d’Història de Barcelona hi ha instal·lat plafons informatius amb plànols de les instal·lacions militars i amb fotografies de la postguerra que mostren la vida quotidiana dels veïns del Barri dels Canons. Al cim també hi trobem el depòsit d’aigua del Carmel.

 

Un plafó davall d'una figuera de pala

És molt recomanable d’anar-hi al tardet. Hi ha gent que s’hi endú entrepans i beguda i s’asseuen a contemplar com la nit cau i la ciutat s’il·lumina. Les vistes nocturnes de la ciutat, del cim del turó estant, són increïbles.
 

El turó de la Rovira ofereix també atractius naturals. L’arbre predominant és el pi, però hi abunden també les figueres de pala i les atzavares.

 

Accés

Per a arribar-hi, es pot agafar el metro fins a la parada del Carmel (L5). Després s’ha d’agafar el minibús 119, que us muntarà fins a la plaça de la Mitja Lluna, des d’on surt el carrer de Labèrnia. Seguiu-lo i, en cinc minuts, fareu cap al cim del turó. El tram final del carrer és un caminet emporlanat i estret que de nit s’il·lumina amb llums situats arran de terra.

La Sagrada Família del turó estant

 

Figueres de pala i pins

Ah!, per a qui no ho sàpiga, el carrer de Labèrnia està dedicat al lexicògraf i gramàtic de Traiguera (Baix Maestrat) Pere Labèrnia i Esteller, autor del famós Diccionari de la llengua catalana amb la correspondència castellana i llatina (1839), que va ser la base de molts de diccionaris posteriors.

Viu Espriu: Espriu al cementeri

En el marc de la celebració de l’Any Espriu, el cementeri de Sant Andreu (Barcelona) va acollir l’espectacle Viu Espriu, amb l’actuació de la cantant Llúcia Vives i de l’actriu Sílvia Bel, acompanyades dels músics Carles Beltran, Ernesto Briceño (violí), Lautaro Rosas i Joan Miró.

Sílvia Bel

El lloc triat per a l’ocasió era original i adequat a la temàtica de bona part dels poemes interpretats, que parlaven de la mort i dels cementeris. Però l’hora escollida, les sis de la vesprada, no era la més encertada, perquè en aquella hora el sol picava de valent sobre els espectadors. L’organització va repartir ampolletes d’aigua entre els assistents. És un detall a agrair. Llàstima que no fos fresca. També van regalar ventalls amb publicitat de l’empresa Cementiris de Barcelona. La gent els feia servir de para-sol.

També van aguantar estoicament la calor i el sol les dues intèrprets. En total, Llúcia Vives i Sílvia Bel van cantar o recitar 29 poemes o fragments de poemes. Van començar amb «M’han demanat que parli de la meva Europa», de l’obra Per a la bona gent. En reprodueixo el fragment en què Espriu descriu amb gran bellesa les fites del seu país (les palmeres d’Elx, les maresmes de Salses, les terres de la Franja i l’Alguer):

Unes palmeres que amb els ulls closos
miro sempre immòbils sota l’oreig
tanquen el meu país pel migjorn.
Pel nord, unes maresmes. I a posta de sol
hi ha unes altres terres que anuncien el desert,
les nobles, agostades, espirituals terres germanes
que jo estimo tant.
Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,
però una mateixa llengua és encara
parlada a banda i banda,
i en unes clares illes endinsades en el mar antic,
i en una contrada també insular, més llunyana,
que avui pertany a un tercer poder.

Llúcia Vives i Carles Beltran

Entre els altres poemes amb què Sílvia Bel i Llúcia Vives van delectar el públic destaquem «El meu poble i jo», «A vegades és necessari i forçós» i «La Princesa del Iang-Tsè» (de Les cançons d’Ariadna), adaptada amb música tradicional catalana per Carles Beltran, que va ser molt aplaudida i que va servir també per al bis reclamat pel públic.

Desitgem que aquesta experiència es repetisca per altres llocs dels Països Catalans i que l’organització prenga nota de les mancances esmentades.

 

Cantants i músics al final del recital

 

La Via Verda no arribarà fins a les Cases d'Alcanar

En resposta a una pregunta de la diputada Hortènsia Grau, el 18 de juny el Govern ha informat que el projecte de via verda no arribarà fins a les Cases d'Alcanar, sinó que s'acabarà a la Ràpita. Segons el conseller de Territori i Sostenibilitat, l'essència del projecte vol aprofitar el patrimoni ferroviari que ha quedat en desús «per a convertir-lo en una infraestructura ciclista d'un gran valor social, turístic i ambiental». Atès que l'antic ferrocarril arribava fins a la Ràpita, el Govern no considera oportú perllongar la Via Verda fins a les Cases.

Realment, ens pareix que l'argument adduït pel Govern és molt poc consistent. Que l'antic ferrocarril només arribés fins a la Ràpita no pareix una raó de pes per a no allargar la Via Verda una mica més enllà, tenint en compte que el tram entre la Ràpita i les Cases també pot tenir «un gran valor social, turístic i ambiental».

II Jornades del Llangostí a Alcanar

Del 7 al 23 de juny se celebren a Alcanar les II Jornades Gastronòmiques del Llangostí. Llangostí és la manera com s'anomena aquest crustaci a les Terres de l'Ebre i del Sénia i al País Valencià. Són de la mateixa família els mots llangosta, que s'usa per a anomenar un altre crustaci paregut al llangostí però més gran, i llangosto, que fa referència a un insecte saltador. Aixumara les plagues fossen de llangostes, i no de llangostos!

Doncs bé, quinze restaurants canareus participen en aquestes jornades, en les quals es poden tastar els saborosos llangostins d'Alcanar cuinats de maneres molt diverses. Podem tastar les croquetes de verdura amb llangostins i abadejo del restaurant Chaparral, l'arròs a banda amb llangostins i calamarsons de Can Manel o un bon rom a la planxa farcit de llangostins al Tancat de Codorniu.

El Restaurant L'Esquella d'en Gaudí ofereix un viatge llangostiner per sis països, de Catalunya a la Xina, per a que puguem assaborir els llangostins cuinats d'acord amb la tradició culinària de cada cultura.

Hi ha menús que inclouen monets. Els monets són llangostins xicotets que, per la seua mida, no entren als circuits comercials, però que són molt apreciats a la costa dels Tarongers. En podem menjar al vapor al Restaurant Mar de Faiges o saltats al Racó de Jesús.

A més de llangostins i monets, els menús inclouen altres especialitats. Per posar alguns exemples: a Can Manel els entrants són aladroc i polp cuinats a l'estil de la casa; al Restaurant La Bocana, grúmols a la marinera i canyuts, i al Restaurant La Marinada, culleretes de polp a la gallega i amb allioli.

Entre els llevants de taula destaquem la sofisticació del sorbet de maduixes i tomaques amb crema de romer i coulis d'alfàbega que ofereix el Taller de Cuina Carmen Guillemot.

Es tracta, doncs, d'una bona oportunitat per a assaborir els llangostins, el marisc i la cuina marinera d'Alcanar.

Cademar: musclos de les Cases d'Alcanar

La revista L’Econòmic publica un article sobre l’empresa Cademar, dedicada a la producció i comercialització de musclos. Cademar té una depuradora amb venda directa al públic a la corba del Bou de la N-340, a Alcanar.

L’empresa ha instal·lat tres vivers surants a mar oberta, davant de les Cases. Cada un té 3.600 metres de llargada i està fixat amb un bloc de formigó de 7 tones a cada cap. A mar oberta han de posar proteccions corda per corda, però les moixarres els les trenquen. Això fa que la producció (uns 40.000 kg anuals) no siga tan alta com a la badia del Fangar, on, a causa de la poca fondària, hi ha menys depredadors. A més, a mar oberta els musclos creixen més a espaiet.

Cademar, que dóna faena a 23 treballadors, participa en un projecte per a cultivar grúmols a les goles de l’Ebre. També té el projecte d’oferir visites guiades a la musclera.

Olla de cardets amb gambes i sépia

La revista Alcanar inclou una secció titulada «Parem taula», per mitjà de la qual recupera plats de la cuina tradicional canareva. El número de maig publica una recepta de l’olla de cardets, fesols i arròs amb galeres i sépia. Es tracta d’una reinterpretació de la tradicional olla de cardets, a càrrec de Mamen Gil, propietària, juntament amb Philippe Guillemot, del restaurant Taller de Cuina Carmen Guillemot. Dissortadament, el web del restaurant no inclou una versió en la llengua d’Alcanar.

L’olla de cardets és un plat típic de la cuina canareva d’hivern. L’ingredient principal, el cardet, és una verdura que s’obté d’una espècie de carxofera. Els cardets són les fulles tendres d’aquesta carxofera, de les quals s’aprofita el tronxo. La varietat de cardets més apreciada a Alcanar és l’anomenat cardet de la cadeneta. Es tracta d’un cardet que té el tronxo formant una mena d’escaleta o cadeneta, a diferència de les altres varietats, que tenen el tronxo llis.

Els cardets de la cadeneta es comencen a collir a l’octubre, quan són tendres. A partir del desembre se’n cullen les carxofes.

L’olla de cardets es feia tradicionalment amb cardets, pataques, fesols, un tall de cansalada i un os de pernil. A vegades s’hi ficava una botifarra de ceba. Al final s’hi afegia arròs o fideus foradats.

Hem seguit la recepta de Mamen Gil, que reformula la recepta tradicional incorporant-hi galeres i sépia. Com que ara no és temps de cardets ni de galeres, hem fet servir cardets en conserva i hem substituït les galeres per gambes. Reproduïm tot seguit la recepta publicada per la revista Alcanar, amb les adaptacions que hi hem fet.

Olla de cardets amb gambes i sépia

Els cardets cuits i tallats

Ingredients: cardets cuits en conserva, bledes, fesols cuits, arròs, gambes, sépia, alls, ceba, porros, tomaca, brins de safrà, oli i sal d’herbes.

 

Preparació:

1.     Escaldem els cardets en aigua i sal.

2.    Saltem les gambes amb oli.

3.     En una cassola, fem un sofregit amb l’oli de coure les gambes, els brins de safrà i els alls, la ceba i els porros picats. Cap al final hi afegim la tomaca picada i la sal d’herbes.

4.     Una vegada tenim el sofregit ben confitat, hi afegim aigua i coem les bledes. En acabat, hi afegim els cardets i els fesols que ja tenim cuits.



La cassola de cardets

5.     En un cassó a part, daurem un parell d’alls pelats i tallats, la sépia trossejada i, finalment, hi tirem l’arròs.

6.     Pelem les gambes i les afegim a la cassola.

7.     Una vegada l’arròs estiga cuit, ja es pot servir.