Els parlars del Pirineu, d’Eugeni Casanova

Acabo de llegir amb fruïció Els parlars del Pirineu (Pagès Editors, 2012), subtitulat Un viatge lingüístic per totes les valls del sud de la serralada, del periodista i filòsof Eugeni Casanova (Lleida, 1958). Casanova recorre tot el vessant sud del Pirineu, des del cap de Roses fins al cap d’Higer, entrevistant les persones més grans dels pobles més amagats de les valls més recòndites per a trobar sien els darrers vestigis d’un fenomen lingüístic (com l’article salat) sien els darrers parlants d’una llengua moribunda (com l’aragonès).

L’obra té una introducció («El viatge de les llengües») i set capítols, dedicats al català de la costa, al català septentrional de transició al rossellonès, al català occidental pirinenc, al benasquès, a l’aragonès (dos capítols) i al basc.

Casanova comença el recorregut a Arenys de Mar i va muntant per la costa fins a Cadaqués amb l’objectiu d’esbrinar si l’article salat (es, sa) encara és viu. La toponímia (Sant Joan Despí, Collserola...) demostra que a la Catalunya Vella s’havia salat a tot arreu, però a poc a poc l’article literari (el, la) s’ha anat imposant. A Barcelona pareix que es va salar fins al segle XVI.

El poble més meridional on Casanova troba un parlant que encara sala és Blanes: es tracta d’un pescador nascut el 1937. A Lloret es poden trobar alguns parlants que encara el fan servir. A Tossa encara és possible de sentir-lo al carrer. Una dona de 92 anys diu que «abantes salava tothom, però ara ja parlen fi». Continuant cap al nord, a Sant Feliu de Guíxols queden tres germans pescadors que salen: el més jove té (en el moment en què Casanova hi parla) 87 anys. El germà gran, de 93 anys, és l’únic que sala sempre. El més menut només ho fa en família.

L’article salat solament perviu ran de costa, però en pobles de segona línia de mar, com Santa Cristina d’Aro, encara hi ha el record dels vells que als anys quaranta i cinquanta salaven. Ara ja no hi queda ningú que ho faça.

Casanova continua arreplegant testimonis. A Calonge hi troba un pagès de 69 anys que explica que ell havia salat, però que va deixar de fer-ho als anys seixanta: «no en vaig ser conscient, però tothom ho va deixar de fer». Un dels reductes més importants del parlar salat és Begur. «Begur, es teu poble», diu l’eslògan municipal. Queden una quinzena de saladors. Més cap a la costa, a Masos de Pals, encara hi ha una dona gran que sala.

Finalment, Casanova arriba a Cadaqués, el poble on l’article salat manté més vitalitat. La xica que ven les entrades de la casa de Dalí a Portlligat fa servir l’article. És interessant el seu testimoni. Diu que t’ho has de proposar molt per a no abandonar-lo. Ella el feia servir a casa però no amb els forasters. Son pare li deia: «Sembla que no siguis de Cadaqués». Al final va decidir d’emprar-lo sempre.

Després de Cadaqués el rastre de l’article salat desapareix. Casanova continua recorrent la Costa Brava i ens dóna dades molt interessants, com ara que a Palamós s’hi va establir una colònia molt important de pescadors caleros (de l’Ametlla de Mar). Arriba fins a la Vajol, el poble més alt de l’Empordà i s’allunya de la mar, terra endins. A cada poble parla amb la gent gran i pren nota dels mots i expressions que diuen. Passa pel Pla de l’Estany i arriba a la Garrotxa. Recorda que a Olot l’article salat es feia encara a la segona meitat del segle XIX i decideix provar sort i demanar a una masovera d’un mas isolat del coll de Santa Magdalena, nascuda el 1939, si ha sentit mai l’article salat, però no li sona de res.

Abandonada ja tota esperança de retrobar-lo tan lluny de la mar, Casanova arriba a Maià de Montcal, on entrevista Quimeta Trias i Despujol («cognom ben revelador»), nascuda el 1919. Li demana si diuen nen o nin:

– Aquí diem nen sempre. La meua té 55 anys i encara és sa nena.

Podem imaginar-nos la sorpresa i l’emoció que devia sentir Casanova en aquell moment.

– Com ho heu dit això?

– Jo sempre li he dit sa nena, i també dic ses meus néts i ses meus bisnéts.

Sens dubte, un moment impagable. El llibre és ple de testimonis de persones que són una font de riquesa lingüística. Paga molt la pena de llegir-lo.