Ahir vaig demanar per telèfon un pollastre a l'ast a una
botiga de menjar preparat de Barcelona. A l'hora acordada el vaig anar a
cercar.
- Bon dia! Tinc un pollastre encomanat.
Vaig veure que el dependent somreia divertit i no entenia per
què.
- Feia molt de temps que no sentia aquesta paraula.
- Quina?
- "Encomanat".
- Doncs, la veritat és que no n'era conscient, que fos una
paraula estranya.
- No, no. Si està molt bé. És com "cargol" i "tornillo", que tothom diu
"tornillo" però que hauríem de dir "cargol".
No sé si la comparació que feia el dependent era adequada, perquè, en aquest cas, tan correcte és "encomanar" com "encarregar", però el fet que un mot que per a mi és d'allò més normal, com
"encomanar", puga sorprendre a una persona de Barcelona em va fer
reflexionar. Potser sí que és una paraula més d'aquestes que anem abandonant
sense adonar-mo'n.
