Onomàstica de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant

Acaba d'aparèixer el llibre Onomàstica del terme municipal de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant, de Ferran Jové i Hortoneda, publicat per l'Institut d'Estudis Catalans dins la col·lecció «Treballs de l'Oficina d'Onomàstica». Es tracta d'un estudi molt complet dels noms propis (topònims i antropònims) documentats històricament al terme de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (Baix Camp). L'obra té 664 pàgines i conté diversos mapes de la zona estudiada.

El doctor Pere Navarro hi fa una breu introducció lingüística. El municipi de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant se situa just al límit entre el català occidental i el català oriental. Pel seu terme hi passen diverses de les isoglosses que es fan servir per a delimitar els dos blocs dialectals. El nucli de Vandellòs participa majoritàriament dels trets del català occidental, concretament del dialecte tortosí o occidental central, mentre que el nucli de l'Hospitalet de l'Infant s'inscriu bàsicament en el català oriental, concretament en el dialecte oriental central.

Així, tenim que els parlants de Vandellòs distingeixen els parells de vocals a/e i o/u en posició àtona, mentre que els de l'Hospitalet les neutralitzen. A Vandellòs fan els verbs incoatius amb -ix- (compartixo) i, en canvi, a l'Hospitalet els fan amb -eix- (comparteixo). Es pot dir, doncs, que la isoglossa que separa el català occidental i l'oriental passa ben bé pel mig del terme municipal.

Tanmateix, tots dos pobles comparteixen el lèxic propi del català occidental: tant a Vandellòs com a l'Hospitalet diuen cementeri i roig, per exemple. També comparteixen els mots que són comuns a les Terres de l'Ebre i del Sénia i al Camp de Tarragona, com ara abadia (rectoria), fadrí, fesol i romer. (Els exemples són els que dóna Pere Navarro.)

La llista de topònims ens permet d'observar les coincidències entre les designacions genèriques de lloc pròpies de Vandellòs i les de les Terres del Sénia. Així, veiem que a Vandellòs també empren sénia per a fer referència als trossos de terra en què hi ha una mota o sénia que permet traure l'aigua d'un pou: la sénia del Prudéncio, la sénia de cal Boter, etc. També hi trobem el terme sort aplicat a un tros de terra menut: la sort de ca l'Agustinet, les Sortetes, les Sorts, etc.

Com a la serra del Montsià, al terme de Vandellòs hi ha cocons (clots naturals amb aigua de pluja), com el cocó dels Adalacs, i racons, com el racó del Bosquet o el racó del Bou. Els racons de Vandellòs són descrits al llibre com a fondals, rases o valls. I els colls també poden ser turons: el collet de la Bassa Nova (indret enlairat), el coll de les Basses (part superior d'una partida), etc.

Així mateix, destaquem l'ús dels mots això i allò per a indicar una propietat d'algú: això de l'Agustinet, allò del Balfegó, etc. Observem que hi ha algunes diferències respecte a l'ús que se'n fa a les Terres del Sénia: el pronom pot ser això o allò (a les Terres del Sénia, només això), va seguit de la preposició de i s'aplica sobretot a propietats agrícoles (a les TS, a cases).

L'obra també arreplega els cognoms documentats històricament a Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant. Per exemple, respecte al cognom Sanxo (ortografiat Sancho), veiem que ja apareix documentat el 1672 en el Llibre de baptismes de Vandellòs, quan Josep Sancho «actuà de padrí». L'autor també ens informa que apareix anotat en els censos de començament del segle XX i que avui dia és corrent. Aquest cognom ha donat lloc a topònims com la font d'en Sanxo o el mas d'en Sanxo.

Un altre exemple és el del cognom Cras, més rar. El Llibre de baptismes en documenta un l'any 1726, fill de Batiste Cras i Rosa Cras i Gil, cònjuges de la vila d'Alcanar («del Cana»).

En definitiva, es tracta d'una obra d'onomàstica d'àmbit local molt completa i exhaustiva, d'un gran valor sens dubte per als habitants de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant, però que també pot atraure tots els qui s'interessen per la toponímia, l'antroponímia i, en general, l'estudi de la llengua catalana.

 

 

 

El Parlament demana l'aturada definitiva del projecte Castor

El dijous 21 de novembre es va debatre al Parlament de Catalunya una moció sobre el projecte Castor presentada per Iniciativa per Catalunya. A la sessió hi van assistir, entre d'altres, el regidor d'Agricultura i primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament d'Alcanar,  l'alcaldessa d'Ulldecona i membres de la Plataforma en Defensa de les Terres del Sénia.

Els membres de la Plataforma al Parlament. Foto: ACN.

 

Hortènsia Grau, d'Iniciativa, va defensar la moció i va fer avinent que les Corts Valencianes ja havien demanat el tancament del Castor i que ara ho feia el Parlament de Catalunya. També va recordar que Florentino Pérez, president d'ACS, encara insisteix que els terratrèmols no tenen relació amb la injecció de gas.

L'exalcadessa d'Ulldecona, Núria Ventura, va defensar les esmenes del Grup Socialista, una de les quals demana que es consideren els ajuntaments d'Alcanar, Ulldecona, la Ràpita i la Sénia i la Plataforma en Defensa de les Terres del Sénia com a part interessada en el procediment.

En nom de la CUP, el diputat Quim Arrufat va fer referència a l'especulació financera. El projecte Castor és finançat pel Banc Europeu d'Inversions (BEI), que té com a vicepresidenta l'exministra espanyola Magdalena Álvarez. El BEI va impulsar un crèdit sindicat amb dèneu bancs, que permet a Florentino Pérez fer una inversió a 25 anys per a finançar el projecte.

En acabat, la diputada ampostina de Convergència i Unió Annabel Marcos va destacar la ràpida resposta que havia donat el conseller d'Interior activant el pla Sismicat. Marcos va demanar responsabilitats al ministre Soria per la manca d'informació al Govern de Catalunya i va afegir que els 1.700 milions que s'hauran de pagar en cas de desmantellament no els haurien de pagar els ciutadans catalans.

El diputat d'Esquerra Republicana de Catalunya Lluís Salvador va dir que, davant d'aquest balafiament de recursos públics, en un país normal hi haurien dimissions i hi intervindria la justícia, mentre que aquí «la justícia, com a molt, va fer callar la boca a l'alcalde d'Alcanar, com ahir vam poder veure», en referència al fet que el dia abans la policia judicial havia entrat a l'Ajuntament d'Alcanar i s'havia endut a manta documentació arran d'una denúncia per irregularitats urbanístiques presentada per un militant de CiU. Salvador també va recordar que el projecte el va iniciar el 2007 el ministre d'Indústria socialista Joan Clos i que llavors ERC va ser l'única que hi va presentar al·legacions. La tramitació administrativa va estar plena de complicitats entre el govern socialista i Florentino Pérez, especialment amb la intervenció del secretari general d'Energia de l'Estat, Ignasi Nieto.

Finalment, la moció que demana l'aturada definitiva i permanent del projecte Castor va ser aprovada per unanimitat.

Si voleu més informació des d'un punt de vista científic sobre les causes dels terratrèmols provocats pel Castor, us recomano l'entrevista a la geòloga Meritxell Beltran que publica el Butlletí Informatiu d'Alcanar del mes de novembre.

Oli del Montsià: cooperativa Acomont

El setmanari L’Econòmic dedica un reportatge a la cooperativa d’oli del Montsià Acomont. Aquesta cooperativa, que dóna faena a 14 treballadors, és el resultat de la unió de les cooperatives d’Ulldecona, la Galera, Santa Bàrbara, Mas de Barberans i Camarles.

Acomont ven al mercat català i a la Xina, Califòrnia i Colòmbia. Té un miler de socis i produeix uns 5 milions de quilos d’olives cada any, tot i que enguany la producció serà la meitat per culpa de la sequera i de la mosca de l’oliva, les picades de la qual han proliferat per la calor que ha fet durant la tardor. A més, les retallades pressupostàries de la Generalitat han provocat una reducció dels tractaments aeris contra la mosca que es fan cada any, que han passat de tres a un.

Acomont envasa l’oli amb les marques Acomont (oli verge i extra verge), Ilercavònia (DO Baix Ebre i Montsià), Bancals (olis varietals) i Mil Tardors (oli provinent de 1.500 oliveres mil·lenàries). Els olis varietals es fan olives de les varietats sevillenca, morruda i farga.

 

L’oli s’envasa a la planta d’Ulldecona, construïda el 2008, que ocupa 800 m² i té una capacitat de producció de 900 litres per hora.

 

Planta d'Acomont a Ulldecona

Els productes d’Acomont es poden comprar des del seu web. Per exemple, una caixa de tres garrafes de 5 litres d’oli verge extra costa uns 81 € (IVA inclòs).

Casanova en directe

En un acte emmarcat en la Commemoració del Tricentenari del 1714 que s'havia organitzat a la Casa Elizalde, de Barcelona, el públic s'ha trobat de cop traslladat al dia 3 de setembre de 1714. Quan el presentador de l'acte tot just havia començat a parlar de la Guerra de Successió, han irromput a la sala Rafael Casanova, conseller en cap de Barcelona, i Mateu Hereu, soldat del gremi de barbers cirurgians. Davant d'aquesta distorsió de l'eix espai-temps, la sorpresa ha estat generalitzada tant entre el públic del segle XXI com entre Casanova i Hereu, que de sobte s'han trobat envoltats de gent estranyament «vestida de Carnestoltes».

Rafael Casanova i el soldat Hereu

 

Afortunadament, l'acte s'ha pogut reconduir i s'ha convertit en una mena de conferència de premsa en què el conseller en cap de Barcelona i el seu soldat han explicat quina era la situació de la defensa de Barcelona en data del 3 de setembre de 1714. Situació molt crítica, per cert.

Aquest és el punt de partida d'una interessant proposta de teatre de xicotet format que dilluns es va estrenar a la Casa Elizalde i que recorrerà els diversos centres cívics de Barcelona.

El públic té l'oportunitat de formular directament als personatges històrics tota mena de qüestions: com s'ho fan per a resistir?, fins quan creuen que podran resistir?, què menja la població?, tenen aigua?, per què van vestits amb aquesta roba?, què és la Junta de Braços?, què és la Coronela?, etc. De tant en tant se sent alguna bomba llançada per les tropes borbòniques.

Els actors saludant al final de l'espectacle

 

L'espectacle, que du el nom de Casanova en directe i és dirigit per Oriol Broggi, combina la divulgació històrica amb l'humor. I a més, és debades.

Lectures recomanades: A cavall de la utopia

 

Aquesta obra es va publicar fa dotze anys: al desembre del 2001. Tanmateix, encara es pot trobar amb facilitat. Es pot comprar al web de l’editorial Cossetània per 21 euros.

L’autor és Ramon Puig Puigcerver (Vinaròs, 1944). És doctor en història per la Universitat de València i va ser un destacat sindicalista. És autor també de Els corcs de la Restauració (1876-1923).

A cavall de la utopia és la biografia d’Esteve Fibla des del seu naixement (Alcanar, 1905) fins a la fi de la Guerra Civil Espanyola. L’autor va arreplegar a manta informació per a escriure el llibre, amb entrevistes al mateix Esteve Fibla i a moltes de les persones que el van conèixer i el van tractar.

Esteve Fibla era un home sense estudis, fill d’una humil família pagesa d’Alcanar, els Bertolos, que de ben jove es va interessar per la situació política i per la lluita de classes. Aquest interès el va dur a militar al Partit Comunista de Catalunya, que posteriorment es va integrar al PSUC. Fibla va demostrar una gran capacitat de treball i d’organització, cosa que li va fer tindre un paper destacat des del PCC i el PSUC en els temps convulsos que li van tocar viure, especialment durant els primers anys de la República i durant la Guerra Civil. Va demostrar que, per damunt de la fidelitat a la ideologia comunista, era sobretot un humanista amb un gran sentit de la justícia.

Podríem dir que l’obra, a l’encop que una biografia d’un personatge, és un llibre d’història del període 1905-1939 amb dos nivells superposats: la història local (d’Alcanar i, en part, de Reus) i la història de Catalunya i de l’Estat. La vida d’Esteve Fibla és el nexe entre l’una i l’altra. Ell viu en primera persona els esdeveniments polítics més rellevants: la proclamació de la República Catalana el 14 d’abril de 1934 des de la plaça de Sant Jaume, l’esclat del moviment revolucionari, la reorganització de la Generalitat republicana, la batalla de l’Ebre des del front, etc.

Un altre dels valors destacables del llibre, que té 440 pàgines, són les fotografies. Moltes corresponen a l'arreplega que va fer Jacint Bort i es van publicar en la secció "Regirant la calaixera" del Butlletí Informatiu d'Alcanar. D'altres han estat cedides per diversos particulars. Són imatges de persones i llocs d'Alcanar datades a la primera meitat del segle XX.

Ramon Puig empelta la història de reflexions teòriques sobre l’estalinisme, l’anarquisme, el col·lectivisme i els errors dels uns i dels altres que van dur al fracàs del moviment revolucionari i de la mateixa República.
 

Proposta de tancament definitiu del magatzem submarí de gas

Iniciativa per Catalunya ha presentat al Parlament una proposta de resolució en què demana el tancament definitiu del magatzem de gas del projecte Castor. La proposta recorda la repetició de moviments sísmics que s'han produït davant de la costa d'Alcanar. La injeció de gas ha despertat la falla d'Amposta i altres falles menors i els geòlegs no poden preveure si es tornaran a produir terratrèmols quan s'hi injecte gas o se n'extrague.

Tot i que està situat fora del Principat de Catalunya, el complex del Castor afecta les costes d'Alcanar i les goles de l'Ebre. Per això, Iniciativa demana el desmantellament progressiu del magatzem submarí, del gasoducte i de la planta terrestre. Així mateix, la proposta de resolució insta el Govern de Catalunya a reclamar al Govern de l'Estat que depure responsabilitats i que el cost del tancament no se sufrague amb diners públics.

El projecte Castor, al Parlament

En la sessió de control al Govern que ha tingut lloc avui al Parlament, diversos diputats han formulat preguntes referides al projecte Castor.

El diputat d'ERC Lluís Salvadó ha recordat que la petroliera Shell va tardar setze anys a buidar els pous d'hidrocarburs que avui es volen omplir en pocs mesos. Ha afegit que «els ciutadans de les Terres de l'Ebre i del Sénia demanem al nostre Govern que mos empare i que treballe per a que el projecte Castor no torne a funcionar mai més».

Per la seua banda, la diputada de CiU Annabel Marcos ha fet avinent que ja fa més de dos anys que l'Observatori de l'Ebre havia advertit del risc de terratrèmols per les injeccions de gas. És significatiu que ara s'haja arribart a 4,3 graus de l'escala de Richter, quan des de l'any 1930 no s'havien registrat sismes superiors a 2, 9 graus. Marcos ha informat que avui mateix l'Ajuntament d'Alcanar fa un ple extraordinari sobre aquesta qüestió i que dos regidors canareus eren presents al Saló de Sessions del Parlament. Així mateix, la diputada ha comunicat que el senador tortosí Ferran Bel ha denunciat al Senat que els alcaldes dels municipis catalans afectats no haguessen estat convidats a la reunió convocada pel ministre espanyol d'Indústria.

Mosques de l'olivera transgèniques

Iniciativa per Catalunya Verds ha presentat al Parlament una proposta de resolució per a impedir que s'alliberen mosques de l'olivera transgèniques.

La mosca de l'olivera és una plaga que afecta els vilars del sud de Catalunya. L'insecte pica l'oliva per a pondre-hi els ous. La larva naix i creix dins de l'oliva i la fa malbé.

L'empresa britànica Oxitec ha demanat autorització per a fer un assaig de camp d'alliberament de mosques transgèniques amb l'objectiu de fer-les servir contra les mosques de l'olivera naturals. Si s'autoritzés, aquesta seria la primera vegada que s'alliberen animals transgènics a Europa.

Oxitec proposa de fer l'assaig en 48 oliveres en una àrea de 1.500 m² d'una finca situada en un lloc no concretat del sud de Catalunya. Les oliveres es taparien amb sàrsies i s'hi alliberarien mosques mascle desenvolupades per l'empresa. L'experiment té una durada prevista de tres mesos.

Segons ICV-EUiA, la sol·licitud d'Oxitec no inclou cap pla per a avaluar la bioseguretat de l'experiment. Per això, demanen que se li denegue l'autorització.

Microsismes i taques fosques a Alcanar

La diputada al Parlament de Catalunya Hortènsia Grau ha presentat una pregunta al Govern sobre els microsismes que s'han detectat davant de la costa d'Alcanar.

Del 9 de setembre ençà, l'Observatori de l'Ebre ha detectat més de setanta microsismes, alguns dels quals de fins a 2,8 graus en l'escala de Richter, a uns 20 km mar endins, en la zona on hi ha el magatzem de gas subterrani del projecte Castor. També han aparegut unes taques fosques davant de la costa d'Alcanar.

Grau pregunta quina informació té el Govern d'aquests fets i per què no n'ha informat l'Ajuntament d'Alcanar i els altres ajuntaments afectats. L'empresa Escal UGS va informar directament els ajuntaments de Vinaròs, Benicarló i Peníscola en una reunió a la qual no va ser convocat l'Ajuntament d'Alcanar.

La diputada també pregunta sobre la manera com els microsismes afecten l'ecosistema marí, la pesca i la ruta dels cetacis de la Mediterrània. Grau recorda que la Plataforma en Defensa de les Terres del Sénia ja va denunciar la manca d'estudis sobre els efectes geològics que podia provocar l'activitat de l'empresa Escal UGS.

Segons la diputada Hortènsia Grau, podria passar que s'extragués una part del gas coixí, amb el qual també sortiria petroli, que empastraria les parets de la roca. Cada vegada que es buiden o s'òmpliguen els vuit pous marins connectats, sortirà aquest petroli, que té un alt contingut en sofre. Per a poder depurar el gas, els cremadors hauran de cremar el petroli. Aquesta combustió afavoreix l'efecte hivernacle i produeix pluja àcida amb diòxids de sofre, carboni i nitrogen, monòxids de carboni i nitrogen, metà, sulfurs, etc.

Finalment, atès que la costa d'Alcanar és dins de l'àrea d'afectació de l'activitat d'Escal UGS, Grau pregunta si l'empresa ha informat el Govern de Catalunya dels seus plans, dels estudis de seguretat i d'impacte ambiental i de les mesures preventives i de control. Ens temem molt que no ha estat així.

Cadena humana per la independència a l’Haia

El dissabte 7 de setembre es va fer a la ciutat holandesa de l’Haia una cadena humana per la independència. Unes tres-centes persones, entre residents a Holanda i turistes, es van aplegar davant de la seu del Tribunal Internacional de Justícia de l’Haia, un lloc emblemàtic.

El Tribunal Internacional de Justícia

La concentració d’estelades cridava l’atenció de les persones que passaven per allí. La gent dels tramvies mirava encuriosida els participants de la cadena que cridaven «In-inde-independència». Una senyora va aturar la motocicleta per a demanar pel motiu de la cadena humana. Li vam explicar que es tractava d’una manifestació per la independència de Catalunya. La senyora va dir que ens donava tot el seu suport i que tots els pobles tenien «dret a ser lliures». Llàstima que a Espanya no tothom ho veja així.

Un tram de la cadena humana

Entre els participants se sentia parlar el neerlandès. Es tractava d’holandesos i holandeses casats amb catalans i catalanes, que havien vengut amb les seues famílies.

La convocatòria va ser un èxit i va aportar un granet de sorra més a la internacionalització del procés sobiranista.

També es va fer una asseguda

La Via Catalana a Campclar (Tarragona)

La Via Catalana ha estat un èxit. Des de Vinaròs i Alcanar fins al Pertús, més d’1.600.000 persones es van donar les mans per a mostrar al món la voluntat de llibertat de Catalunya.

Un dels trams més difícils és el que passava pel barrí tarragoní de Campclar. La carretera on es feia la Via passa just per davant de la Petroquímica de Tarragona, un ambient inhòspit i poc agradable. Així i tot, el tram es va omplir sense gaires dificultats. Dos autocars vinguts de Barcelona van reforçar el tram. Això sí, no es van poder fer rengs addicionals com en altres llocs.

Ambient festiu amb els fumerals de la Petroquímica al fons

A les finestres dels blocs d’edificis les estelades i senyeres eren escasses: en vaig comptar unes quatre o cinc. També hi havia alguna bandera espanyola.

Ni el cel  negre ni les torres elèctriques amenaçadores van dissuadir els participants

En una plaça, uns xiquets del barri miraven amb curiositat la invasió de forasters amb samarretes grogues i estelades. Els quatre o cinc bars de la zona que eren oberts van fer l’agost. Es van omplir de samarretes grogues que havien arribat a l’hora de dinar per a evitar els problemes de circulació. En un bar, un individu assegut a la barra intentava provocar els qui estaven dinant cridant coses sense gaire trellat: «Con el paro que hay y se gastan el dinero en autocares para traer gente aquí», «Como saben que aquí somos castellanos tienen que traer gente de fuera para llenar». Ningú no va respondre a les seues provocacions. Al final, l’amo del bar el va convidar a marxar. Entre els participants a la cadena se sentia molta gent parlant en castellà.

Campclar es va vestir de groc

Cadena humana per la independència a Gràcia

Els participants, una vegada acabada la cadena

Ahir es va fer al barri de Gràcia de Barcelona una cadena humana per la independència. La cadena, que vol ser un assaig per a la Via Catalana de l’Onze de Setembre, va aplegar milers de persones, que van enllaçar diverses places de la vila de Gràcia, en el marc de la Festa Major, davant de la sorpresa i curiositat de molts de turistes. Unes turistes japoneses es pensaven que la cadena tenia per objectiu impedir el pas a l’establiment del carrer Gran de Gràcia que tenien davant i preguntaven quin era el motiu del boicot. Els participants els van explicar que la cadena no era contra cap botiga, sinó per la independència de Catalunya.

Un dels punts de concentració van ser els Jardinets de Gràcia, davant de la Casa Fuster, edifici modernista de Lluís Domènech i Montaner que alberga un hotel de luxe (vegeu la fotografia).

La cadena humana davant de la Casa Fuster

S'ha mort el fotògraf Oriol Maspons

Vaig conèixer Oriol Maspons, el fotògraf de la gauche divine, fa uns dotze anys al Palau Robert, de Barcelona. Hi feien una presentació de la cuina del Montsià que incloïa una xarrada amb unes cuineres no professionals i una exposició amb fotografies de la comarca fetes per Maspons.

Ens va presentar una amiga comuna. Quan va saber que jo era filòleg, va començar a exposar-me les seues idees sobre el model de llengua estàndard. Es queixava que el model que s’havia imposat als mitjans de comunicació era, segons ell, pagès. Em va molestar que fes servir despectivament el terme pagès, com si una cosa pogués ser rebutjable pel simple fet de ser pagesa. A part que era absolutament fals que els mitjans de comunicació empressen un model de llengua pagès; més aviat era al contrari: feien (i fan) servir majoritàriament un model molt barceloní.

Entre altres exemples, recordo que em va dir que trobava que el mot got era pagesot i que era preferible usar la forma vas, que, al seu pensament, era molt més moderna. Li vaig intentar fer entendre que un got i un vas eren coses diferents, que un vas podia ser qualsevol tipus de recipient destinat a contenir líquids: un got, un porró, una engerra, un pitxer o, fins i tot, els vasos sanguinis. Però no hi va haver manera. Em va fer la impressió que era un home acostumat a tenir sempre la raó, fins i tot en matèries que no dominava. Em va quedar clar que la gauche divine mai no bevia amb gots.

Per cert, les fotografies de l’exposició no estaven gens malament.

Passejades agradables: el turó de la Rovira

El turó de la Rovira és un rogle de Barcelona apartat dels turistes i de la massificació. Al capdamunt hi ha l’espai de les bateries antiaèries que es van fer servir contra els avions italians durant la Guerra Civil Espanyola. Després, durant la postguerra, aquestes construccions militars van ser reconvertides en barraques on vivien els immigrants espanyols.

Vista de Barcelona, amb el carrer de Castillejos al mig

 Avui dia, aquest rogle poc conegut és un mirador que ofereix unes vistes espectaculars damunt de la ciutat. El visitant hi pot contemplar, en una volta de 360º, des dels Tres Fumerals del Besòs fins al port, Montjuïc i l’aeroport, i per darrere, els barris que queden entre el turó de la Rovira i Collserola.

Plafó a l'entrada de l'espai

 

A part de les vistes, l’espai mereix una visita per ell mateix. Hi podem veure les restes de les defenses antiaèries, encara amb els caragols de ferro on es collaven les bateries. Podem observar com algunes d’aquestes construccions van ser reconvertides en habitatges precaris pels immigrants espanyols: queden restes de terres enrajolats i de parets de dutxa emmanisades. Aquestes barraques van formar el que es va conèixer com a Barri dels Canons.

El Museu d’Història de Barcelona hi ha instal·lat plafons informatius amb plànols de les instal·lacions militars i amb fotografies de la postguerra que mostren la vida quotidiana dels veïns del Barri dels Canons. Al cim també hi trobem el depòsit d’aigua del Carmel.

 

Un plafó davall d'una figuera de pala

És molt recomanable d’anar-hi al tardet. Hi ha gent que s’hi endú entrepans i beguda i s’asseuen a contemplar com la nit cau i la ciutat s’il·lumina. Les vistes nocturnes de la ciutat, del cim del turó estant, són increïbles.
 

El turó de la Rovira ofereix també atractius naturals. L’arbre predominant és el pi, però hi abunden també les figueres de pala i les atzavares.

 

Accés

Per a arribar-hi, es pot agafar el metro fins a la parada del Carmel (L5). Després s’ha d’agafar el minibús 119, que us muntarà fins a la plaça de la Mitja Lluna, des d’on surt el carrer de Labèrnia. Seguiu-lo i, en cinc minuts, fareu cap al cim del turó. El tram final del carrer és un caminet emporlanat i estret que de nit s’il·lumina amb llums situats arran de terra.

La Sagrada Família del turó estant

 

Figueres de pala i pins

Ah!, per a qui no ho sàpiga, el carrer de Labèrnia està dedicat al lexicògraf i gramàtic de Traiguera (Baix Maestrat) Pere Labèrnia i Esteller, autor del famós Diccionari de la llengua catalana amb la correspondència castellana i llatina (1839), que va ser la base de molts de diccionaris posteriors.

Viu Espriu: Espriu al cementeri

En el marc de la celebració de l’Any Espriu, el cementeri de Sant Andreu (Barcelona) va acollir l’espectacle Viu Espriu, amb l’actuació de la cantant Llúcia Vives i de l’actriu Sílvia Bel, acompanyades dels músics Carles Beltran, Ernesto Briceño (violí), Lautaro Rosas i Joan Miró.

Sílvia Bel

El lloc triat per a l’ocasió era original i adequat a la temàtica de bona part dels poemes interpretats, que parlaven de la mort i dels cementeris. Però l’hora escollida, les sis de la vesprada, no era la més encertada, perquè en aquella hora el sol picava de valent sobre els espectadors. L’organització va repartir ampolletes d’aigua entre els assistents. És un detall a agrair. Llàstima que no fos fresca. També van regalar ventalls amb publicitat de l’empresa Cementiris de Barcelona. La gent els feia servir de para-sol.

També van aguantar estoicament la calor i el sol les dues intèrprets. En total, Llúcia Vives i Sílvia Bel van cantar o recitar 29 poemes o fragments de poemes. Van començar amb «M’han demanat que parli de la meva Europa», de l’obra Per a la bona gent. En reprodueixo el fragment en què Espriu descriu amb gran bellesa les fites del seu país (les palmeres d’Elx, les maresmes de Salses, les terres de la Franja i l’Alguer):

Unes palmeres que amb els ulls closos
miro sempre immòbils sota l’oreig
tanquen el meu país pel migjorn.
Pel nord, unes maresmes. I a posta de sol
hi ha unes altres terres que anuncien el desert,
les nobles, agostades, espirituals terres germanes
que jo estimo tant.
Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,
però una mateixa llengua és encara
parlada a banda i banda,
i en unes clares illes endinsades en el mar antic,
i en una contrada també insular, més llunyana,
que avui pertany a un tercer poder.

Llúcia Vives i Carles Beltran

Entre els altres poemes amb què Sílvia Bel i Llúcia Vives van delectar el públic destaquem «El meu poble i jo», «A vegades és necessari i forçós» i «La Princesa del Iang-Tsè» (de Les cançons d’Ariadna), adaptada amb música tradicional catalana per Carles Beltran, que va ser molt aplaudida i que va servir també per al bis reclamat pel públic.

Desitgem que aquesta experiència es repetisca per altres llocs dels Països Catalans i que l’organització prenga nota de les mancances esmentades.

 

Cantants i músics al final del recital

 

La Via Verda no arribarà fins a les Cases d'Alcanar

En resposta a una pregunta de la diputada Hortènsia Grau, el 18 de juny el Govern ha informat que el projecte de via verda no arribarà fins a les Cases d'Alcanar, sinó que s'acabarà a la Ràpita. Segons el conseller de Territori i Sostenibilitat, l'essència del projecte vol aprofitar el patrimoni ferroviari que ha quedat en desús «per a convertir-lo en una infraestructura ciclista d'un gran valor social, turístic i ambiental». Atès que l'antic ferrocarril arribava fins a la Ràpita, el Govern no considera oportú perllongar la Via Verda fins a les Cases.

Realment, ens pareix que l'argument adduït pel Govern és molt poc consistent. Que l'antic ferrocarril només arribés fins a la Ràpita no pareix una raó de pes per a no allargar la Via Verda una mica més enllà, tenint en compte que el tram entre la Ràpita i les Cases també pot tenir «un gran valor social, turístic i ambiental».

II Jornades del Llangostí a Alcanar

Del 7 al 23 de juny se celebren a Alcanar les II Jornades Gastronòmiques del Llangostí. Llangostí és la manera com s'anomena aquest crustaci a les Terres de l'Ebre i del Sénia i al País Valencià. Són de la mateixa família els mots llangosta, que s'usa per a anomenar un altre crustaci paregut al llangostí però més gran, i llangosto, que fa referència a un insecte saltador. Aixumara les plagues fossen de llangostes, i no de llangostos!

Doncs bé, quinze restaurants canareus participen en aquestes jornades, en les quals es poden tastar els saborosos llangostins d'Alcanar cuinats de maneres molt diverses. Podem tastar les croquetes de verdura amb llangostins i abadejo del restaurant Chaparral, l'arròs a banda amb llangostins i calamarsons de Can Manel o un bon rom a la planxa farcit de llangostins al Tancat de Codorniu.

El Restaurant L'Esquella d'en Gaudí ofereix un viatge llangostiner per sis països, de Catalunya a la Xina, per a que puguem assaborir els llangostins cuinats d'acord amb la tradició culinària de cada cultura.

Hi ha menús que inclouen monets. Els monets són llangostins xicotets que, per la seua mida, no entren als circuits comercials, però que són molt apreciats a la costa dels Tarongers. En podem menjar al vapor al Restaurant Mar de Faiges o saltats al Racó de Jesús.

A més de llangostins i monets, els menús inclouen altres especialitats. Per posar alguns exemples: a Can Manel els entrants són aladroc i polp cuinats a l'estil de la casa; al Restaurant La Bocana, grúmols a la marinera i canyuts, i al Restaurant La Marinada, culleretes de polp a la gallega i amb allioli.

Entre els llevants de taula destaquem la sofisticació del sorbet de maduixes i tomaques amb crema de romer i coulis d'alfàbega que ofereix el Taller de Cuina Carmen Guillemot.

Es tracta, doncs, d'una bona oportunitat per a assaborir els llangostins, el marisc i la cuina marinera d'Alcanar.

Cademar: musclos de les Cases d'Alcanar

La revista L’Econòmic publica un article sobre l’empresa Cademar, dedicada a la producció i comercialització de musclos. Cademar té una depuradora amb venda directa al públic a la corba del Bou de la N-340, a Alcanar.

L’empresa ha instal·lat tres vivers surants a mar oberta, davant de les Cases. Cada un té 3.600 metres de llargada i està fixat amb un bloc de formigó de 7 tones a cada cap. A mar oberta han de posar proteccions corda per corda, però les moixarres els les trenquen. Això fa que la producció (uns 40.000 kg anuals) no siga tan alta com a la badia del Fangar, on, a causa de la poca fondària, hi ha menys depredadors. A més, a mar oberta els musclos creixen més a espaiet.

Cademar, que dóna faena a 23 treballadors, participa en un projecte per a cultivar grúmols a les goles de l’Ebre. També té el projecte d’oferir visites guiades a la musclera.

Olla de cardets amb gambes i sépia

La revista Alcanar inclou una secció titulada «Parem taula», per mitjà de la qual recupera plats de la cuina tradicional canareva. El número de maig publica una recepta de l’olla de cardets, fesols i arròs amb galeres i sépia. Es tracta d’una reinterpretació de la tradicional olla de cardets, a càrrec de Mamen Gil, propietària, juntament amb Philippe Guillemot, del restaurant Taller de Cuina Carmen Guillemot. Dissortadament, el web del restaurant no inclou una versió en la llengua d’Alcanar.

L’olla de cardets és un plat típic de la cuina canareva d’hivern. L’ingredient principal, el cardet, és una verdura que s’obté d’una espècie de carxofera. Els cardets són les fulles tendres d’aquesta carxofera, de les quals s’aprofita el tronxo. La varietat de cardets més apreciada a Alcanar és l’anomenat cardet de la cadeneta. Es tracta d’un cardet que té el tronxo formant una mena d’escaleta o cadeneta, a diferència de les altres varietats, que tenen el tronxo llis.

Els cardets de la cadeneta es comencen a collir a l’octubre, quan són tendres. A partir del desembre se’n cullen les carxofes.

L’olla de cardets es feia tradicionalment amb cardets, pataques, fesols, un tall de cansalada i un os de pernil. A vegades s’hi ficava una botifarra de ceba. Al final s’hi afegia arròs o fideus foradats.

Hem seguit la recepta de Mamen Gil, que reformula la recepta tradicional incorporant-hi galeres i sépia. Com que ara no és temps de cardets ni de galeres, hem fet servir cardets en conserva i hem substituït les galeres per gambes. Reproduïm tot seguit la recepta publicada per la revista Alcanar, amb les adaptacions que hi hem fet.

Olla de cardets amb gambes i sépia

Els cardets cuits i tallats

Ingredients: cardets cuits en conserva, bledes, fesols cuits, arròs, gambes, sépia, alls, ceba, porros, tomaca, brins de safrà, oli i sal d’herbes.

 

Preparació:

1.     Escaldem els cardets en aigua i sal.

2.    Saltem les gambes amb oli.

3.     En una cassola, fem un sofregit amb l’oli de coure les gambes, els brins de safrà i els alls, la ceba i els porros picats. Cap al final hi afegim la tomaca picada i la sal d’herbes.

4.     Una vegada tenim el sofregit ben confitat, hi afegim aigua i coem les bledes. En acabat, hi afegim els cardets i els fesols que ja tenim cuits.



La cassola de cardets

5.     En un cassó a part, daurem un parell d’alls pelats i tallats, la sépia trossejada i, finalment, hi tirem l’arròs.

6.     Pelem les gambes i les afegim a la cassola.

7.     Una vegada l’arròs estiga cuit, ja es pot servir.