Moros a les Terres de l'Ebre

Extrac del llibre Moros, jueus i cristians en terra catalana, de Dolors Bramon, algunes informacions que m’han paregut molt interessants amb relació al passat islàmic de les Terres de l’Ebre.

El comte Casius dominava la vall de l’Ebre en el moment de la invasió musulmana. Va anar a Damasc, on va abraçar l’islam en presència del califa. Els seus descendents, els Banû Qasî, tot i ser muladís (musulmans d’origen cristià),  van aconseguir governar el territori ebrenc de la Frontera Superior.

Segons fonts àrabs, els anys 788-789 va tindre lloc la revolta d’un fill d’al-Husayn ibn Yahya amb molts de partidaris iemenites «a la regió de Tortosa». Al pensament de Dolors Bramon, el lloc concret de la revolta va ser la vall de Segó (Camp de Morvedre).

Després de la conquesta de Barcelona pels carolingis, les terres que van quedar sota domini islàmic depenien de l’administració de Saragossa i estaven dividides en dues jurisdiccions: el sector occidental, que depenia de Lleida, i el sector oriental, que depenia de Tortosa i que les fonts àrabs anomenen la frontera oriental més allunyada. El 964 va haver-hi un atac comtal contra Tortosa que va fracassar.

Era important l’activitat de mercaders jueus que compraven esclaus als mercats centreeuropeus i que, a través del Roine, els importaven a Alandalús, on eren capats. Un d’aquests traficant d’esclaus va ser el viatger i escriptor tortosí Ibrâhîm ibn Ya’qub al- Isrâ’îlî al-Turtûxî (segle X), que, tot i la presència de l’apel·latiu al-Isrâ’îlî en el nom, podria ser que no fos un jueu, sinó un musulmà descendent de jueus. Ibrâhîm va fer un viatge de dos anys per Europa (Aquisgrà, Magúncia, Magdeburg...) amb la intenció de presentar-se de part del califa davant del papa Joan XII i de l’emperador romanogermànic Otó I. El seu relat del viatge és el primer report que tenim sobre Praga i una de les fonts més importants per a conèixer la Txèquia, la Polònia i l’Eslovènia de l’època.

Alguns grups d’esclaus manumesos, com els amirites del clan d’Almansor, van aconseguir governar taifes com Tortosa i València al segle XI. Del 1018 al 1035 la taifa de Tortosa va ser governada per l’eunuc Labîb al-Âmiri al-Fatâ, que es va annexar durant un temps la taifa de València. Els següents governadors també van ser eslaus (esclaus). El darrer governant conegut va ser Nabîl (1058-1059), que va ser derrocat per Ahmad I de Saragossa, el qual va unificar així la vall de l’Ebre. El 1082 Tortosa va passar a mans d’al-Mundhir.

En l’època de la taifa es va construir la suda de Tortosa. D’altra banda cal destacar la importància, a la primera meitat del segle XII, dels traductors que treballaven a la vall de l’Ebre. També és destacable la plèiade d’escriptors àrabs i jueus de la Tortosa andalusina, en contrast amb l’absència d’escriptors mossàrabs, com observava l’historiador tortosí Enric Bayerri.

La Suda de Tortosa (Viquìpèdia)

 

El 1099 la taifa de Tortosa va passar a dependre del valí almoràvit de València. Els almoràvits eren una tribu berber que defensava la pràctica d’un islam fanàtic. Molts dels seus cabdills ni tan sols sabien parlar àrab

Els cristians van atacar Tortosa per terra i per mar des del juliol del 1148 fins al 30 de desembre, en què es va rendir. El darrer taifa de Lleida la va lliurar a Ramon Berenguer IV i a Ermengol VI d’Urgell el 1149. El Matarranya encara va resistir fins al 1156. La conquesta cristiana dels actuals Països Catalans va finir a mitan segle XIII.

Les Terres de l’Ebre van deixar de ser andalusines, doncs, el 1156, molt de temps després que deixés de ser-ho Barcelona (801). Aquests tres-cents cinquanta anys de diferència expliquen el fet que la islamització de les Terres de l’Ebre fos molt més intensa i que la petjada deixada per la cultura islàmica siga molt més fonda.

En 1525-1526, durant les revoltes dels agermanats, els moros dels Països Catalans van ser obligats a batejar-se en massa. A partir de llavors hom els va anomenar moriscos.

Els moriscos eren especialment nombrosos al País Valencià i a les Terres de l’Ebre. Els moriscos de l’Ebre presentaven un grau d’assimilació més gran. Segons Ferrer Naranjo, a la zona de l’Ebre hi havia un 60 % de matrimonis mixtos.

A l’abril del 1609 s’aprova el decret d’expulsió general dels moriscos i al juny del 1610 uns 3.500 moriscos catalans van ser embarcats al port dels Alfacs i enviats al nord d’Àfrica, sobretot a Tunísia i Algèria. S’acabaven així nou segles de presència islàmica a les Terres de l’Ebre.