dilluns, 18 de juliol del 2016

Encarregar o encomanar pollastres?

Ahir vaig demanar per telèfon un pollastre a l'ast a una botiga de menjar preparat de Barcelona. A l'hora acordada el vaig anar a cercar.
- Bon dia! Tinc un pollastre encomanat.
Vaig veure que el dependent somreia divertit i no entenia per què.
- Feia molt de temps que no sentia aquesta paraula.
- Quina?
- "Encomanat".
- Doncs, la veritat és que no n'era conscient, que fos una paraula estranya.
- No, no. Si està molt bé. És com "cargol" i  "tornillo", que tothom diu "tornillo" però que hauríem de dir "cargol".

No sé si la comparació que feia el dependent era adequada, perquè, en aquest cas, tan correcte és "encomanar" com "encarregar", però el fet que un mot que per a mi és d'allò més normal, com "encomanar", puga sorprendre a una persona de Barcelona em va fer reflexionar. Potser sí que és una paraula més d'aquestes que anem abandonant sense adonar-mo'n.

divendres, 18 de març del 2016

Models d'embarcacions catalanes dels segles XIX i XX


Al Consorci El Far, del port de Barcelona, s'ha fet una interessant exposició: «Models d'embarcacions de la costa catalana i de les illes Balears (XIX-XX)». S'hi han mostrat maquetes dels vaixells de vela que han navegat per la mar i els rius catalans. Les maquetes són fetes amb molta precisió i detallisme, i són els resultats d'uns estudis minuciosos dels seus autors.



Barques de pesca tradicionals


S'hi ha pogut veure, per exemple, un enginyós molí de riu, muntat sobre dos llaguts, que es feia servir a l'Ebre per a cercar sempre el punt del riu on hi havia el màxim corrent per a moure la roda. Els molins de riu depenien molt seguit de les variacions del cabal o de l’acumulació de sediments. Amb aquest sistema podien menejar el molí segons les necessitats de cada moment.

Molí de riu


També podem veure una reproducció d’una barca arrossera de Tortosa, la Garxal, que rep el nom d’un marjal que hi ha a l’esquerra del Delta.
Barca arrossera


Una altra embarcació tradicional de les goles de l’Ebre és la pontona. De pontonetes, més menudes que la pontona, també en navegaven per la badia dels Alfacs i pels espills d’aigua de Sòl de Riu, a Alcanar.
Pontona del Delta


I encara hi trobem una altra barca de les que es feien servir al delta de l’Ebre: la muleta.
Muleta

dilluns, 29 de febrer del 2016

Suport als pescadors de peix blau

El Grup Parlamentari de Catalunya Sí que es Pot ha presentat una proposta de resolució sobre el peix blau al Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre.

D'uns anys ençà, el nombre de captures de sardina i aladroc han minvat ostensiblement i les flotes de l'art tradicional d'encerclament corren perill de desaparèixer. El peix blau és un producte saludable i de proximitat que cal potenciar.

La proposta de resolució insta el Govern a encarregar estudis biològics sobre els factors que influeixen en la disminució de les captures, com ara el canvi climàtic, la desaparició de nutrients en les aportacions de l'Ebre o la minva del fitoplàncton. També demana el compliment estricte de la normativa pel que fa a la mida de les sàrcies, la potència lumínica i el desplaçament entre ports.


D'altra banda, Catalunya Sí que es Pot insta el Govern a articular, per mitjà de les confraries de pescadors,  ajuts econòmics i socials per als mariners i els patrons, i negociar, en el marc del Fons europeu marítim i pesquer 2014-2020, els ajuts als mariners forçosament aturats durant la veda, per a que no hagen d'utilitzar la prestació per desocupació.

dijous, 18 de febrer del 2016

La cuina de la Catalunya Nord


Els quaderns de cuina de la Julie és un programa francès de cuina en què una cuinera, la Julie, recorre l'Estat francès per a conèixer la gastronomia de cada territori. El canal Esport3 emet cada vesprada un capítol d'aquest programa. El de dilluns («Le pays catalan»), dedicat a la gastronomia de la Catalunya Nord, va ser força interessant per diversos aspectes.

La Julie observa com es fan les brunyetes



La presentadora comença explicant que «som a la regió del Llenguadoc-Rosselló, però compte!, que el Llenguadoc i el Rosselló són dues entitats culturals diferents. El Rosselló és, primer de tot, una terra catalana. S'hi parla el català. I es diu que som a la Catalunya Nord, per oposició a la Catalunya Sud, a Espanya, perquè no s'esborren vuit segles d'història comuna passant-hi ratlla». Una bona manera de començar el programa, sobretot tenint en compte que s'adreça en primer lloc a espectadors de l'Estat francès.

La Julie parla amb els pescadors d'anguiles de l'estany de Canet (Rosselló), amb els planteristes i productors de cítrics d'Eus (Conflent), amb Irene, una propietària d'una botiga de roba d'Argelers (Rosselló), amb un joier de Perpinyà (Rosselló) que treballa el granat, amb l'Eliana Tibaut, historiadora de la cuina catalana, etc.

A Eus parla amb un guia local, de 84 anys, originari de la Seu d'Urgell, del qual la Julie diu que «té un accent que tomba de cul». A Argelers parla amb la Irene, una mestressa de casa que li diu que pervé de la Catalunya Sud, a la qual cosa la Julie respon:
– Ah!, bé. D'Espanya, no? Quan véns aquí i no ets català, et costa d'entendre-ho.
– Hi ha els catalans del nord i els catalans del sud. És Catalunya –explica la Irene.
– Prou que m'ho havien explicat al meu primer viatge.

Més avant, la Julie afig:
– Em fa l'efecte que tota la cuina catalana, la del sud i la del nord, està molt impregnada d'una influència molt llunyana, sobretot medieval.

Tanmateix, la Julie dóna mostres de no acabar de comprendre la identitat de la Catalunya Nord quan diu: «Travessar Perpinyà és per a mi un viatge en el temps dels conqueridors espanyols». Mai no hi va haver conqueridors espanyols a Perpinyà. Simplement, Perpinyà era i és Catalunya.

Els plats 

Alguns dels plats que es cuinen en el programa són la bullinada d'anguila (amb crancs i pataca), la pintada amb poncir i llima, els molls amb cítrics i les brunyetes.

Els cítrics

A Eus, al peu del Canigó, la família Bachès hi ha plantat i desenvolupat més d'un miler de varietats de cítrics, que conrea en hivernacles. Hi tiren fem i damunt hi posen palla per a que, a pur de temps, se'n faça humus.

La Julie tasta els cítrics d'Eus


Hi tenen aranges de diferents anyades, sense collir-les dels arbres. Si les deixes a l'arbre, els àcids hi fan la seua faena i, quan les culls, hi apareix un producte gairebé cuit, confitat pel temps.
També hi conreen uns cítrics pareguts al cumquat que es mengen amb la pell i tot, a mos redó. I unes llimes que per dins són de color taronja i tenen perfum com de mandarina. I poncirs (o poncems) d'allò més grossos per a confitar.





dilluns, 8 de febrer del 2016

Aigua acabada de filtrar al restaurant


En alguns restaurants de Barcelona han començat a servir aigua filtrada al moment. La filtren, ans de servir-la, amb unes màquines que fan una tripla filtració. T'asseguren que aquesta aigua està més filtrada que la que comprem envasada.


A taula, l'aigua la serveixen en ampolles de vidre reomplibles. Sens dubte, un dels avantatges d'aquest sistema és que no es generen envasos de plàstic. És, per tant, molt beneficiós per al medi ambient.

L'ampolla reomplible, etiquetada en català, espanyol i anglès, du la marca de l'empresa subministradora. Hi diu que l'aigua filtrada al moment és millor perquè és aigua que no ha estat «transportada, emmagatzemada ni envasada». És cert que no ha estat envasada, però d'alguna manera s'ha hagut de portar fins al restaurant, on, segons que m'han dit, la tenen «emmagatzemada» en un tanc. Això sí, m'han jurat i perjurat que no és aigua de l'aixeta i, certament, des d'un punt de vista organolèptic, haig de dir que l'aigua té molt bon gust. També en serveixen amb gas.

Taronges de Sud-àfrica a Alcanar



Som en plena temporada de la collita de la taronja i som a Alcanar, un poble on la producció de cítrics és molt important. Doncs bé, en un supermercat d'Alcanar es venen taronges de Sud-àfrica, concretament de la varietat nàvel (vegeu la foto).



El poble està envoltat de tarongerals, però les taronges que es venen al supermercat han fet un llarguíssim viatge de milers de quilòmetres per a que els consumidors d'Alcanar en puguen comprar (s'entén que els consumidors que no són pagesos i no tenen tarongers propis). A més, es venen a 1,19 euros, un molt bon preu. No me'n puc fer raó!


Quin sentit té que a les cases canareves es mengen taronges de Sud-àfrica? És la globalització, clar! Però no trobeu que és absurd? Per què hem de menjar taronges de l'altre cap del món, quan en podríem menjar de quilòmetre 0, de fet, gairebé de metre 0?