Prospeccions d'hidrocarburs

ICV ha presentat una proposta de resolució al Parlament de Catalunya contra les prospeccions d’hidrocarburs davant de la costa catalana.

L’empresa Capricorn Spain ha obtingut el permís de l’Estat per a fer prospeccions en uns 11.500 km². El procediment consisteix a generar explosions amb un canó d’aire comprimit des d’un vaixell i captar el rebot dels colls al fons marí.

D’altra banda, el projecte Casablanca, de Repsol, estudia obrir nous pous a uns dèsset quilòmetres a l’est de les goles de l’Ebre, al rogle dels pous Lubina i Montanazo. Aquestes prospeccions es fan dins del corredor de migració dels cetacis. A més, se sumen a l’impacte negatiu del magatzem de gas del projecte Castor.

Compliment de la normativa en la venda de cítrics

La diputada Hortènsia Grau, que va ser professora a l’institut d’Alcanar durant uns quants anys, ha presentat una proposta de resolució al Parlament de Catalunya sobre el compliment de la normativa en la venda de cítrics.

La major part de les explotacions de cítrics a Catalunya es concentren al Montsià i el Baix Ebre. Només a Alcanar se’n conreen més de 8.000 hectàrees. El sector pateix una greu crisi a causa, entre altres raons, de la sobreproducció de clementines i de l’entrada de contingents de països tercers. Els pagesos es veuen obligats a vendre les clementines a 3-10 cèntims/kg, mentre que el cost de producció és d’uns 20 cèntims/kg. Tot i amb això, molta clementina no s’ha pogut vendre. Una gran part de la producció es destina a l’exportació i són les grans distribuïdores europees les que acaben fixant els preus de compra.

Aquesta proposta de resolució, que es fa ressò d’uns acords aprovats pel Ple de l’Ajuntament d’Alcanar l’1 de març de 2012, insta a penalitzar l’ús de productes reclam que fan les grans superfícies i a exercir el control duaner dels cítrics que vénen del Marroc i de Turquia. També demana que s’impulsen la utilització d’un contracte homologat de compravenda de cítrics i els mecanismes de control de les importacions per a que complisquen la normativa de comercialització de la Unió Europea i les condicions fitosanitàries.

Canvis en el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans

L’Institut d’Estudis Catalans ha fet pública la llista d’esmenes que s’han introduït en el Diccionari de la llengua catalana amb data del febrer del 2013. Moltes d’aquestes esmenes afecten les definicions de termes d’àmbits especialitzats, com els compostos químics i la nàutica. En aquest darrer camp, suposem que s’hi deuen haver tingut en compte les aportacions d’Alexandre Ribó, un gran coneixedor del vocabulari català de la navegació i del qual hem parlat adés en aquest mateix blog en fer la ressenya de la seua obra pòstuma.

S’hi introdueixen mots nous, com anxovat (‘que no té ventilació’), i gentilicis de la Catalunya Nord i de la zona castellanoparlant del País Valencià: ademusser, aiorí, ceretà, etc. Altres mots canvien de forma, com bloc  i blocaire, que ara són blog i bloguer.

Els noms que fins ara designaven els signes del zodíac ara passen a designar les persones que tenen aquest signe. S’entén que els signes zodiacals són noms propis i com a tals desapareixen del diccionari.

També hi ha algun canvi de preferències entre sinònims. Així, per exemple, s’ha invertit la remissió entre badaloc i badoc (‘flor masculina de la carabassera i d’altres cucurbitàcies’). Ara badaloc remet a badoc com a forma preferent i la definició s’ha ampliat incloent-hi el mangraner (‘flor masculina del magraner, de la carabassera i d’altres cucurbitàcies’) .

Un canvi que m’ha cridat l’atenció és que ara ja no s’arromanguen les calces, sinó els pantalons. En la definició de arromangar (‘Tirar amunt, replegant-les, les mànigues i, per extensió, les faldilles, les calces’), s’ha canviat “les calces” per “els pantalons”. No sabem si la raó d’aquest canvi és que les calces no es poden “tirar amunt”, sinó que en tot cas es tiren avall, i per tant, no s’acaben d’ajustar a la definició de arromangar, o bé és que s’ha pensat que els usuaris podrien confondre les calces amb les bragues (que en català nord-oriental s’anomenen calces). Les calces són una peça de vestir femenina que s’adapta al peu i a la cama fins més amunt del genoll (en català nord-oriental en diuen mitges). Encara que el més probable és que el sentit del mot calces que apareixia en la definició no fos el que hem indicat adés, sinó el de ‘pantalons”, sentit que ha caigut en desús i que justificaria l’esmena introduïda.

Plaga de conills

La revista Presència publica un reportatge sobre la plaga de conills que afecta el sud de Catalunya. Una de les zones més afectades és el Montsià, especialment els municipis de Santa Bàrbara i Masdenverge. Segons Joan Montesó, responsable de fauna d’Unió de Pagesos, un dels conreus més afectats són els cítrics. Els conills, que han trobat als tarongerals un hàbitat ideal, roseguen la soca dels tarongers fins a matar l’arbre. Hi ha finques on s’han hagut d’arrancar tots els arbres.

A les Terres de l’Ebre i del Sénia, s’ha permès d’utilitzar un tipus de trampa molt efectiva que caça el conill viu. Ara pareix que la superpoblació de conills en aquesta zona s’ha reduït a causa d’un brot de mixomatosi que n’ha matat molts.

Al terme d’Alcanar, segons les dades de la Direcció General de Medi Natural, la mitjana de conills capturats cada temporada del 2007 ençà és d’uns 0,34 per hectàrea. Aquesta quantitat és superior a la registrada als termes veïns d’Ulldecona i la Ràpita.

Un altre animal que provoca moltes destrosses és el porc senglar, que ataca els conreus de panís, les oliveres, les pataqueres, els ametlers, etc. Els conreus adobats amb fem atrauen especialment els senglars. Al terme d’Alcanar, per exemple, els senglars que baixen del Montsià es mengen els melons i fan malbé els melonars de la partida de la Martinenca.

Els bastiments menors catalans

Acaba de sortir publicat el llibre Els bastiments menors catalans de construcció artesanal del segle XX, d’Alexandre Ribó Golobart (Barcelona, 1942-2010). Ha estat editat per l’Institut d’Estudis Catalans.

Alexandre Ribó (imatge del llibre)

Alexandre Ribó era oficial de la marina mercant i geògraf. Va fer un màster en lexicografia i es va doctorar en ciències de la mar. Les seues dues passions eren la cultura marina i la llengua catalana. Al llarg de la seua vida, va anar arreplegant tota mena d’informació sobre les barques catalanes.  Va formar una extensa biblioteca particular i una impressionant col·lecció de postals de barques. Fruit de la seua recerca són les més de dues-centes mil fitxes amb informacions de tota mena sobre els bastiments (vaixells) catalans, fitxes manuals que va començar a fer quan encara no existien els ordinadors.

En l’obra (de més de 300 pàgines) explica els trets més característics de l’arquitectura naval catalana i classifica els bastiments segons el nom, la forma i la construcció. De cada un en dóna una descripció minuciosa.

Ribó fa servir un vocabulari amplíssim i precís. Molts dels mots que empra no apareixen al Diccionari de la llengua catalana. Són mots que l’autor ha arreplegat al llarg de la seua vida parlant amb mariners, mestres d’aixa, etc., i representen un autèntic tresor lexicogràfic. Ribó presta una atenció especial a les diferents denominacions catalanes i a l’etimologia, tenint en compte sobretot l’occità i l’italià.

Així, per exemple, en l’apartat que dedica a les xalupes, es queixa que el diccionari de Fabra i els altres diccionaris definisquen la xalupa «com si es tractés d’un bastiment català, i no de diferents bastiments exòtics». Ribó repassa el tractament lexicogràfic d’aquest terme des del Promtuario trilingüe, de Josep Broc (segle XVIII) fins al Diccionari etimològic de Coromines i conclou que «Fabra no va anar mai al moll per tal d’esbrinar què era una xalupa». Al seu pensament, es pot acceptar com a català el terme xalupa, però el que no es pot fer és acceptar que la xalupa siga un bastiment català.

Alexandre Ribó era un investigador apassionat i un patriota. La divisió territorial de Catalunya que empra en el seu llibre no és ni la de les províncies ni la de les comarques: Ribó divideix Catalunya en comtats i marquesats, la mateixa divisió territorial que fan servir nacions importants com el Regne Unit i Irlanda i que van adoptar els Estats Units i tot, malgrat que allà històricament no hi ha hagut mai ni comtes ni marquesos.

En conclusió, Els bastiments menors catalans... és una obra rigorosa i minuciosa que ens permetrà conèixer molt millor la història dels bastiments catalans i el ric vocabulari que s’hi relaciona.

La torrada canareva

El número de febrer de la revista Alcanar publica la recepta de la torrada canareva.  Aquesta torrada se l’enduien els pagesos quan anaven a plegar olives i se la menjaven a mitan matí, però també es feia --i encara es fa-- a casa per a sopar. La recepta que publica Alcanar és de la cuinera Rosa Samper, de Can Bunyoles, un restaurant molt recomanable.

Ingredients: una llesca de pa de pagès, una sardina de casco (arengada), una tomaca de penjar, alls i oli.

Preparació:

1.       Es torra lleugerament la llesca de pa.

2.      Es lleven el cap i l’espina de la sardina. Tradicionalment la sardina es menjava sense dessalar, però Samper, amb bon criteri, aconsella de dessalar-la.

3.       Es frigen els alls. Amb el mateix oli es frigen les sardines tomba i tomba i es retiren.

4.       Es talla la tomaca en rodanxes i es frigen.

Muntatge:

5.       Es posen les rodanxes de tomaca damunt de la torrada amb una miqueta de l’oli amb què l’hem fregida.

6.       Hi posem damunt la sardina i els alls. Tradicionalment els grans d’all es posaven sencers i amb la pell, però són més mengívols si, després de fregits, els pelem i els tallem en dos o tres trossos. També recomano de llevar una mica la pell de la sardina.

Cítrics per Internet

La revista L’Econòmic publica un article sobre l’empresa de Bítem (Baix Ebre) Licarfruit, dedicada a la producció i venda per Internet de cítrics i olives.

El principal avantatge de comprar taronges i mandarines per Internet és que el client les rep a casa acabades de collir: no s’han passat setmanes emmagatzemades i no s’han hagut de tractar amb cera i altres productes químics.

Licarfruit fa producció integrada i cada any fa anàlisis de la terra, l’aigua i els fruits. Les varietats de mandarines que produeix són la marisol, que és molt primerenca (es comença a collir al setembre), i la clemenules. Pel que fa a les taronges, produeix navel·late, lanelate, newhall i una varietat que desconeixia, la chislet summer, que, com el nom indica, és molt tardana: es pot collir fins al juliol.

Hi ha altres pagesos que venen cítrics per Internet, com MaMi Taronges (també producció integrada) i Lo Vert (producció ecològica), d’Alcanar (Montsià). Com a mostra de preus (trets dels seus webs):

Licarfruit                  Caixa de 10 kg de navel·late      22,90 € (regal d’un setrill d’oli)

Mami Taronges      Caixa de 10 kg de lanelate          22 €

Licarfruit vol promocionar el consum de mandarines per Cap d’Any, en comptes del raïm. Celebro aquesta idea, que ja havia expressat jo mateix en aquest bloc. Tanmateix, hi ha una cosa que no m’acaba de fer el pes: volen vendre els 12 galls de mandarina ja pelats i envasats en una caixeta. Tots sabem que, per a que siga bona, la mandarina ha de ser acabada de pelar. A més, utilitzar un envàs per als galls de mandarina em pareix una mesura molt poc ecològica i absolutament innecessària.

Conscienciem la gent per a que celebre el Cap d’Any amb un producte de proximitat com la mandarina, però sense contribuir a malgastar recursos.