Els parlars del Pirineu, d’Eugeni Casanova

Acabo de llegir amb fruïció Els parlars del Pirineu (Pagès Editors, 2012), subtitulat Un viatge lingüístic per totes les valls del sud de la serralada, del periodista i filòsof Eugeni Casanova (Lleida, 1958). Casanova recorre tot el vessant sud del Pirineu, des del cap de Roses fins al cap d’Higer, entrevistant les persones més grans dels pobles més amagats de les valls més recòndites per a trobar sien els darrers vestigis d’un fenomen lingüístic (com l’article salat) sien els darrers parlants d’una llengua moribunda (com l’aragonès).

L’obra té una introducció («El viatge de les llengües») i set capítols, dedicats al català de la costa, al català septentrional de transició al rossellonès, al català occidental pirinenc, al benasquès, a l’aragonès (dos capítols) i al basc.

Casanova comença el recorregut a Arenys de Mar i va muntant per la costa fins a Cadaqués amb l’objectiu d’esbrinar si l’article salat (es, sa) encara és viu. La toponímia (Sant Joan Despí, Collserola...) demostra que a la Catalunya Vella s’havia salat a tot arreu, però a poc a poc l’article literari (el, la) s’ha anat imposant. A Barcelona pareix que es va salar fins al segle XVI.

El poble més meridional on Casanova troba un parlant que encara sala és Blanes: es tracta d’un pescador nascut el 1937. A Lloret es poden trobar alguns parlants que encara el fan servir. A Tossa encara és possible de sentir-lo al carrer. Una dona de 92 anys diu que «abantes salava tothom, però ara ja parlen fi». Continuant cap al nord, a Sant Feliu de Guíxols queden tres germans pescadors que salen: el més jove té (en el moment en què Casanova hi parla) 87 anys. El germà gran, de 93 anys, és l’únic que sala sempre. El més menut només ho fa en família.

L’article salat solament perviu ran de costa, però en pobles de segona línia de mar, com Santa Cristina d’Aro, encara hi ha el record dels vells que als anys quaranta i cinquanta salaven. Ara ja no hi queda ningú que ho faça.

Casanova continua arreplegant testimonis. A Calonge hi troba un pagès de 69 anys que explica que ell havia salat, però que va deixar de fer-ho als anys seixanta: «no en vaig ser conscient, però tothom ho va deixar de fer». Un dels reductes més importants del parlar salat és Begur. «Begur, es teu poble», diu l’eslògan municipal. Queden una quinzena de saladors. Més cap a la costa, a Masos de Pals, encara hi ha una dona gran que sala.

Finalment, Casanova arriba a Cadaqués, el poble on l’article salat manté més vitalitat. La xica que ven les entrades de la casa de Dalí a Portlligat fa servir l’article. És interessant el seu testimoni. Diu que t’ho has de proposar molt per a no abandonar-lo. Ella el feia servir a casa però no amb els forasters. Son pare li deia: «Sembla que no siguis de Cadaqués». Al final va decidir d’emprar-lo sempre.

Després de Cadaqués el rastre de l’article salat desapareix. Casanova continua recorrent la Costa Brava i ens dóna dades molt interessants, com ara que a Palamós s’hi va establir una colònia molt important de pescadors caleros (de l’Ametlla de Mar). Arriba fins a la Vajol, el poble més alt de l’Empordà i s’allunya de la mar, terra endins. A cada poble parla amb la gent gran i pren nota dels mots i expressions que diuen. Passa pel Pla de l’Estany i arriba a la Garrotxa. Recorda que a Olot l’article salat es feia encara a la segona meitat del segle XIX i decideix provar sort i demanar a una masovera d’un mas isolat del coll de Santa Magdalena, nascuda el 1939, si ha sentit mai l’article salat, però no li sona de res.

Abandonada ja tota esperança de retrobar-lo tan lluny de la mar, Casanova arriba a Maià de Montcal, on entrevista Quimeta Trias i Despujol («cognom ben revelador»), nascuda el 1919. Li demana si diuen nen o nin:

– Aquí diem nen sempre. La meua té 55 anys i encara és sa nena.

Podem imaginar-nos la sorpresa i l’emoció que devia sentir Casanova en aquell moment.

– Com ho heu dit això?

– Jo sempre li he dit sa nena, i també dic ses meus néts i ses meus bisnéts.

Sens dubte, un moment impagable. El llibre és ple de testimonis de persones que són una font de riquesa lingüística. Paga molt la pena de llegir-lo.

Suc d'imazalil

En l'etiqueta d'una bossa de taronges comprada a Mercadona es pot llegir : «Conservado con ceras Imazalil». L’imazalil és un fungicida amb què es tracten les taronges i altres fruites per a evitar que els fongs penetren a la pell. Això permet que es conserven durant més temps, en el llarg camí entre l’arbre i el consumidor. Les taronges que arriben al supermercat tractades amb imazalil i encerades són molt llustroses i lluentes, però segurament fa molts de dies que es van collir i, per tant, no són un producte gaire fresc.

A més, segons un estudi de la Universitat de Costa Rica, l’imazalil és tòxic per a l’home ja que ataca el sistema endocrí. La normativa obliga a avisar el consumidor de la presència d’aquests productes químics en la fruita.

Hem de recordar que en alguns supermercats, a més de taronges encerades i tractades amb fungicides, en podem trobar d’altres que potser no són tan atractives a la vista, però que són més naturals i més fresques.

Tresor cartogràfic de Catalunya

Dimarts es va presentar a l’Espai Vilaweb el Tresor Cartogràfic de Catalunya, una obra magna dirigida per Jordi Estruga, amb la col·laboració de l’historiador Jaume Sobrequés, i editada per l’Editorial Base, de l’editor Santiago Sobrequés. Es tracta de làmines que reprodueixen en edició facsímil 65 mapes de Catalunya dels segles XVII i XVIII. L’edició és de gran qualitat i els mapes són reproduïts a mida natural, és a dir que s’han respectat les dimensions originals dels mapes reproduïts.

La majoria d’aquesta mapes es van fer fora de Catalunya. D’alguns només se n’ha conservat un exemplar. Arreplegar-los no ha estat una tasca fàcil. Els autors han hagut d’anar, per exemple, a la Biblioteca Nacional de París i demanar-los que els deixessen el mapa per a poder-lo reproduir. En alguns casos, el mapa era tan gran que no s’ha trobat cap impremta a Catalunya capaç de reproduir-lo a mida natural i s’ha hagut de recórrer a impremtes de fora.

Molts dels mapes reproduïts provenen de la col·lecció particular de Jordi Estruga, que ha aplegat una de les més valuoses col·leccions privades de cartografia catalana.

Consultar aquests 65 mapes ordenats cronològicament permet descobrir-hi aspectes interessants, com per exemple que mapes de Catalunya fets molts d’anys després del Tractat dels Pirineus (1659) encara mostraven el país complet, amb els comtats del Rosselló i de la Cerdanya, la qual cosa demostra que a Europa encara es tenia consciència de la unitat de Catalunya al nord i al sud de la serra de l’Albera.

Els mapes es presenten en un estoig de grans dimensions i acompanyats d’un llibre on s’explica l’autor, la finalitat i la història de cada mapa. A causa de les característiques tan especials d’aquesta obra, de la qual s’han fet 998 exemplars numerats, el preu és poc assequible –més de 800 euros–, però l’editorial permet el pagament a terminis. I si no, sempre queda l'opció de consultar-la en una biblioteca, com ara la de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Segons el responsable de vendes d'Editorial Base, a hores d’ara ja se n’han venut uns 600 exemplars.

L’Editorial Base, que és una editorial especialitzada en llibres d’història, pensa destinar els beneficis obtinguts d’aquesta obra a finançar el seu pròxim projecte: la Història gràfica del 1714.

 

 

L'estany del parc de la Ciutadella

Continuo traient suc de l’excel·lent obra d’Alexandre Ribó Els bastiments menors catalans, ja comentada en aquest blog.



Faenes de neteja a l'estany de la Ciutadella

L’estany del parc de la Ciutadella, de Barcelona, ha canviat molt al llarg de la història. A mitan segle XX estava unit amb la cascada del mateix parc per un canal navegable que passava per davall de tres ponts i tenia una illeta a mitan camí. Al mig de l’estany hi havia una illa, l’illa de les Esfinxs, anomenada així perquè la seua costa era plena d’esfinxs, de la boca de les quals sortia un raig d’aigua.

El primer vaixell que va navegar per l’estany de la Ciutadella, segons Ribó, va ser un bot amb aires de clíper, que apareix fotografiat el 1902. En segon lloc, hi ha el bot elegant, fotografiat el 1906. A cada amura (la part externa del buc) hi duia un xicotet escut de Barcelona. Entre 1925 i 1932 per l’estany hi navegaven unes góndoles amb quatre bancs menades per gondolers. Els hidrocicles de dos bucs, en què el tripulant anava assegut com si anés amb bicicleta, van coexistir amb les góndoles. També hi ha constància de l’existència d’una canoa canadenca. Després de la Guerra Civil, apareixen els botets, que eren un bots rústics de tall català. Apareixen en una fotografia del 1951 en què encara es veuen els animals quimèrics de l’illa de les Esfinxs, però sense llançar aigua.

Les actuals llanxetes de plàstic

Actualment, les naus que solquen l’estany són llanxetes de plàstic de color verd, lletges i sense glamur. Creiem que l’Ajuntament hauria de fer que a l’estany hi tornessen a navegar naus elegants de fusta. La imatge turística de Barcelona hi guanyaria d’allò més.

Prospeccions d'hidrocarburs

ICV ha presentat una proposta de resolució al Parlament de Catalunya contra les prospeccions d’hidrocarburs davant de la costa catalana.

L’empresa Capricorn Spain ha obtingut el permís de l’Estat per a fer prospeccions en uns 11.500 km². El procediment consisteix a generar explosions amb un canó d’aire comprimit des d’un vaixell i captar el rebot dels colls al fons marí.

D’altra banda, el projecte Casablanca, de Repsol, estudia obrir nous pous a uns dèsset quilòmetres a l’est de les goles de l’Ebre, al rogle dels pous Lubina i Montanazo. Aquestes prospeccions es fan dins del corredor de migració dels cetacis. A més, se sumen a l’impacte negatiu del magatzem de gas del projecte Castor.

Compliment de la normativa en la venda de cítrics

La diputada Hortènsia Grau, que va ser professora a l’institut d’Alcanar durant uns quants anys, ha presentat una proposta de resolució al Parlament de Catalunya sobre el compliment de la normativa en la venda de cítrics.

La major part de les explotacions de cítrics a Catalunya es concentren al Montsià i el Baix Ebre. Només a Alcanar se’n conreen més de 8.000 hectàrees. El sector pateix una greu crisi a causa, entre altres raons, de la sobreproducció de clementines i de l’entrada de contingents de països tercers. Els pagesos es veuen obligats a vendre les clementines a 3-10 cèntims/kg, mentre que el cost de producció és d’uns 20 cèntims/kg. Tot i amb això, molta clementina no s’ha pogut vendre. Una gran part de la producció es destina a l’exportació i són les grans distribuïdores europees les que acaben fixant els preus de compra.

Aquesta proposta de resolució, que es fa ressò d’uns acords aprovats pel Ple de l’Ajuntament d’Alcanar l’1 de març de 2012, insta a penalitzar l’ús de productes reclam que fan les grans superfícies i a exercir el control duaner dels cítrics que vénen del Marroc i de Turquia. També demana que s’impulsen la utilització d’un contracte homologat de compravenda de cítrics i els mecanismes de control de les importacions per a que complisquen la normativa de comercialització de la Unió Europea i les condicions fitosanitàries.

Canvis en el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans

L’Institut d’Estudis Catalans ha fet pública la llista d’esmenes que s’han introduït en el Diccionari de la llengua catalana amb data del febrer del 2013. Moltes d’aquestes esmenes afecten les definicions de termes d’àmbits especialitzats, com els compostos químics i la nàutica. En aquest darrer camp, suposem que s’hi deuen haver tingut en compte les aportacions d’Alexandre Ribó, un gran coneixedor del vocabulari català de la navegació i del qual hem parlat adés en aquest mateix blog en fer la ressenya de la seua obra pòstuma.

S’hi introdueixen mots nous, com anxovat (‘que no té ventilació’), i gentilicis de la Catalunya Nord i de la zona castellanoparlant del País Valencià: ademusser, aiorí, ceretà, etc. Altres mots canvien de forma, com bloc  i blocaire, que ara són blog i bloguer.

Els noms que fins ara designaven els signes del zodíac ara passen a designar les persones que tenen aquest signe. S’entén que els signes zodiacals són noms propis i com a tals desapareixen del diccionari.

També hi ha algun canvi de preferències entre sinònims. Així, per exemple, s’ha invertit la remissió entre badaloc i badoc (‘flor masculina de la carabassera i d’altres cucurbitàcies’). Ara badaloc remet a badoc com a forma preferent i la definició s’ha ampliat incloent-hi el mangraner (‘flor masculina del magraner, de la carabassera i d’altres cucurbitàcies’) .

Un canvi que m’ha cridat l’atenció és que ara ja no s’arromanguen les calces, sinó els pantalons. En la definició de arromangar (‘Tirar amunt, replegant-les, les mànigues i, per extensió, les faldilles, les calces’), s’ha canviat “les calces” per “els pantalons”. No sabem si la raó d’aquest canvi és que les calces no es poden “tirar amunt”, sinó que en tot cas es tiren avall, i per tant, no s’acaben d’ajustar a la definició de arromangar, o bé és que s’ha pensat que els usuaris podrien confondre les calces amb les bragues (que en català nord-oriental s’anomenen calces). Les calces són una peça de vestir femenina que s’adapta al peu i a la cama fins més amunt del genoll (en català nord-oriental en diuen mitges). Encara que el més probable és que el sentit del mot calces que apareixia en la definició no fos el que hem indicat adés, sinó el de ‘pantalons”, sentit que ha caigut en desús i que justificaria l’esmena introduïda.

Plaga de conills

La revista Presència publica un reportatge sobre la plaga de conills que afecta el sud de Catalunya. Una de les zones més afectades és el Montsià, especialment els municipis de Santa Bàrbara i Masdenverge. Segons Joan Montesó, responsable de fauna d’Unió de Pagesos, un dels conreus més afectats són els cítrics. Els conills, que han trobat als tarongerals un hàbitat ideal, roseguen la soca dels tarongers fins a matar l’arbre. Hi ha finques on s’han hagut d’arrancar tots els arbres.

A les Terres de l’Ebre i del Sénia, s’ha permès d’utilitzar un tipus de trampa molt efectiva que caça el conill viu. Ara pareix que la superpoblació de conills en aquesta zona s’ha reduït a causa d’un brot de mixomatosi que n’ha matat molts.

Al terme d’Alcanar, segons les dades de la Direcció General de Medi Natural, la mitjana de conills capturats cada temporada del 2007 ençà és d’uns 0,34 per hectàrea. Aquesta quantitat és superior a la registrada als termes veïns d’Ulldecona i la Ràpita.

Un altre animal que provoca moltes destrosses és el porc senglar, que ataca els conreus de panís, les oliveres, les pataqueres, els ametlers, etc. Els conreus adobats amb fem atrauen especialment els senglars. Al terme d’Alcanar, per exemple, els senglars que baixen del Montsià es mengen els melons i fan malbé els melonars de la partida de la Martinenca.

Els bastiments menors catalans

Acaba de sortir publicat el llibre Els bastiments menors catalans de construcció artesanal del segle XX, d’Alexandre Ribó Golobart (Barcelona, 1942-2010). Ha estat editat per l’Institut d’Estudis Catalans.

Alexandre Ribó (imatge del llibre)

Alexandre Ribó era oficial de la marina mercant i geògraf. Va fer un màster en lexicografia i es va doctorar en ciències de la mar. Les seues dues passions eren la cultura marina i la llengua catalana. Al llarg de la seua vida, va anar arreplegant tota mena d’informació sobre les barques catalanes.  Va formar una extensa biblioteca particular i una impressionant col·lecció de postals de barques. Fruit de la seua recerca són les més de dues-centes mil fitxes amb informacions de tota mena sobre els bastiments (vaixells) catalans, fitxes manuals que va començar a fer quan encara no existien els ordinadors.

En l’obra (de més de 300 pàgines) explica els trets més característics de l’arquitectura naval catalana i classifica els bastiments segons el nom, la forma i la construcció. De cada un en dóna una descripció minuciosa.

Ribó fa servir un vocabulari amplíssim i precís. Molts dels mots que empra no apareixen al Diccionari de la llengua catalana. Són mots que l’autor ha arreplegat al llarg de la seua vida parlant amb mariners, mestres d’aixa, etc., i representen un autèntic tresor lexicogràfic. Ribó presta una atenció especial a les diferents denominacions catalanes i a l’etimologia, tenint en compte sobretot l’occità i l’italià.

Així, per exemple, en l’apartat que dedica a les xalupes, es queixa que el diccionari de Fabra i els altres diccionaris definisquen la xalupa «com si es tractés d’un bastiment català, i no de diferents bastiments exòtics». Ribó repassa el tractament lexicogràfic d’aquest terme des del Promtuario trilingüe, de Josep Broc (segle XVIII) fins al Diccionari etimològic de Coromines i conclou que «Fabra no va anar mai al moll per tal d’esbrinar què era una xalupa». Al seu pensament, es pot acceptar com a català el terme xalupa, però el que no es pot fer és acceptar que la xalupa siga un bastiment català.

Alexandre Ribó era un investigador apassionat i un patriota. La divisió territorial de Catalunya que empra en el seu llibre no és ni la de les províncies ni la de les comarques: Ribó divideix Catalunya en comtats i marquesats, la mateixa divisió territorial que fan servir nacions importants com el Regne Unit i Irlanda i que van adoptar els Estats Units i tot, malgrat que allà històricament no hi ha hagut mai ni comtes ni marquesos.

En conclusió, Els bastiments menors catalans... és una obra rigorosa i minuciosa que ens permetrà conèixer molt millor la història dels bastiments catalans i el ric vocabulari que s’hi relaciona.