Moros a les Terres de l'Ebre

Extrac del llibre Moros, jueus i cristians en terra catalana, de Dolors Bramon, algunes informacions que m’han paregut molt interessants amb relació al passat islàmic de les Terres de l’Ebre.

El comte Casius dominava la vall de l’Ebre en el moment de la invasió musulmana. Va anar a Damasc, on va abraçar l’islam en presència del califa. Els seus descendents, els Banû Qasî, tot i ser muladís (musulmans d’origen cristià),  van aconseguir governar el territori ebrenc de la Frontera Superior.

Segons fonts àrabs, els anys 788-789 va tindre lloc la revolta d’un fill d’al-Husayn ibn Yahya amb molts de partidaris iemenites «a la regió de Tortosa». Al pensament de Dolors Bramon, el lloc concret de la revolta va ser la vall de Segó (Camp de Morvedre).

Després de la conquesta de Barcelona pels carolingis, les terres que van quedar sota domini islàmic depenien de l’administració de Saragossa i estaven dividides en dues jurisdiccions: el sector occidental, que depenia de Lleida, i el sector oriental, que depenia de Tortosa i que les fonts àrabs anomenen la frontera oriental més allunyada. El 964 va haver-hi un atac comtal contra Tortosa que va fracassar.

Era important l’activitat de mercaders jueus que compraven esclaus als mercats centreeuropeus i que, a través del Roine, els importaven a Alandalús, on eren capats. Un d’aquests traficant d’esclaus va ser el viatger i escriptor tortosí Ibrâhîm ibn Ya’qub al- Isrâ’îlî al-Turtûxî (segle X), que, tot i la presència de l’apel·latiu al-Isrâ’îlî en el nom, podria ser que no fos un jueu, sinó un musulmà descendent de jueus. Ibrâhîm va fer un viatge de dos anys per Europa (Aquisgrà, Magúncia, Magdeburg...) amb la intenció de presentar-se de part del califa davant del papa Joan XII i de l’emperador romanogermànic Otó I. El seu relat del viatge és el primer report que tenim sobre Praga i una de les fonts més importants per a conèixer la Txèquia, la Polònia i l’Eslovènia de l’època.

Alguns grups d’esclaus manumesos, com els amirites del clan d’Almansor, van aconseguir governar taifes com Tortosa i València al segle XI. Del 1018 al 1035 la taifa de Tortosa va ser governada per l’eunuc Labîb al-Âmiri al-Fatâ, que es va annexar durant un temps la taifa de València. Els següents governadors també van ser eslaus (esclaus). El darrer governant conegut va ser Nabîl (1058-1059), que va ser derrocat per Ahmad I de Saragossa, el qual va unificar així la vall de l’Ebre. El 1082 Tortosa va passar a mans d’al-Mundhir.

En l’època de la taifa es va construir la suda de Tortosa. D’altra banda cal destacar la importància, a la primera meitat del segle XII, dels traductors que treballaven a la vall de l’Ebre. També és destacable la plèiade d’escriptors àrabs i jueus de la Tortosa andalusina, en contrast amb l’absència d’escriptors mossàrabs, com observava l’historiador tortosí Enric Bayerri.

La Suda de Tortosa (Viquìpèdia)

 

El 1099 la taifa de Tortosa va passar a dependre del valí almoràvit de València. Els almoràvits eren una tribu berber que defensava la pràctica d’un islam fanàtic. Molts dels seus cabdills ni tan sols sabien parlar àrab

Els cristians van atacar Tortosa per terra i per mar des del juliol del 1148 fins al 30 de desembre, en què es va rendir. El darrer taifa de Lleida la va lliurar a Ramon Berenguer IV i a Ermengol VI d’Urgell el 1149. El Matarranya encara va resistir fins al 1156. La conquesta cristiana dels actuals Països Catalans va finir a mitan segle XIII.

Les Terres de l’Ebre van deixar de ser andalusines, doncs, el 1156, molt de temps després que deixés de ser-ho Barcelona (801). Aquests tres-cents cinquanta anys de diferència expliquen el fet que la islamització de les Terres de l’Ebre fos molt més intensa i que la petjada deixada per la cultura islàmica siga molt més fonda.

En 1525-1526, durant les revoltes dels agermanats, els moros dels Països Catalans van ser obligats a batejar-se en massa. A partir de llavors hom els va anomenar moriscos.

Els moriscos eren especialment nombrosos al País Valencià i a les Terres de l’Ebre. Els moriscos de l’Ebre presentaven un grau d’assimilació més gran. Segons Ferrer Naranjo, a la zona de l’Ebre hi havia un 60 % de matrimonis mixtos.

A l’abril del 1609 s’aprova el decret d’expulsió general dels moriscos i al juny del 1610 uns 3.500 moriscos catalans van ser embarcats al port dels Alfacs i enviats al nord d’Àfrica, sobretot a Tunísia i Algèria. S’acabaven així nou segles de presència islàmica a les Terres de l’Ebre.

Moros, jueus i cristians en terra catalana

Aquest és el títol del darrer llibre de la doctora en història medieval Dolors Bramon. Ha estat publicat per Pagès Edicions i du el subtítol de “Memòria del nostre passat”.

Malgrat el títol, l’obra se centra sobretot en els moros, denominació que inclou àrabs i berbers. Un dels aspectes que més agraeix el lector és precisament el de l’aclariment dels termes historiogràfics (moros, sarraïns, berbers, mudèjars, moriscos, mossàrabs, musulmans, islàmic...). L’autora explica en cada cas quina és el terme més adequat per a cada concepte  i per què alguns dels termes tradicionalment emprats per la historiografia no són adequats (per què és millor parlar de moros que de mudèjars, per exemple).

L’obra estudia el passat islàmic de Catalunya, des de la invasió musulmana del 713 fins a l’expulsió dels moriscos el 1614, i les empremtes que aquests nou segles de presència islàmica han deixat en la nostra cultura.

Després del primer capítol (“Qüestió de noms”), dedicat precisament a aclarir l’ús precís de termes i noms propis, Bramon comença per explicar el naixement i l’expansió de l’islam, el concepte de gihad, la muslimització i l’arabització. En el següent capítol, dedicat a l’entrada dels musulmans a Hispània, l’autora critica alguns dels disbarats que s’han escrit sobre aquesta època. Tot seguit, s’estudia la societat andalusina i cada un dels col·lectius que la formaven i es descriuen les principals etapes de la història andalusina.

Sens dubte, una de les parts més interessants del llibre és la que fa referència a la influència del passat islàmic en la cultura catalana: els mots que el català ha amprat a l’àrab, els topònims d’origen àrab, etc. L’obra acaba amb el desterrament dels moriscos, amb una completa explicació de quina havia estat la pràctica religiosa dels moriscos. Finalment, en un apèndix, Bramon reflexiona sobre el possible origen jueu i musulmà del costum encara viu d’estrenar els qui s’acaben de xollar.

Al meu pensament, Moros, jueus i cristians en terra catalana és una obra apassionant i molt recomanable per a tots els qui estiguen interessats a conèixer millor nou segles de la nostra història que ens han afaiçonat com a poble.

Plàncton: passió per la mar

El setmanari L'Econòmic publica un reportatge sobre l'empresa Plàncton, amb seu a Tortosa. L'empresa, creada per Aurora Requena i Eli Bonfill, totes dues amb un màster en ciències de la mar, es dedica, entre altres activitats, a dissenyar itineraris interpretatius submarins i costaners. Plàncton ha fet un projecte per a l'Ajuntament d'Alcanar que ha consistit en la instal·lació de plafons al front marítim que expliquen els valors naturals de les platges i de la pesca de la zona.

Per a aquest estiu han amanit un interessant itinerari submarí a les platges de l'Ametlla de Mar. Es tracta d'un itinerari guiat que mostra la praderia de posidònia i els altres elements que configuren la riquesa marina d'aquesta població de la Costa Daurada.

Plafó dissenyat per Plàncton a la platja de Sòl de Riu (Alcanar). Foto: Plàncton.

És una bona idea, que es podria traslladar al sud de les goles de l'Ebre, a la Costa dels Tarongers, on hi ha meravelloses platges de còdols, com les d'Alcanar, amb timbes vora la mar. Seria una manera de difondre els valors ambientals i de traure un profit econòmic, de manera respectuosa amb el medi, de la riquesa submarina, és a dir, dels polps, les sépies, els capellanets i les ortigues de la platges que envolten el Caputxet.